Text del 2004
Els professionals tenen el deure d’avaluar realitats mèdiques i socials, la qual cosa suposa un pont de contacte amb el món legal.
La Dra. Aurora Sotelo, nascuda a San Xoan de Río, Ourense, és metgessa i mare de tres fills: Sabela, Enrique i Maria del Mar, en els que troba a diari el suport per tirar endavant els seus projectes. Es dedica de ple a la seva professió, la valoració del dany corporal, una part de la medicina que encara no és una especialitat reconeguda com a tal. “És una disciplina relativament jove, sorgida de la demanda social i que durant anys s’ha exercit des de qualsevol àmbit de la medicina sense una formació específica. Consisteix en valorar el dany que sofreixen les persones després d’haver patit un accident de trànsit o de treball. També valorem l’existència d’incapacitats laborals, minusvàlues, etc., i en ocasions intervenim en casos de dany resultant de la praxis mèdica.” La valoració no se centra tan sols en aspectes físics, sinó també en els psíquics, fins i tot en els morals; ara bé: aquest últim es un concepte que concerneix més aviat a l’estament jurídic que al mèdic.
A la família de la doctora hi ha hagut sempre certa inclinació cap a les carreres de lletres, però el seu desig d’infantesa era esdevenir metgessa. “La il·lusió del meu pare, Adolfo Sotelo, funcionari de justícia, era que exercís la professió de forense, però es tractava d’una especialitat que em resultava antipàtica, em feia una mica de por. Ara bé: des de sempre vaig voler ser metgessa: El tracte humà del metge vers els pacients era l’aspecte que més m’atreia d’aquesta professió.”
Va cursar la llicenciatura a la Universitat Autònoma, i és Master en Valoració del Dany Corporal per la Universitat de Barcelona. “Inicialment la nostra formació era bastant autodidacta. Avui ja és possible la formació d’especialistes en aquesta branca de la medicina mitjançant postgraus i màsters específics creats en la nostra ciutat des de la càtedra de medicina legal de la Universitat Central. Hem aconseguit esdevenir una secció col·legial que aposta fonamentalment per la formació continuada del nostre col·lectiu.”
És en aquests moments la responsable de l’àrea de formació continuada de la secció col·legial de medicina pericial i avaluadora en la que s’inscriu l’especialitat de la valoració del dany corporal. Aquesta secció capta els interessos i les inquietuds professionals de tot el col·lectiu de metges que es dedica a fer medicina avaluadora i mirar de donar-hi una resposta satisfactòria. “Intentem atendre les demandes del nostre col·lectiu, format per gairebé quatre-cents metges dedicats a la valoració del dany corporal i la medicina pericial. Això ens obliga a formar-nos contínuament i a conèixer a fons patologies emergents con el mobbing, el burnout o d’altres que afecten cada vegada amb més freqüència a la població.”
La figura del perit metge i la seva activitat s’insereix dins l’àmbit judicial. Els professionals han d’invertir part del seu temps a estudiar les noves lleis i normes que els afecten en el desenvolupament de la seva tasca diària. “Sovint treballem estretament amb els advocats. També amb mútues, companyies d’assegurances, així com amb l’administració sanitària i la judicial. Som conscients de que la nostra feina té una repercussió que va mes enllà de l’àmbit estrictament sanitari. Un cop visitat i avaluat el pacient, nosaltres hem d’emetre un informe que arribarà a qualsevol de les instàncies que he citat anteriorment. Finalment des d’aquelles es prendran decissions que sens dubte poden afectar profundament la vida dels pacients. És per això que el coneixement de les lleis, el sentit comú i el rigor són una prioritat en el nostre treball diari.”.
Els professionals tenen el deure d’avaluar realitats mèdiques i socials, la qual cosa suposa un pont de contacte amb el món legal i administratiu. “La nostra activitat té una clara repercussió social. Amb la nostra feina, per exemple, ajudem a evitar accidents de treball, impulsem la millora de la circulació i la seguretat dels cotxes. De l’avaluació de tots aquests aspectes podem extreure conclusions que ajudin a detectar situacions de risc i definir estratègies per evitar-los. Quan nosaltres intervenim per valorar el dany sofert per una persona, la prevenció sovint ja ha fallat. Veiem el pacient quan mèdicament s’han esgotat totes les possibilitats de guarir-lo. És llavors quan valoren el dany seqüelar que li restarà de per vida.”
A les seves consultes arriben casos susceptibles de reclamació, pacients que demanen indemnitzacions per un determinat dany que els ha deixat seqüeles. “Aquest és un dels aspectes més compromesos de la nostra feina, perquè té relació amb els diners. El que dictaminen es tradueix finalment en una indemnització econòmica. Aquest és, sense dubte, un dels motius pel que cal treballar amb molt de rigor.”
En altres ocasions la tasca de l’avaluador el porta a informar en casos de suposades negligències mèdiques, i això, assegura, és molt difícil i delicat. “Personalment, per avaluar i redactar un informe haig d’estar completament segura que el que posaré per escrit és del tot cert i s’ajusta a la realitat. La nostra missió en aquests casos es facilitar-li al jutge una informació tècnica i mèdica que ell, òbviament, desconeix. Cal deixar clar que nosaltres ni condemnem ni absolem ningú. El ciutadà té dret a reclamar quan creu que ha estat tractat de forma incorrecta i que aquest tracte li ha provocat un dany. Per això cada cas s’ha d’estudiar profundament. Molt sovint no es tracta de una mala praxis mèdica sinó que el problema parteix d’una informació insuficient, d’un tracte certament fred i deshumanitzat, sovint derivat de la pròpia pressió assistencial en la que es treballa la majoria de vegades. Però hi ha casos en que es produeixen falles o errors que afecten les persones, i aquestes tenen dret que se les rescabali del dany. Ara per ara, l’únic camí per fer-ho en la nostra societat és el de la indemnització econòmica.”
En un procediment judicial hi ha sempre dues parts enfrontades, això posa damunt de la taula els aspectes ètics de la professió. “En el procediment judicial només sóc el perit proposat per una de les parts en litigi. La part contrària contracta a un altre professional. És el jutge qui finalment ha de dictar sentència, qui decideix. S’ha de ser, però, molt escrupulós, amb la informació que li facilitem tosts dos perits, sovint alguns aspectes mèdics són matisables. No podem oblidar que com a perits actuem sempre sota jurament, i que la nostra falsedat estaria penada per la Llei.”
La doctora treballa en una associació que ajuda els malalts afectats de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica, patologies emergents que avui encara són difícils d’objectivar en un procediment judicial. “Ens trobem cada vegada més amb sol·licituds d’invalidesa per aquestes noves patologies. És un gran repte professional. Convivim amb situacions humanes i socials greus, fins i tot tràgiques, però també trobem persones que només busquen treure profit de situacions molt concretes: hem de ser una mica detectius a més a més de metges.”
