Dra. M. Àngels Treserra Soler
Dra. M. Àngels Treserra Soler
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DRA. M. ÀNGELS TRESERRA SOLER

NEUROLOGIA I GERIATRIA

Text del 2004

El programa Vida als anys va crear un espai sociosanitari, una nova xarxa d’atenció, que alhora ordenava l’espai social i l’espai sanitari.

El concepte d’assistència sociosanitària va aparèixer a Catalunya a mitjan dels anys vuitanta com a resposta a una necessitat social latent però desatesa. El programa Vida als anys va ser l’instrument del qual es va dotar la sanitat catalana per dur a terme la integració dels serveis socials i sanitaris en una única prestació i des d’una triple orientació: prevenir la cronificació de malalties, propiciar l’augment de la salut i potenciar la rehabilitació i el restabliment de la salut de les persones. Aquest concepte, que avui està plenament introduït dins del sistema sanitari català, també ha esdevingut un model de referència per a d’altres institucions autonòmiques. L’èxit del programa és evident i ha significat un abans i un després en l’àmbit de la sanitat catalana. Aquell projecte ple de bones intencions va néixer de mans de la doctora M. Àngels Treserra Soler, una professional de la medicina, especialitzada en neurologia, amb una profunda sensibilitat per la realitat sanitària catalana. La seva trajectòria professional ha girat, en bona part, entorn d’aquest complex projecte, però la seva vitalitat l’ha portat a concebre’n d’altres i a desenvolupar intensament tant la tasca assistencial, com la docent i la de recerca.

Va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i més tard s’especialitzà en neurologia a l’Hospital del Mar. “Aquesta especialitat és un repte permanent. La neurologia necessita una tecnologia molt avançada per poder concebre la complexitat i la dimensió de les funcions del sistema nerviós i del cervell, i és en l’exercici que t’adones que encara queden molts interrogants per resoldre. El meu repte sempre ha estat la investigació, un àmbit en el qual he treballat més de quinze anys desenvolupant investigacions en neuroanatomia i en anatomia pura. De fet, la primera gran etapa de la meva vida professional està vinculada a la investigació, que combinava amb la tasca clínica a l’Hospital del Mar. Però també he estat més de vint anys en el món docent: després de realitzar la tesi doctoral vaig estar un temps de professora d’anatomia humana a la Universitat Autònoma de Barcelona, he fet formació de doctorands, he format part de tesis internacionals i participo en diversos màsters.”

Sobre la formació del metge, indica que “aquest professional hauria de tenir una reserva del seu temps per estudiar i si ho desitja fer la tesi. Al metge avui se’l valora, com a molts professionals, només pels resultats. Ha perdut prestigi i la consideració de persona de pensament de la qual havia gaudit durant dècades.”

La segona etapa important de la seva trajectòria professional reposa en una preocupació social: la situació de la sanitat catalana i el seu futur. “Va ser aquesta reflexió i una manera d’entendre la sanitat que em van portar el 1986 a la Generalitat de Catalunya. El conseller Laporte em va demanar que fes un estudi de les malalties cròniques. Van sorgir diversos plantejaments sobre l’àmbit de l’assistència sociosanitària, dels problemes del sistema sanitari i de les necessitats existents en aquest marc que vam exposar al president Pujol. Hi havia dos fenòmens, la longevitat de la població, que genera un augment de patologies i l’aparició de malalties més invalidants, i, per altra banda, l’aparició de grups de malalties que abans quedaven limitades amb el temps fruit pel mateix èxit de la medicina. Aquesta nova realitat havia comportat la manifestació de malalties cròniques, de llarga durada que requerien tractaments molt especialitzats. Hi havia una part de la població que mostrava pluripatologies i malalties degeneratives i calia actuar establint programes de prevenció. El president Pujol va entendre que hi havia una necessitat social. Aquell projecte ambiciós va rebre el nom de Vida als Anys, i implicaria una nova normativa legal, una transformació total del sistema sanitari i la necessitat d’un canvi de mentalitat per adoptar una nova cultura mèdica. Pel mateix equilibri territorial de Catalunya era necessari plantejar la creació d’un àmbit sociosanitari. El nou mapa de salut de Catalunya, que es redactava en aquells moments, va incloure aquests nous plantejaments facilitant a aquells centres sanitaris que quedaven obsolets per atendre malalts aguts, la possibilitat de transformar-se en centres sociosanitaris. El programa va crear un espai sociosanitari, una nova xarxa d’atenció, que ordenava alhora l’espai social i l’espai sanitari. El nou model no va significar pèrdua de llocs de treball sinó creació, i un benefici inqüestionable per a la gent gran i el conjunt del sistema de salut.”

El nou concepte de sanitat va inspirar-se en un hospital català: “L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau tenia un espai d’estabilització de les malalties. Em va portar a la idea que malalties residuals desembocaven en problemàtiques socials i per tant calia un concepció conjunta de sanitat i serveis socials per oferir solucions globals.”

Però els seus plantejaments anaven més enllà i no va dubtar a indicar al govern català “la importància que les noves escoles fossin polivalents i poguessin servir de residències per a la gent gran en el futur, i a l’inrevés.”

Després d’aquest projecte, la doctora Treserra va estar encarregada de l’elaboració del Pla integral de la gent gran. Més endavant va esdevenir directora general de l’ICAS i posteriorment passaria a dirigir el Pla integral, etapa que finalitzà el 1995. També ha assessorat el govern de les illes Canàries i el govern de la illes Balears en la realització dels seus plans sociosanitaris. En l’actualitat és assessora de la Fundació La Caixa sobre el tema de la gent gran. Des del 2004 junt amb altres professionals, porten a terme un cicle de conferències per l’Estat espanyol sobre el tema la vida es cambio, el cambio es vida que incideix “en la importància que tenen les activitats lúdiques amb estimulació, en aquest cas del cervell, perquè la gent se senti bé.”

El 2003 va entrar a formar part d’un projecte sobre les noves tecnologies aplicades a la medicina “pel desenvolupament d’un aparell  de localització d’alta tecnologia per poder seguir els  malalts d’Alzheimer que es podrien perdre.”

Totes les grans ciutats tenen un problema de manca de centres sociosanitaris. És per aquest motiu que la doctora Treserra està realitzant un estudi sobre la ciutat de Barcelona i les necessitats de recursos sociosanitaris per a la gent gran. Un altre projecte que està endegant va dirigit al col·lectiu d’infermeria, interessat a dotar-se d’un recurs sociosanitari propi. A més, la doctora ha creat la Fundació Qualitat de Vida i Noves Tecnologies “perquè crec que les noves tecnologies al servei de l’home l’alliberen i fan guanyar temps de qualitat.”

Les paraules de la doctora Treserra conclouen amb un avís sobre el futur de la ciència i de la medicina: “Les coses importants s’han de tractar amb importància. Em preocupa el tractament formal que es dóna a les investigacions i a les noves descobertes, i em pregunto si serem capaços de fer-ho amb rigor, equitat i ètica.” Preocupacions vitals d’una professional compromesa amb la seva societat i la seva gent.