Text del 2005
L’essència de l’internista consisteix a disposar d’una capacitat d’aproximació integral al malalt basada en saber científic però també humanista.
La medicina interna va viure anys de gran esplendor al llarg del segle xx, una etapa fructífera d’aquesta especialitat que va patir un retrocés important amb la creació de les subespecialitats emergents. Avui la figura del metge de medicina interna està recuperant terreny i començant a ocupar una posició dins de l’entramat mèdic. La doctora Marta Rodríguez González és internista, un àmbit que des de sempre ha considerat fonamental per al conjunt de la ciència mèdica i que defensa amb fermesa i convicció: “Aquesta especialitat es mantindrà viva i passarà per un reneixement, perquè és una part de la medicina que beneficia el malalt i el conjunt d’un sistema sanitari.”
Atreta des de petita pel món de les ciències i les humanitats, “la medicina era la carrera que conjuntava els dos mons, la ciència aplicada a l’ésser humà.”
Amb el suport de la seva família va poder dur a terme el somni professional: “Un besavi meu havia estat metge. De petita sempre m’havia atret jugar amb instruments mèdics antics que em generaven molta curiositat. Aquell precedent familiar unit a unes inquietuds personals em van empènyer cap a la medicina. Vaig entrar a la Universitat de Barcelona el 1975. Coincidia amb l’inici d’un moment històric especial per a l’Estat espanyol amb el final de la dictadura i el començament de la transició política cap a la democràcia. Els joves ens vam adonar que per fi podíem escollir lliurement i tenir unes idees i tendències pròpies. Quant a la meva formació mèdica, va tenir lloc a l’Hospital Clínic.”
A quart de carrera va entrar d’estudianta interna a la Clínica Sant Jordi de Sant Andreu, on va començar a viure de prop la praxi mèdica i a reconèixer la importància de la medicina interna: “Sempre va ser el meu objectiu, encara que com a especialitat no tingués gaires sortides professionals i fos poc rendible. Acabada la carrera vaig fer la residència a l’Hospital Sant Llàtzer de Terrassa (avui Consorci Hospitalari de Terrassa) per cobrir una plaça de metge resident. Com que no vaig accedir-hi per la via del Mir, acabada la residència vaig haver de superar un examen per assolir el títol oficial de l’especialitat. El meu gran mestre durant la residència va ser el doctor Feliu Bella, cap de servei de medicina interna, una persona amb una gran capacitat d’aprenentatge, vocació docent i gran humanista.”
Després d’obtenir el títol va rebre la proposta de posar en marxa un projecte nou i il·lusionant: “Em vaig integrar dins un grup de metges internistes per crear una empresa mèdica i oferir un servei exclusiu de medicina interna a la zona de Barcelona. Així va sorgir l’Instituto Médico Privado, una nova fórmula de centre de medicina interna pioner a l’Estat que va ser contractat per una important mutualitat d’assegurances. Aquell projecte va funcionar perquè hi vam posar molta il·lusió i esforços i teníem el convenciment que la seva introducció dins del sistema era necessària. Avui som un equip de referència a Catalunya i gran part de l’Estat espanyol. Diverses mutualitats i hospitals requereixen els nostres serveis. La nostra forma de treballar i la nostra estructura fa que tinguem una gran capacitat de treballar amb la sanitat pública. La nostra seu principal es troba a la Clínica Delfos.”
Avui la doctora Rodríguez desenvolupa una doble tasca, una de direcció i organització com a cap de servei de l’entitat, i una altra d’assistencial en contacte amb els malalts. L’internista és l’especialista que millor preparat està per oferir al pacient una atenció integral. “És un professional polifacètic i polivalent que té la capacitat de poder relacionar les malalties amb els diferents òrgans, però també de relacionar l’individu amb el seu entorn. Cal entendre el pacient relacionant sistemes biològics i aparells entre si i tenint en compte les influències del vessant psíquic i de l’entorn social. És una manera d’entendre el pacient i estudiar-lo de forma total, valorant especialment la persona. Avui tenir cura de l’individu en la seva totalitat és bastant difícil tenint en compte l’auge de les subespecialitats, però hi ha moltes malalties, com les autoimmunes o les infeccioses, és a dir, les malalties sistèmiques que afecten diferents òrgans i sistemes a la vegada, que fan imprescindible la figura de l’internista. El gran públic la coneix poc, aquesta figura, i són comptats els pacients que arriben a la consulta per decisió pròpia. Normalment ho fan adreçats per un altre especialista o directament des d’urgències.”
La medicina interna és una de les especialitats més completes, especialment escollida pels estudiants que pretenen assolir un coneixement profund de la medicina, és a dir, una visió àmplia i plural del pacient. A meitat dels anys setanta, a la disgregació de la medicina interna s’hi va sumar l’aparició de l’especialista en medicina familiar i comunitària, que coincideix en certs aspectes amb l’internista. “L’internista, però, té coneixements més profunds sobre un ventall de malalties que no abraça el metge de capçalera, amb uns coneixements més amplis però també més superficials. Les especialitats haurien de preservar els coneixements de la medicina interna i sobretot la seva essència, que consisteix a disposar d’una capacitat d’aproximació integral al malalt basada en el saber científic però també en l’humanista.”
L’internista resulta idoni per desenvolupar la professió mèdica en un sentit complet i al mateix temps la seva labor pot comportar avantatges econòmics a hospitals i centres sanitaris. “Molt sovint els pacients són atesos per especialistes diversos que no acaben de trobar l’arrel de la malaltia, quan un bon internista podria solucionar-ho i amb això es reduirien les despeses sanitàries.”
La medicina interna té poca tècnica a l’hora de diagnosticar però, en contrapartida, exigeix molta investigació del pacient. “El metge l’ha de conèixer a fons per poder determinar la patologia. Tot i que l’especialitat no disposa de gaires tècniques, sí que ha de conèixer les corresponents a la resta d’especialitats. Els internistes som els professionals de la medicina que disposem d’una història clínica més exhaustiva. Hi donem molta importància perquè en surt sempre un bon diagnòstic. La primera visita i un interrogatori en profunditat del pacient aporten molta informació bàsica. Una part d’art i d’intuïció també s’han de combinar per interpretar les paraules del pacient i veure què pot estar passant. Hi ha pacients que creuen que estan malalts quan el problema que hi ha és psicosomàtic: hi ha unes preocupacions o malestars interns que els generen un dolor que els porta a pensar que estan malalts. L’internista ha de poder interpretar i detectar aquesta situació i tranquil·litzar-los. Sovint quan el malalt expressa la seva angoixa i és escoltat pel metge ja es tranquil·litza.”
Sens dubte, el metge internista continuarà sent una peça clau del sistema sanitari perquè pot oferir millor que cap altre metge una assistència integral al pacient.
