Sr. Joan Lluís Mallol i Torné et alia
Sr. Joan Lluís Mallol i Torné et alia
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

IRENE MALLOL I BOSCH, JOAN LLUÍS MALLOL I TORNÉ i ALBERT MALLOL I BOSCH

MALLOL ASSESSORS

Text del 23-07-2013  

L’economista que lidera aquesta consultora empresarial, especialitzada en els sectors de la pesca i els transports, se sent orgullós de tenir garantit el relleu generacional en els seus dos seus fills, exemple de la necessitat de formació i d’aprenentatge que tanta falta fa al jovent d’avui. Precisament recuperar l’esperit de lluita i treball seria el primer pas per sortir de la crisi, deixant enrere la política d’austeritat i apostant pel foment de l’emprenedoria i la creativitat. 

Del mar a l’assessoria

Provinc d’una família treballadora. El meu pare era pescador i la meva mare venia peix al mercat. De jove, volia seguir les passes del meu progenitor i dedicar-me a la pesca: la meva vida era el mar. Tanmateix, vaig optar per no abandonar mai els estudis i vaig llicenciar-me en Ciències Econòmiques. Després de fer el servei militar, em seleccionaren per ocupar el càrrec de secretari executiu de la Federació de Transports de la província de Tarragona, un nou sindicat on vaig viure una època conflictiva però plena d’il·lusió. Hi vaig treballar durant 10 anys. Posteriorment, vaig obrir el meu despatx d’assessors, dedicat sobretot a l’àrea comptable i fiscal. En un principi, hi treballava només amb una secretària i amb la meva mà dreta, Carles Gómez, que encara continua al meu costat. En l’actualitat, som onze persones, entre les quals també hi figuren els meus dos fills: Irene i Albert Mallol i Bosch, advocada i economista respectivament.

Especialitzats en els sectors de la pesca i els transports

Des què vam començar la nostra activitat, hem anat creixent de manera pausada. Continuem sent especialistes en els sectors dels transports i la pesca, però hem ampliat la nostra cartera de serveis, de manera que, avui, el nostre equip de professionals, principalment advocats i economistes, assessoren els clients personalitzadament dins dels àmbits fiscal, laboral, mercantil i comptable.

La inversió ha de sortir necessàriament de l’estalvi

L’economia és com un acordió, es va movent cap a dalt i cap a baix, de la mateixa manera que es mouen els cicles econòmics. I el pols del músic –el motor d’aquest moviment– és sempre la confiança. Si hi ha seguretat, es fomenta la inversió. Però si aquesta tranquil·litat es perd, es frena tot el moviment econòmic, i aleshores es diu que es “refreda” l’economia. Tanmateix, ha d’haver sempre un equilibri. Abans de la crisi vam pecar d’un excés de confiança. Es donaven crèdits amb molta facilitat, tothom podia comprar-se una casa, que duplicava el seu valor ràpidament. Però el cert és que la inversió ha de sortir necessàriament de l’estalvi. I l’estalvi prové del treball, que és el principal motor de l’economia. En el nostre país, durant uns anys, la inversió va sortir de l’especulació i ara n’estem patint les conseqüències.

A Espanya, la gent més ben formada que no sol ocupar llocs de rellevància política

A aquelles persones que procedim d’una classe treballadora, ens van ensenyar a pensar en l’estalvi, el treball i l’esforç. Tanmateix, ens van maquillar una realitat que semblava molt més fàcil i ens hi vam sumar. La classe política no va ser prou conscient de conceptes bàsics d’economia, es va moure per interessos partidistes i no va impulsar la inversió productiva. Ben al contrari, es va potenciar el sector immobiliari, tot deixant de costat el creixement de la nostra indústria. I existeix una carència de base: la gent més ben formada que no sol ocupar llocs de rellevància política.

En tot procés econòmic, ha de regnar l’equilibri

Malgrat que algú tingui molt capital, l’ha de saber administrar, protegir i controlar. Quan es gestiona una empresa també s’ha de saber endegar, tutelar i projectar. Les dades macroeconòmiques poden ser favorables, però mai no es pot perdre de vista els indicatius microeconòmics. L’equilibri ha de ser un denominador comú de tot procés econòmic; tot es basa en una política controlada de creixement. 

L’economia és una ciència complexa lligada a la societat

Recordo una lúcida frase de Felipe González: la qualitat d’un polític és saber a quin especialista del teu gabinet has d’escoltar, perquè cadascú et recomana una cosa diferent. Certament, tothom parla d’economia, sembla que tots n’entenem, però és una ciència fàcil o difícil? Per exemple, quina mesura hem de prendre actualment? Hem de produir més inflació per tal d’activar l’economia? O tenim que continuar controlant la inflació? L’economia és una ciència complexa i inexacta que va lligada sempre a la societat.

És el moment de deixar enrere l’austeritat

Considerem que ja ha arribat el moment de reactivar l’economia, de deixar enrere l’austeritat, d’obrir les portes a la injecció econòmica, d’introduir més massa monetària que generi activitat. Hem d’oferir els al·licients necessaris per posar-nos en marxa. No ens queda un altre camí que tornar a ser productors. O arrangem el nostre sistema econòmic i tornem a donar crèdits o difícilment sortirem d’aquesta recessió. Catalunya és un poble creatiu; si tingués més mitjans, es crearien més empreses.

Donar suport a l’empresariat

Les entitats bancàries han estat atorgant crèdits a gent que presentava una nòmina baixa. Malgrat la seva escassa liquiditat, se’ls concedia una hipoteca amb els ulls tancats. En canvi, a una empresa que ha registrat una trajectòria impecable durant els últims vint anys, exceptuant les seves dificultats econòmiques puntuals, derivades de la crisi, no se’ls lliura cap préstec. Sota el nostre parer, aquesta companyia mereix tota la confiança, sobretot si tenim en compte que, si li ajudem a sortir del pou, pot ser un important generador de llocs de treball.

No vam saber posar fre a la immigració

Molts immigrants van entrar al país en un moment d’expansió econòmica. I els vam permetre portar a terme la reunificació familiar. Vam creure que aquest creixement no s’acabaria mai. En l’actualitat, aquestes persones també ho han perdut tot i juntament amb les seves famílies engreixen les nostres xifres d’atur. Altres països han portat a terme una política d’immigració més cabal: han importat mà d’obra quan l’han requerit i ho han fet amb un contracte de treball. Quan aquest s’ha extingit, aquestes persones han retornat al seu país, tret dels casos amb dret de permanència, adquirit pels molts anys de residència.

Per la recuperació de la figura de l’aprenent

Els joves quan anaven a treballar a una barca com a pescadors començaven a anar a comprar els queviures, després se’ls ensenyava a fer de cuiners i es passaven tot el dia escombrant. I només quan veien que estaven prou formats en l’ofici, els pagaven el sou que els corresponia. En un taller mecànic passava el mateix. Tot i així, després d’un lògic període de formació, els aprenents esdevenien professionals capaços d’emprendre en solitari el seu propi negoci. S’ha perdut el concepte d’aprenent. Hem de recuperar aquesta figura, perquè, per molts estudis que tingui un jove, no estarà mai prou preparat per a la seva feina. I és que l’experiència no se la concedeix cap facultat. Hem de ser capaços de treure els joves del carrer i de la frustració. I les seves famílies n’han de ser conscients: un pare no li pot dir mai a un fill que se’n vagi d’una feina amb futur perquè cobra poc. Menys li servirà quedar-se a casa.

No es pot aplicar una regulació generalista a la pesca

El sector de la pesca s’ha de regular tot atenent les seves particularitats. No obstant això, des de Brussel·les s’apliquen polítiques que no contemplen les diferències entre els pescadors que treballen al mar Mediterrani i a l’oceà Atlàntic. Per exemple, obliga a canviar un eix de l’hèlix cada quatre anys, perquè només pensen en les gran barques que pesquen a l’Atlàntic les 24 hores al dia, durant tot l’any. La majoria dels nostres pescadors treballen vuit hores al dia. D’altra banda, s’han limitat en excés algunes captures, com les de les petites tonyines que es pescaven de manera artesana a casa nostra. Ara, hi ha un excés de tonyines que perjudica al sector d’encerclament, ja que s’estan menjant el peix blau, com la sardina. El futur de la pesca és incert i temo que la pesca artesana acabarà per desaparèixer. A més, hi ha un factor social afegit: cada vegada les famílies mengen menys cassolanament i ja no se sap cuinar el peix com abans.

Sense el sector transportista, s’atura tota l’activitat comercial

El sector del transport és més rellevant que el bancari. Si s’atura, es paralitza tot. Actualment, està molt afectat per la crisi i ha caigut en un 40%. Han fet fallida moltes empreses del ram, i les que encara sobreviuen, fa temps que no renoven les seves flotes. A més, està conformat per una gran quantitat de pimes que mai han disposat d’un líder que els organitzi. A altres països, com França, Alemanya o Holanda, hi ha grans companyies i, quan se senten a una taula deu representants, aconsegueixen pactar els preus, ja que tots junts representen més del 50% de la flota. Aquí continua havent un gran desgavell de tarifes. Fins que no comenci a ser complicat contractar un camió, no es produirà una pujada dels preus.

Davant una possible independència, el futur de les nostres empreses dependrà del tarannà dels seus dirigents

L’empresariat no sap quines conseqüències pot comportar per la seva economia una possible independència de Catalunya i aquest sentiment el frena. Finalment, tot dependrà del seu tarannà i de les decisions que adopti. Hi ha empresaris, com els representants de la marca Codorniu, que quan hi va haver el boicot al cava van decidir apostar per la internacionalització. Actualment, exporten un 90% de la seva producció, molt més que la seva competència; irònicament, fou positiu per a ells.