Text del 2004
L’esport no és tan sols un hàbit físic, sinó un hàbit mental.
.
La medicina de l’educació física i de l’esport abarca un ventall molt ampli de possibilitats dins del camp de la pròpia medicina. En aquesta especialitat hi ha també diferents enfocaments, com la prevenció, el tractament de lesions, la preparació dels esportistes, etc. El doctor Jaume Fontserè, metge de l’esport, està especialitzat en traumatologia. “Em dedico a la traumatologia de capçalera dels esportistes de tots els nivells. La medicina de l’esport és l’especialitat per a la prevenció i tractament d’aquelles patologies relacionades amb l’esport. Hi ha també investigadors, per exemple, però la meva orientació és traumatològica; em dedico al tractament.”
El doctor Fontserè, nascut a Sant Feliu de Codines, gran apassionat de la literatura i les lletres, va descobrir la medicina a través dels llibres quan van caure a les seves mans assajos de psicologia. “El pare, a més, tenia amics metges. Veia que tenien una manera de viure que m’agradava, això em va condicionar. Vaig entrar a la carrera amb la idea de fer psiquiatria, que era el que m’havia agradat de petit”.
Va fer els seus estudis a la Universitat Autònoma i després a l’Hospital de la Vall d’Hebron. “Hi vaig tenir molts bons professor i pocs mestres, a l’Hospital, però l’experiència i la formació va ser molt bona. Dels dos primers anys a l’Autònoma en tinc un record excepcional, sobretot pel doctor Domènech, que va fer que mai em penedís de fer medicina. A l’¨Hospital de la Vall d’Hebrón hi havia metges de molt prestigi, amb molta pràctica i estudi, però que de primer eren metges i de segon, docents. Anaven per feina i eren molt bons, i el coneixement el transmetien molt bé.”
En arribar a la universitat, la psiquiatria va passar a segorn terme, ja que, assegura, estava molt allunyada de la que havia descobert en els llibres. “Era una psiquiatria de la pastilla; escoltar poc i receptar molt. Jo no volia ser un metge d’aquest tipus. En acabar, i com a afició, vaig estudiar psicologia a la UNED, i la decepció va ser considerable; no es parlava gens i, a més, feien una psicologia del tot conductista.”
Abans de fer el MIR, el doctor va marxar a fer el servei militar, a l’Hospital Militar de València, on va donar els cursos de primers auxilis durant gairebé nous mesos. En fer el MIR, l’opció escollida va ser la de la medicina de l’esport, amb moltes possibilitats i bones perspectives de futur, ja que era una especialitat pràcticament novedosa. “M’hi vaig apuntar pensant que si no m’agradava tornaria a fer el MIR. De seguida em va sortir feina i mai vaig deixar l’especialitat.”
El fet que que fossin els primers anys de formació d’aquest tipus de professionals sorgits d’una necessitat de la societat va influir en la tasca professional, perquè, segons el doctor Fontserè, no estava del tot embastada. “L’especialitat s’havia de fer el seu lloc. D’entrada, les mútues no la reconeixien. Jo ajudava un traumatòleg i durant un temps vaig estar d’adjunt d’urgències de traumatologia al Trueta. Vam crear un producte i després no li hem donat sortida; crec que encara hem d’avançar. És un món en el que no hi ha diners, tot i que tot el que està relacionat amb l’esport té molt bona publicitat.”
El panorama que molts metges trobaven en finalitzar la carrera no era massa esperançador. “El panorama que trobes és molts anys d’estudi, una situació econòmica precària i, en el meu cas, acabat de casar. Els amics ja feia temps que es guanyaven molt bé la vida. Aquesta és la frustració de la carrera de medicina; has de reivindicar la teva feina i la teva especialitat, per millorar-la. Els joves que estudien segueixen fent la comparació amb els seus companys d’escola. Així s’espatllen vocacions i es cau en la desídia, i és comprensible.”
La feina dels inicis del doctor consistia a fer una mica de tot en el món de l’esport, fins que va adonar-se que la seva passió eren les lesions petites. “Alguns m’han definit com a traumapsicòleg. M’agrada la lesió petita. Quan vaig començar em vaig anar orientant cap aquesta banda. Amb el doctor Fragua i Pérez vam muntar un centre, Trauma Salut. Després d’anys va sortir una plaça a la qual jo volia optar en acabar l’especialitat, i ja no m’hi vaig presentar. Van ser anys feliços.”
Trauma Salut és un centre ubicat a Sabadell que neix d’una necessitat i de la idea novedosa de ser un centre monogràfic de traumatologia i medicina de l’esport, amb molts serveis i 12 hores de funcionament diari. “És un centre per a tothom. Cada vegada hi més gent que entén que l’activitat física, i no l’esport, és important. Sempre vull diferenciar aquestes dues coses: l’activitat física és salut i l’esport no sempre ho és.”
El paper de la medicina de l’esport té una vessant també preventiva i d’assessorament. Avui aquest objectiu esdevé clau en els gimnasos que demanen una revisió abans de formalitzar la matrícula. Trauma Salut els ofereix la possibilitat de poder visitar els seus clients abans no comencin a fer una activitat i determinar quin és el seu estat de salut. “Et venen a veure i coneixen la teva feina d’assessorament, i alguns tornen més endavant. El canvi és aquest, que venen persones només per assessorar-se perquè volen començar a fer esport.”
Els nens també necessiten tenir activitat. A l’hora de triar un esport, el doctor Fontserè recomana que els agradi, sempre que no estigui contraindicat, per tal que després no l’abandonin. “El problema de l’obesitat és important i ve dels mals hàbits alimentaris. A més, s’omplen les agendes dels nens per ocupar-los perquè els pares no tenen temps, i això ho veiem a la consulta. Els nens no juguen tant com abans. Els primers anys són importants per aconsellar quina activitat física poden fer, cal crear un hàbit d’educació física. L’esport no és tan sols un hàbit físic, sinó un hàbit mental. Té uns valors psicològics importants.”
Un esportista ben assessorat té menys possiblitats de lesionar-se. La seva activitat física depèn, en bona part, d’unes bones recomanacions alimentàries, físiques, de material, entre d’altres. Per a la recuperació de les lesions, la rehabilitació hi juga un paper clau. Trauma Salut, ara per ara no s’ocupa d’aquesta faceta, la deriva a un altre centre, per assessoren i controlen la rehabilitació. “Cal aconsellar perquè l’esport es practiqui bé i amb felicitat. La rehabilitació necessita recolzament psicològic, això és molt important i ho cuidem fins a l’últim detall. Creiem en el tractament integral.”
El futur és triplicar el centre i millorar el servei, així com començar la tasca de rehabilitació que de moment no aborda. Un dels reptes a destacar és aconseguir una clínica amb un equip integral, amb un servei de 24 hores, on els professionals se sentin realitzats. Com a metge, com a empresari, com a persona que es dedica al tracte amb les persones, el doctor afirma que l’entorn és fonamental. “Quan un treballa content, es nota, no cau en la rutina. L’estabilitat ajuda a fer la feina amb entrega. La meva gran afició és la literatura, això és el que em distreu i em fa oblidar de tot, llegir i escriure. Potser algun dia publicaré i a algú li interessarà.”
