Text del 27-09-2010
“Un dels objectius de la bioètica és ajudar a reflexionar en qüestions ètiques als investigadors dels diferents àmbits de la recerca aplicada. Es tracta que no es limitin als aspectes tècnics de la seva investigació, sinó que reflexionin sobre les conseqüències que la seva feina pot tenir en les generacions futures”
“Hem de preguntar-nos si tot s’hi val, si la medicina i la recerca han d’estar orientades a millorar la salut de les persones combatent-ne les patologies o, en canvi, les hem d’orientar a la consecució de la perfecció”
“Encara no tenim prou perspectiva per valorar les conseqüències sobre la salut dels aliments modificats genèticament, però segur que n’apareixeran”
“Patim una crisi de valors col·lectiva, una mancança que incideix, amb molta força, en l’equilibri emocional dels individus, obsessionats per un concepte superficial de l’estètica corporal, un culte al cos veritablement esbojarrat”
La jurista Núria Terribas i Sala treballa des del 1993 a l’Institut Borja de Bioètica, al principi en els àmbits acadèmics i de recerca i, des del 1999, amb responsabilitats de direcció. N’és president i fundador el doctor en Medicina i jesuïta Francesc Abel. “La seva doble condició de savi i de religiós el fa una figura imprescindible. L’entitat és d’inspiració cristiana, però no d’adscripció catòlica. Fins i tot, en alguns temes hem topat amb la jerarquia de l’Església per discrepàncies de criteri, si bé sempre hem tingut llibertat de càtedra.”
Un dels objectius de la bioètica “és ajudar a reflexionar en qüestions ètiques a la societat, als professionals de la medicina i als investigadors dels diferents àmbits de la recerca aplicada. La nostra tasca és anar fent taca d’oli: poc a poc es va estenent. Amb els professionals de la salut, posem per cas, avui dia parlem amb normalitat de temes que tradicionalment no han format part de la seva deontologia, com és el respecte a l’autonomia del pacient. Diríem que la reflexió bioètica ha tornat a humanitzar l’atenció medico-sanitària.”
També s’ha avançat en l’àmbit de la recerca biomèdica. “Abans, els investigadors no veien més enllà del seu microscopi. Ara no es limiten als aspectes tècnics de la seva investigació, sinó que reflexionen sobre les conseqüències que la seva feina pugui tenir en les generacions futures.”
Un àmbit coent de debat com a llegat futur és la investigació genètica. “El coneixement del genoma i les potencialitats que tenim d’intervenir en l’ADN de l’individu ens poden fer arribar on vulguem. El que ens hem de preguntar és si tot s’hi val, si la medicina i la recerca han d’estar orientades a millorar la salut de les persones combatent-ne les patologies o, ans al contrari, les hem d’orientar a la consecució de la perfecció mitjançant la tria de caràcters genètics, de manera que puguem arribar a pretendre una societat de éssers perfectes com ja ens ha demostrat la història. La imaginació no té límits i la ciència no pot estar al servei d’interessos contraris als drets humans.”
El debat va més enllà de si es vol un fill a mida intel·lectualment i físicament. “S’ha donat el cas d’una parella de sords que volien un fill sord perquè visqués a la seva manera i en el mateix entorn. Tot rau en el fet de si és ètic tenir la potestat de decidir per terceres persones que encara ni han nascut. Això està vinculat als límits de la llibertat de l’individu. Jo puc, per mi mateixa, voler qualsevol cosa, però cal tenir en compte, també, l’afectació d’allò que desitjo en altres. A tall d’exemple: en modificar la nova llei de reproducció assistida a Espanya es va debatre si s’hi incorporava la potestat dels pares per triar el sexe dels fills. A molta gent li pot semblar una potestat intranscendent, una prestació més de la modernitat; per mi, en canvi, determinar per caprici el gènere d’un nascituri és un fet èticament reprovable, i crec que no s’ha de poder fer si no hi ha causes mèdiques que ho justifiquin. El més sa és que decideixi la naturalesa. Altrament posaríem la primera pedra cap a una eugenèsia social molt perillosa que, si justifica la tria de sexe, pot arribar a justificar qualsevol tipus de selecció.”
Un altre aspecte de la genètica que té derivacions ètiques és en el camp de l’alimentació. “Bona part del que consumim són productes genèticament alterats. En canvi, no donem prou importància a les carns o les fruites transgèniques. Encara no tenim prou perspectiva per valorar-ne les conseqüències, però estic convençuda que n’apareixeran i caldria que el consumidor estigués suficientment informat per decidir què consumeix. Cada cop hi ha més gent conscienciada de menjar productes naturals, però de moment són massa cars.”
La crisi del sistema s’ha produït, en part, perquè hi ha una profunda crisi de valors. “Això és la selva, la llei del més fort i el campi qui pugui. I en bona part es deu a com eduquem les noves generacions, tant a casa com als centres formatius, fins i tot a nivell universitari, o en la formació d’empresaris o polítics que algun dia prendran les decisions. Als joves se’ls permet tot i gairebé no se’ls posen límits. Hi ha un problema de responsabilitat de tota la societat, una mancança de valors que incideix, amb molta força, en l’equilibri emocional dels individus, obsessionats per un concepte superficial de l’estètica corporal. Hi ha un culte al cos i una tirania de la imatge veritablement esbojarrats; com a societat estem ultrapassant tots els límits saludables. No pot ser que el gran maldecap dels joves de 13 anys és si estan més grossos o més prims, i que els índexs de trastorns de conducta alimentària facin feredat. Ni és lògic que a les noies quan fan 18 anys se’ls regali un augment de pits.”
Però les patologies no se circumscriuen a les edats més tendres. “Moltes persones no accepten el pas del temps i forcen quirúrgicament una joventut que mai més tindran.”
Des de l’àmbit de la bioètica “reclamem responsabilitats a les empreses que imposen determinats estereotips físics que són una apologia dels trastorns alimentaris, però ens topem sempre amb la defensa del mercat lliure. La publicitat i el món de la imatge són camps difícils de regular, i sovint se’ns acusa d’intervencionistes.”
Els bioètics també troben la mateixa resistència en incidir a l’àmbit de la cirurgia estètica. “En benefici del negoci es fan veritables aberracions per a la salut. En molts casos, només es veu el pacient com una font de negoci i no com una persona. Falta honestedat professional i deontologia.”
Malgrat tot, s’aconsegueixen avenços. “El pacient cada cop veu més respectada la seva autonomia com a persona. Catalunya ha estat pionera a l’Estat en matèria legislativa en autonomia del pacient. Una de les figures legals que introdueix aquesta nova legislació és la del menor madur, que atorga capacitat de decisió als menors, segons els casos, basant-se en el fet que la maduració moral de l’individu no depèn de l’edat cronològica, sinó que està en funció de la biografia personal de cadascú. La maduresa de l’individu és evolutiva i s’assoleix a edats variables. No és el mateix una noia de 15 anys d’aquí que una vinguda de l’Equador i per tant hem de poder fer distincions i mesurar la capacitat de decisió en base a la persona i el tipus de decisió a prendre.”
El desenvolupament de la consciència bioètica depèn molt de la possibilitat d’accedir als mitjans de comunicació. “És molt important incidir en els mitjans més massius, com la televisió o Internet.”
Però els temes ètics no acostumen a ser focus d’atenció dels mass media a Espanya i menys si la reflexió prové d’una institució d’inspiració cristiana. “Al nord d’Europa hi ha respecte per als creients i participen del debat en igualtat de condicions. Aquí no ens ajuda gens la bel·ligerància de l’Església, que cada dia genera més anticossos. Tot i així, hem aconseguit que la bioètica és visualitzi com una disciplina que escolta totes les postures ètiques, i això en l’àmbit científic és cabdal.”
