Text del 02-07-13

L’aplicació de la filosofia budista ha permès incrementar encara més l’eficiència professional d’aquest advocat polifacètic, altruista i mediàtic, en tant que candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona el 1997 i pare dels pilots Pepe i Jordi Oriola. Com a pioner a Espanya de la reclamació dels deutes pendents extrajudicialment, considera l’actual procés independentista una maniobra demagògica per no fer front al veritable problema del país: la falta d’un model productiu. 

Estudis de dret simultaniejats amb una intensa passantia als jutjats de família

L’estiu abans de cursar COU vaig començar a treballar com a missatger jurídic per al procurador laboral Antonio Pueyo i Font. De seguida m’interessaren les diligències derivades de la documentació que transportava, per la qual cosa vaig optar per compatibilitzar la llicenciatura de Dret amb una intensa passantia als jutjats de família. En principi, i atesa la meva joventut, em vaig sentir més atret per la pràctica que per la teoria, la qual cosa determinà que la meva etapa de formació es perllongués. Com a contraprestació, vaig cursar els quatre cursos que em restaven en tres anys, i l’últim any de carrera vaig obrir bufet amb un dels meus professors, Antonio Viader Vives, i amb un amic d’infantesa i company de facultat, Joaquín Fabregas, especialitzat en dret concursal.

Un primer despatx sobretot dedicat al dret concursal

Tinguérem la sort de crear un despatx especialitzat en dret concursal durant la crisi dels anys 1991 i 1992, un període en què moltes societats necessitaven salvar o liquidar empreses de forma ordenada. Superada aquesta recessió, reestructuràrem el despatx amb un caire més multidisciplinari per atendre totes les necessitats jurídiques de les empreses clients, que aleshores eren fonamentalment pimes. Amb aquest nou tarannà, s’incrementà i consolidà el nombre de clients.

Reclamació de deutes per a grans companyies

L’any 1997 Telefónica contractà els serveis del nostre bufet i ens proposà participar en una prova per gestionar extrajudicialment o judicialment els rebuts impagats. Per gestionar aquesta nova activitat, creàrem un Departament de Reclamació de l’IVA i de Deutes, ja que cada mes tramitàvem uns 15.000 expedients. El projecte va resultar un èxit i, atès el volum de reclamacions que gestionàvem, el 1999 constituírem una societat independent, de manera que el despatx es continuà encarregant de l’assessorament i l’assistència jurídiques a les pimes i la nova entitat va gestionar la reclamació de deutes de grans companyies.

Bufet en solitari de ràpida expansió i consolidació

L’any 2004 vaig establir-me com a lletrat en solitari després que l’any 1997 el professor Viader considerés que era temps d’aparcar l’exercici professional, ja que no se sentia temptat per l’expansió i diversificació del despatx cap al cobrament d’impagats, i que l’any 2003 Joaquín Fabregas optés per un camí professional diferent. Des de llavors, Oriola Abogados ha crescut i s’ha consolidat gràcies a un equip humà molt motivat i marcadament femení. I és que, a l’hora de contractar professionals, valorem sobretot el seu grau d’implicació personal perquè volem treballar amb persones felices i satisfetes amb la seva feina i les seves condicions laborals.

Objectius de futur

El nostre objectiu és satisfer les necessitats jurídiques dels clients. En l’actualitat, la nostra activitat es divideix en la gestió dels cobraments interns de grans companyies, en la recuperació de l’IVA de les factures impagades i en l’assessorament i la representació jurídica de pimes i grans empreses, sobretot en matèria concursal, i particulars, alguns molt mediàtics. Ens proposem duplicar el volum del bufet en tres anys i expandir-nos cap a altres països europeus.

“El sostenidor del camí de la sapiència”

El 2003 vaig patir una crisi personal: a pesar dels èxits professionals, no aconseguia ser feliç. M’acabava de separar sentimentalment per segona vegada i també m’havia quedat sense el meu soci professional. Tot i ser un ésser molt espiritual, sentia que no trobava el meu espai al món. Aleshores, es produïren dos esdeveniments casuals per a la mentalitat occidental, però causals per a la budista: em vaig comprar una casa al costat del monestir budista del Garraf i vaig conèixer una budista que m’introduí en aquesta filosofia, la qual de seguida encaixà en el meu tarannà i ànsies vitals. Fou així com em vaig convertir i vaig passar a ser nomenat “el sostenidor del camí de la sapiència”.

“La felicitat és el camí”

Els principis de vida budista són senzills, humils i molt bonics, ja que es basen a ajudar i estimar els altres sense esperar cap recompensa, a no esverar-se ni barallar-se i a no fer res obligat perquè les tasques fetes a contracor mai no satisfan l’individu ni es materialitzen en resultats eficients. Si tothom apliqués aquest altruisme, la Terra seria un paradís de pau i concòrdia, en què tota la humanitat podria prosperar. Personalment, el budisme ha possibilitat que controlés la ment i les emocions, i ha propiciat un estat d’equilibri i harmonia que m’ha aportat la felicitat seguint la màxima de Buda: “No hi ha camí cap a la felicitat: la felicitat és el camí.”

Implicació en la societat civil

L’any 1995 vaig ser un dels promotors de la Fundació Pare Manel, de la qual sóc voluntari penitenciari a Can Brians. I he promogut la Fundació Vistare, que té com a objectiu donar suport i formació a noies amb risc d’exclusió social al Nepal. Alhora col·laboro econòmicament amb l’Associació Amor als Animals Maria Adam, Médicos Sin Fronteras i la Fundació Internacional Josep Carreres i patrocino l’equip de futbol sala madrileny de la lliga de les empreses i als meus dos fills, Pepe i Jordi, pilots automobilístics de primer nivell, veritables motors de la meva existència. Finalment, vaig ser candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona el 1997, experiència que em deixà una sensació ambivalent en percebre les lluites i ànsies de poder.

Opinió sobre la llei concursal en vigor

L’anterior llei concursal, promulgada l’any 1922, contribuïa sovint a la reordenació de les empreses, fet que en permetia la continuïtat. L’actual, no obstant això, i tot i haver estat ideada imitant les normes d’altres països europeus, com ara França o Holanda, no aconsegueix aquest objectiu, de forma que moltes companyies es veuen abocades cap a la liquidació.

S’ha instaurat una fórmula de vida aliena al sistema davant la desconfiança en ell

El fet que no s’hagi produït una revolta popular al nostre país demostra que els espanyols som persones pacífiques, amb gran capacitat de sacrifici i resignades davant dels abusos i ineficiències dels poderosos. El sanejament de la banca privada, responsable de la recessió actual, fent servir fons públics, a més de l’augment de la imposició fiscal, el nivell d’atur, els casos de corrupció, etc., justificarien una revolució, però els espanyols han optat per viure de forma aliena o paral·lela a l’Administració, és a dir, treballant i operant a l’economia submergida, que els permet de subsistir però limita les possibilitats d’un avenç real per al país.

Falta de suport institucional cap als emprenedors catalans

Els empresaris catalans són herois que estan mantenint i consolidant les seves companyies en una conjuntura molt complexa, sense cap mena d’ajut oficial i amb un 80% de les societats, majoritàriament petites i mitjanes, inspeccionades per Hisenda.

La joia de ser emprenedor

Els empresaris ens sentim responsables del nostre capital humà, ja que la seva realització personal i professional depèn en part de les nostres capacitats gestores. Per contra, experimentem una gran felicitat en el desenvolupament de la nostra activitat, perquè la nostra iniciativa privada contribueix que aquests individus puguin créixer com a éssers humans i participar al progrés econòmic i social del país.

Quin ha de ser el nostre model productiu

Tothom és responsable de l’actual crisi econòmica, perquè tots visquérem per sobre de les nostres possibilitats. L’arribada massiva d’immigrants durant aquells anys es degué en bona part al rebuig dels autòctons de treballar al sector de la construcció o a l’àmbit agrícola. Per això, tots hem d’assumir que, per superar aquesta fase, caldrà optimisme, entusiasme i molta feina després de reflexionar sobre quin ha de ser el nostre model productiu, que no es pot centrar únicament en el turisme i el qual podria basar-se en el sector primari i en la posterior transformació de les matèries primeres. Ara bé, cal reconèixer, d’altra banda, que països europeus com Alemanya s’estan aprofitant de la nostra precària situació econòmica per finançar-se en condicions òptimes.

Demagògia independentista

En el pitjor moment de la història catalana recent, quan caldria sumar forces per buscar sortides a la crisi, alguns polítics han engegat un procés independentista. La secessió no és l’eix de les converses dels catalans, sinó la corrupció, l’atur, la ineficàcia d’una classe política aburgesada i incompetent, etc. Per això, els nostres dirigents, un cop més, actuen de manera demagògica, ja que no presenten cap full de ruta amb les qüestions vitals per a la ciutadania. En canvi, aquest plantejament independentista utòpic i merament teòric, això sí, ha provocat un rebuig frontal cap al poble de Catalunya, la qual cosa dificulta encara més les nostres relacions amb la resta de l’Estat. Caldrà, doncs, que els nostres polítics es replantegin la situació; probablement, l’assoliment d’un pacte fiscal apaivagaria els sentiments independentistes de molts catalans, però si no fos així, caldria planificar adequadament aquesta proposta sobiranista.