Sr. Jaume Boix Valverde
Sr. Jaume Boix Valverde
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

SR. JAUME BOIX VALVERDE

SOCIETAT CATALANA MEDICOQUIRÚRGICA D’ENDOSCÒPIA DIGESTIVA

Text del 2003

Invertir en endoscòpia permet millorar els diagnòstics i els tractaments; i s’aconsegueix que el malalt pateixi menys.

La innovació és un dels distintius del col·lectiu de professionals que conforma la Societat Catalana Medicoquirúrgica d’Endoscòpia Digestiva, una entitat pionera no només perquè ha estat la primera a sumar els coneixements dels especialistes de la digestologia i la cirurgia, sinó també perquè dóna veu a un equip d’experts que mantenen un diàleg permanent amb l’avenç tecnològic. Actuem de pont entre els nostres companys digestòlegs clàssics, que es limitaven a diagnosticar i a tractar amb medicaments els malalts, i els cirurgians. Tenim una formació clínica en gastroenterologia, però efectuem tractaments quirúrgics per mitjà de l’endoscòpia”, afirma el seu president Jaume Boix.

El col·lectiu –constituït actualment per 200 socis aproximadament– és també un reflex de la tendència de la medicina a la subespecialització: Formem part d’un grup més reduït d’experts digestòlegs que ens hem dedicat quasi exclusivament a l’endoscòpia digestiva. Pràcticament és el 80% de la nostra activitat diària. L’hem volgut ampliar en totes les seves vessants i tècniques.”

La idea de fundar la Societat es va gestar el 1990 i un any després ja s’havia formalitzat. Sis professionals van aconseguir aplegar l’interès d’una setantena de companys de feina que també van veure la necessitat de dissociar l’activitat de l’endoscòpia digestiva de l’entitat que l’havia acollit fins aquell moment: la Societat Catalana de Digestologia. Calia crear un espai especialitzat, molt més específic, per a l’intercanvi d’experiències i coneixements, que donés cabuda també als experts del bisturí. Vam veure que es produïa una dicotomia. Nosaltres no som cirurgians, però l’endoscòpia ens permet tant diagnosticar com fer tractaments quirúrgics de diverses lesions de l’aparell digestiu, sense necessitat d’obrir, sinó per mitjà d’un orifici, que pot ser natural o no. Per un altre costat, els cirurgians han vist que és millor operar amb aquesta tècnica, que permet millors resultats i genera menys molèsties als malalts. S’estava creant una dualitat que calia aprofitar, donat que podíem aprendre els uns dels altres.”

L’entitat va iniciar el seu camí de la mà de Josep Ramon Armengol Miró, primer president i introductor de l’endoscòpia a Catalunya. Va ser un dels especialistes que, a la dècada dels 60, es va desplaçar a França per aprendre’n l’especialitat. De tornada, va saber contagiar, tant als seus coetanis com als metges aprenents, la passió per una tècnica que ha demostrat ser molt útil. Catalunya ha estat capdavantera en la seva aplicació. Els primers a desenvolupar-la van ser els hospitals de la Vall d’Hebron, de Sant Pau i el Clínic, on s’hi van crear petites unitats especialitzades. Es va sentir la necessitat que l’havia de practicar una persona que tingués un especial interès, calia tenir unes habilitats específiques, perquè es tractava d’un procediment manual, no massa tolerat pels malalts, i que podia arribar a ser molest.”

Va ser llavors quan el programa de formació de metges residents (MIR) va incloure el seu aprenentatge dins de la formació dels futurs especialistes de l’aparell digestiu, que ja van poder conèixer la tècnica i iniciar la seva activitat professional amb uns coneixements acceptables en aquest camp.”

Ara bé, els interessats a dedicar-s’hi han d’esmerçar moltes més hores fins a arribar a adquirir un nivell idoni. Hem d’estar formats en medicina interna per tenir una visió integral del malalt i ens hem d’especialitzar en l’aparell digestiu. Però si volem centrar-nos en l’endoscòpia, un procediment molt complex, hem de renunciar a l’activitat clínica, a la quotidianitat de visitar pacients i de veure la seva evolució. Hem d’abandonar aspectes de la nostra especialitat per millorar en un camp molt més tècnic i parcial. S’ha de tenir en compte que els resultats d’una endoscòpia varien molt si són practicats per un metge que l’exercita de tant en tant que si ho fa de manera exclusiva.”

Jaume Boix fa repàs de l’evolució d’un procediment que no ha deixat de progressar i n’ofereix una definició planera: L’endoscòpia permet endinsar-nos en el cos humà per mitjà d’un forat on es col·loquen uns instruments òptics, anomenats endoscopis.”

El primer referent es remunta l’any 1805, quan l’austríac Bonini va presentar un aparell minúscul que permetia mirar per petits orificis.” Aquesta primera idea va anar progressant gràcies a les aportacions dels metges i als invents dels enginyers i els industrials que han desenvolupat instruments cada vegada més llargs i flexibles amb els que actualment es pot arribar a tots els racons del tub digestiu.”

Els primers gastroscopis, que servien per mirar l’esòfag i l’estómac, van sortir al mercat l’any 1868. Es tractava d’aparells rígids, que van ser provats per primera vegada en persones sanes, però ben entrenades: la gent del circ experta en empassar-se sabres. Per sort, la ciència va continuar treballant i l’any 1932 va aparèixer el primer endoscopi amb cara i ulls. Continuava tenint un cos rígid, però ja comptava amb una punta flexible, que es podia bellugar amb uns comandaments que hi havia a l’extrem. Podies desplaçar-te per cavitats que no eren del tot rectes.”

El 1957, els experts van aconseguir materialitzar un endoscopi modern tal i com s’entén avui en dia, és a dir, era flexible i es podia angular i traslladar per l’estómac, l’esòfag i el recte, així com pels budells gruixut i prim. La fibra òptica ho va permetre. Gràcies a ella, vam podem il·luminar l’interior de l’òrgan que s’explorava. També, per mitjà d’un sistema de lents, es podia captar una imatge i transmetre-la fins a l’ull de l’especialista.”

En les últimes dècades, aquesta tecnologia ha continuat avançant ràpidament: Als anys 80, el món de l’electrònica va permetre que petites càmeres digitals de vídeo instal·lades a la punta de l’endoscopi, transmetessin una imatge elèctrica a un monitor. És a dir, que el metge ja no havia d’estar mirant amb un ocular com si es tractés d’una càmera fotogràfica, sinó que podia veure l’interior de l’estómac, en una pantalla.”

Jaume Boix assenyala que tant l’endoscòpia com els avenços en la tecnologia de la laparoscòpia quirúrgica –que a Catalunya va ser introduïda i desenvolupada pel doctor Enric Laporte Roselló, ex-president de la Societat– han contribuït a obrir les portes a una cirurgia anomenada ‘de mínima invasió’, és a dir, que evita fer grans destrosses biològiques. Quan més teixit es destrueix i més gran és la incisió, el postoperatori es complica i s’allarga. La persona es reincorpora a la vida familiar, social i laboral més tard.”

Però amb aquest tipus d’intervenció els pacients presenten una bona evolució i un resultat òptim en operacions antigament molt complexes.”

La recerca en aquest camp és constant i profitosa. El representant de l’entitat ho constata des de la perspectiva del bagatge adquirit com a membre del Comitè d’Investigació de la Societat Europea d’Endoscòpia. Tenim coneixement de tots els nous aparells que apareixen, fins i tot, abans que surtin a la venda, i veiem que s’estan fent grans avenços. S’ha aconseguit reduir-ne la mida i augmentar-ne la precisió. Actualment, en una exploració es poden observar lesions d’una dècima de mil·límetre. També, amb colorants es poden tenyir cèl·lules malignes i fer una ampliació, tot augmentant la imatge fins a unes 150 vegades. Així mateix, amb l’ecoendoscòpia, és possible practicar ecografies, amb les quals podem veure durant l’exploració la profunditat d’un tumor i sospesar si el podem extirpar nosaltres o el cirurgià.”

És precisament en l’àmbit de l’oncologia on aquesta subespecialitat té un pes inqüestionable: Estem tractant lesions abans que esdevinguin càncers. I si són tumors petits podem intervenir sense obrir i amb la seguretat que no queden restes tumorals. A més, en el cas de casos avançats existeix una opció pal·liativa molt important per reduir les molèsties del pacient que ja no es pot acollir a cap curació. Invertir en endoscòpia té un bon resultat: es milloren els diagnòstics, els tractaments i evidentment s’aconsegueix que el malalt pateixi menys”, assenyala abans de constatar que s’ha conquerit el terreny dels dubtes: Durant alguns anys i davant l’aparició de la ressonància magnètica, o el TAC, es va arribar a dir que aquesta pràctica tenia els dies comptats, però els resultats obtinguts han demostrat el contrari.”

L’actitud d’aquests professionals ha de ser forçosament positiva davant el canvi: Els metges estem acostumats als reptes personals. No és bo que el company es limiti a aprendre allò que li ha ensenyat el seu mestre i no intenti millorar-ho.”

El seu principal problema no té a veure amb la constant adaptació a la renovació tecnològica sinó que, contràriament, rau en la dificultat d’accés. A l’Estat espanyol, les administracions públiques semblen més sensibles i estan efectuant una inversió important en aparellatge. A Catalunya hi ha una mica de decaïment en aquest tema.”

Tot i així, Jaume Boix explica que els especialistes catalans sempre han sabut trobar una sortida al desinterès institucional: “Des de l’inici, els nostres equips s’han espavilat per accedir a la tecnologia sense esperar la resposta favorable de la iniciativa pública, i gràcies a això hem fet avançar l’especialitat”, afirma i avalua el nivell català per sobre de la mitja: Hem estat pioners i líders. Molts metges, espanyols i d’altres països, han passat pels nostres hospitals per aprendre tècniques específiques. Actualment, el nivell de l’endoscòpia catalana és magnífic i el de l’espanyola és cada vegada més elevat.”

Catalunya també ha estat capdavantera en la utilització i desenvolupament de nous procediments, com és el làser. S’ha de tenir en compte que per a desqualificar una tècnica és important haver-la experimentat. L’escola de Josep Ramon Armengol Miró va ser pionera en la seva aplicació, tant a Espanya com a Europa, en el tractament de l’hemorràgia digestiva. Així mateix, la vam provar per destruir tumors. El temps i l’experiència ens ha demostrat que calia qüestionar-la, i vam ser els primers en desmitificar-la. Creiem que han d’invertir en aquesta tecnologia hospitals amb molta capacitat, on hi hagi especialistes de diferents branques que puguin utilitzar-la. Comprar-la únicament per a una unitat d’endoscòpia no és rendible. Per als neumòlegs, per exemple, pot ser molt útil, però nosaltres també comptem amb altres procediments, que fan quasi el mateix i són més econòmics i resolutius.”

Cada any es forman uns 75 metges residents de l’aparell digestiu. És un bon nombre, adequat a les necessitats socials. El problema és que d’aquests 75, un 10% hauria d’acabar subespecialitzant-se en endoscòpia i, de moment, no és així; els joves veuen que les sortides laborals són més àmplies si es dediquen a tot una mica, i no si concentren un 80% del seu temps a l’endoscòpia.”

Escollir aquest camí professional és una opció personal que ha de tenir en compte una característica imprescindible: una habilitat tècnica i manual que necessita moltes hores d’aprenentatge, però també quasi una predisposició innata: Hi ha una part de coneixement tècnic, científic i teòric, però també una part d’art. Existeixen persones més dotades que altres a superar els coneixements que els ha transmès el mestre.”

Jaume Boix reconeix, però, que la possibilitat d’augmentar el nombre de metges residents interessats a dedicar-se a aquest àmbit professional depèn, en part, de la sort d’haver tingut un bon professor que sàpiga estimular-los.”

L’agenda d’activitats de la Societat és àmplia, des de reunions científiques periòdiques que congreguen una cinquantena de persones, fins a formació adreçada als metges residents per tal d’ensenyar-los ‘l’abc’ de les diferents tècniques. Moltes d’aquestes activitats es fan amb suport de vídeo. És important comptar amb imatge en moviment, així com amb el comentari posterior sobre els resultats i les indicacions més adients per a cada tipus de malaltia.”

Jaume Boix assenyala que algunes de les sessions tenen l’objectiu d’arribar al consens entre digestòlegs i cirurgians sobre què és millor per al malalt: Tractar-los amb endoscòpia convencional o amb laparoscòpia.”

D’altra banda, es porten a terme activitats conjuntes amb altres Societats, com la de neumòlegs, amb la qual s’organitzarà un acte per valorar la millor manera de crear un banc digital d’imatges, utilitzat per diferents especialistes, i on tindrà un pes important en el debat el tema de la confidencialitat de les dades.” Els experts en endoscòpia digestiva continuen situant-se en primera línia, a l’avantguarda.