Text del 2002
Demanem a l’Administració que faciliti als immigrants qualificats la possibilitat d’incorporar-se al sector.
D’àmbit provincial i amb seu a Barcelona, TRANSCALIT, fundada el 1962, està en contacte amb les principals institucions implicades en el sector, el Ministeri de Transports i Comunicacions i la Conselleria de Transports. Junts vetllen perquè en el món del transport de mercaderies tot vagi sobre rodes. La Federació Catalana de Transports de Barcelona, presidida per Joan Marquès, és una entitat amb les portes obertes tant “a la petita empresa gestionada per un autònom com a les grans companyies.”
La “diversitat” és la principal característica d’aquesta institució que facilita als transportistes barcelonins un assessorament efectiu: “Depenem dels ministeris d’Hisenda, Governació i Indústria i de la Direcció General de Trànsit, cada un dels quals té assignat un seguit de competències. Malauradament, hi ha ocasions en què les disposicions dels diferents organismes es contradiuen, la qual cosa alenteix les negociacions.” No és estrany, doncs, que la Federació desenvolupi una tasca àrdua que inclou la necessitat de mantenir informat l’associat de les novetats sorgides quant a la normativa.
Amb una clara vocació informativa i formativa, l’entitat organitza “múltiples cursets adreçats no únicament als conductors, sinó també a la resta de treballadors de les empreses transportistes.”
D’entre aquests cursets, el president en destaca un, “el de transport de mercaderies perilloses.”
Els responsables de la Federació són conscients que el col·lectiu no pot restar al marge de l’evolució de la societat. I és que el sector no és el mateix de fa trenta anys: “Vetllem perquè els nostres 1.200 associats estiguin al corrent de les noves tecnologies aplicades al transport. Ens hem posat en contacte amb empreses que ofereixen programes informàtics adaptats al sector del transport per fer-los arribar als membres del col·lectiu.”
En aquests moments, la Federació participa en “la negociació dels convenis provincials sobre el transport de mercaderies.”
El diàleg és un dels recursos més emprats per l’entitat: “Sempre mirem d’impedir que es convoquin vagues del sector. No som un gremi conflictiu, ni de bon tros.”
Joan Marquès afegeix que el col·lectiu que representa és particularment “vulnerable” a les oscil·lacions econòmiques: “Qualsevol trasbals en el preu del petroli ens afecta immediatament. I, a més, no rebem cap subvenció per alimentar els nostres vehicles.”
Les convulsions socials també tenen efectes visibles en el sector: “En cas de manifestació, el més habitual és tallar carrers o autopistes, la qual cosa, òbviament, ens perjudica.”
D’altra banda, cal tenir en compte que “encara que es produeixi una vaga o una paralització, les necessitats de la societat no s’aturen. Si un dia deixem de transportar, ens caldrà fer-ho l’endemà; en aquests casos, el volum de feina és tan elevat que en ocasions supera els mitjans amb què compten els empresaris. No oblidem que actualment el 92% del transport és per carretera.”
No deixa de ser curiós el fet que, tot i ser tan necessari, el transport de mercaderies no sigui a vegades gaire popular: “Això està motivat, en part, per l’espai que ocupen els camions a la carretera i per la contaminació que generen.”
En conseqüència, “la Unió Europea està adoptant estrictes mesures per restringir la circulació del nombre de vehicles d’aquestes característiques per les vies europees.”
Ara bé, els detractors del transport per carretera no tenen en compte la importància d’aquest sector en l’economia: “El transport pot paralitzar un país si deixa els comerciants sense estocs.”
El sector es fa sentir molt més enllà de les fronteres estatals: “Sense el transport modern, la globalització no hauria estat possible.”
Amb la desaparició de les fronteres, la Unió Europea està establint progressivament legislacions paral·leles en diversos àmbits. El transport no n’és una excepció: “Calculem que, en el nostre sector, la normalització serà una realitat cap al 2005.”
La Federació tem, però, les conseqüències de l’homogeneïtzació: “El transport s’encarirà i perdrà flexibilitat.”
El president de la Federació subratlla el fet que tant ell com els seus companys aspiren a “participar en l’actual situació socioeconòmica, totalment canviant. El sector de serveis, del qual forma part el transport, té molt a veure amb aquesta conjuntura.”
Són molts els tòpics immerescuts que envolten el món del transport, com ara “la reticència del col·lectiu a l’aplicació de controls estrictes de velocitat i els horaris de treball.”
El responsable de la Federació desmenteix aquesta idea, i és que l’evidència cau pel seu propi pes: “Un camió suposa una inversió massa elevada perquè les empreses de transports s’exposin al més mínim risc. Hem de vetllar pel nostre capital.”
Ara bé, Joan Marquès és del parer que l’Administració “s’està excedint en els límits imposats al transport per carretera.”
Altres problemes han atacat el sector pràcticament des dels seus inicis. És el cas de “la dificultat de trobar conductors.”
I és que la vida del transportista no és fàcil de compaginar amb la família: “Quan surts de ruta, trigues dies a tornar a casa.”
Tanmateix, el segle xxi ens ofereix noves solucions per pal·liar aquesta manca de vocació per la carretera. La Federació suggereix una alternativa, inconcebible fa només uns anys, que beneficiaria a tothom: “Demanem a l’Administració que faciliti als immigrants qualificats la possibilitat d’incorporar-se al sector.”
Malauradament, els estrangers no ho tenen gaire fàcil, i és que, en molts de casos, el permís per conduir camions obtingut al seu país els serveix de ben poc una vegada són a Catalunya: “Amb el carnet d’origen, poden treballar durant sis mesos. Passat aquest temps, si volen conduir l’han d’homologar.”
Aquesta obligació pot arribar a convertir-se en un autèntic problema per als aspirants a treballar a la nostra terra, “no perquè no sàpiguen conduir, sinó perquè els manquen coneixements de l’idioma.”
La situació ha de canviar, però: “Actualment, un 70% dels camions que circulen per Europa els condueixen immigrants.” Vet aquí un nou repte per a una entitat arrelada al nostre país des de fa quaranta anys.
