Text del 2003
L’Institut de Diagnòstic per la Imatge és una empresa pública de la Generalitat adscrita al Servei Català de la Salut que treballa en l’àmbit dels hospitals públics. El seu principal objectiu és fer diagnòstics a través de la imatge, tot i que va començar volent ésser només un òrgan de gestió per a la introducció de les noves tecnologies. L’actual conseller delegat, el senyor José J. Navas, ens n’explica els inicis i la filosofia que ha mantingut des d’aleshores: “Es va crear l’any 1990, en un moment en què estàvem en una situació de risc per insuficiència financera i reducció de les inversions. El perill era que el parc tecnològic dels hospitals públics pogués quedar antiquat i calia trobar-hi una solució.”
Així, doncs, es va optar per crear una empresa pública que pogués assumir a un cost més baix tot allò que el sistema públic pagava a les entitats privades: “L’empresa no només ha servit per cobrir aquest buit, sinó també per demostrar que es pot canviar la mentalitat, que es pot fer gestió pública des d’elements del dret privat.”
L’IDI és implantat a tot Catalunya, és a dir, té una unitat a cada un dels hospitals de l’Institut Català de la Salut: “Tenim unitats a la Vall d’Hebron, al Germans Trias i Pujol, a Bellvitge, al Josep Trueta de Girona, a l’Arnau de Vilanova de Lleida, al Verge de la Cinta de Tortosa, a l’Hospital de Viladecans i al Joan XIII de Tarragona. A més, també col·laborem amb d’altres hospitals catalans per donar servei a tota la comunitat sanitària.”
El 80% de les peticions vénen d’aquests hospitals de l’ICS, però encara n’hi ha un 20% que provenen de centres d’altres administracions o de centres privats. A banda d’aquesta activitat assistencial directa amb unes cent vint mil exploracions l’any, l’Institut també desenvolupa una activitat de formació i d’investigació en l’àmbit del diagnòstic per la imatge: “Som l’empresa pública que estem introduint totes les noves tecnologies en aquest camp. Vam introduir la ressonància, i ara estem introduint el TEP, la tomografia d’emissió de positrons. A més, fem investigació clínica i aplicada en la utilització de tots aquests nous equipaments.”
Cinc dels hospitals abans mencionats són universitaris, de manera que la formació de residents també passa per les unitats de l’IDI: “Les facultats no tenen tecnologia diagnòstica, som nosaltres els qui la tenim i la podem oferir als alumnes per fer les pràctiques.”
A l’hora d’instal·lar maquinària d’aquestes característiques en un hospital, cal fer un estudi de rendibilitat: “Hem d’estar segurs que hi ha un nombre de pacients que permeti la sostenibilitat econòmica de la màquina, perquè té un cost molt elevat i necessita personal especialitzat. Perquè un TAC sigui rendible s’han de fer quatre mil exploracions l’any, i de tres a quatre mil perquè ho sigui una ressonància. No obstant això, si parlem de territoris allunyats ja no hem de tenir només en compte el cost de l’exploració, sinó també el que suposaria un trasllat fins a un altre hospital. Per tant, s’han de tenir en compte també aquests costos secundaris, i això, per exemple, és el que es va tenir en compte per instal·lar un TAC a Tortosa.”
La radiologia és una especialitat relativament nova, nascuda els anys setanta. Però, malgrat la seva joventut i el fet que comencés com una especialitat poc important, ha anat adquirint cada vegada més importància: “A l’internista i al cirurgià els agradava mirar-se les plaques i només esperaven que el radiòleg els les portés. Tanmateix ara hi ha moltes tecnologies noves i el radiòleg ha adquirit un paper molt més rellevant, ja que ha passat a ser un veritable especialista absolutament necessari.”
Una placa de tòrax amb pneumònia, per exemple, la pot veure qualsevol metge, però quan els processos són incipients, estranys o tenen certa complexitat només el radiòleg podrà fer un bon diagnòstic: “D’altra banda, el radiòleg s’ha convertit en metge intervencionista, ja entra als vasos dels catèters, ja pot fer exploracions i extirapar el que calgui, pot dilatar artèries, etc. És a dir, ja no és aquell radiòleg passiu dels anys setanta.”
Les competències del radiòleg, doncs, van augmentant i cada vegada ha de treballar més al costat dels cirurgians i dels metges especialistes. Potser el que més caldria destacar de l’evolució del radiòleg és el canvi que li han permès les noves tecnologies: “Abans l’estudi de l’anatomia era postmortem, cosa que està bé per a la ciència però que al pacient li soluciona ben poc. En canvi, ara el radiòleg pot fer una anàlisi d’allò viu. Abans, per saber si un fetge tenia metàstasi, havies de fer una exploració a través del tacte, és a dir, tocaves el pacient i miraves si el fetge estava inflat o si li notaves algun nòdul. Avui dia, un radiòleg té uns aparells que li permeten analitzar el fetge i dir-te centímetre a centímetre si troba cap nòdul i, a més, en cas que en trobi algun et pot dir fins i tot si és benigne o maligne, de manera que només hem d’obrir si és necessari.”
Això sense comptar els avenços de la informàtica, que permeten arxivar totes aquestes imatges digitalitzades i enviar-les a un altre hospital si en algun moment fa falta. Actualment, aquest suport digital és fonamental: “Encara no cobrim tots els casos, però en traumatisme encefàl·lic, per exemple, ja podem enviar les imatges a l’IDI des de qualsevol hospital de Catalunya i tenir un diagnòstic en molt poques hores.”
Però el camí de la informatització de tot el relacionat amb medicina encara és llarg, perquè sorgeixen més problemes dels que la gent es pensa: “Una història clínica és molt rica en informació i, si volem que realment sigui útil, la història informatitzada ha de ser també igual de rica, la qual cosa no és gens senzilla. Si no es fa així, aleshores només podrem tenir un pobre resum del que és en realitat una història clínica, i ja no ens solucionarà el que voldríem que ens solucionés.”
Així, en aquest sentit encara queden molts interrogants per resoldre, però s’estan fent molts avenços en dades de laboratoris i imatges digitalitzades. El futur, doncs, sembla que cada dia és més a prop.
