Text del 2002
Nosaltres ens considerem, per sobre de tot, esportistes.
La pesca és una tradició molt arrelada a tot el Mediterrani. A casa nostra, els qui s’hi dediquen de manera esportiva estan representats per la Federació Catalana de la Pesca Esportiva i Càsting. Lluís Pujal la presideix i Àlex de Juan n’és el gerent. Durant la dictadura, els afeccionats a aquest esport estaven federats a Madrid: “Amb l’arribada de la democràcia, la Federació Catalana va renéixer, concretament l’any 1979.”
Per reconstituir la federació, només va caldre agrupar les múltiples associacions relacionades amb el món de la pesca esportiva, moltes ara ja centenàries, que hi havia a Catalunya. Entre totes avui sumen entre 30.000 i 50.000 membres: “Tenim una societat gairebé a cada poble de Catalunya, més de 300 en total.”
És una de les federacions més destacades de l’Estat espanyol: “Directament o indirecta, la Federació dóna feina a mig miler de persones: disposem d’una vuitantena de guardes de les zones de pesca i cada societat té un secretari, tots ells remunerats.”
Conscients que “cada zona és diferent, cadascuna de les subdelegacions provincials que formen l’entitat té un president propi.”
Lluís Pujal subratlla que “la nostra és una federació atípica, perquè representem tant la pesca marítima com la fluvial, dues disciplines molt diferents, unides per una eina, la canya. A més duem a terme la gestió de la pesca a riu, a les Zones de Pesca Controlada, amb col·laboració amb la Generalitat de Catalunya. Això sí, nosaltres ens considerem, per sobre de tot, esportistes.”
Tot i que “els rius catalans són dels millors que hi ha a Espanya per practicar la pesca continental”, es lamenta de l’estat en què es troba, en general, l’aigua dolça de la Península: “Hi ha diverses espècies de peixos en situació precària, com la truita autòctona.”
Un altre dels problemes que afecten els membres de la Federació és la pràctica de l’esport d’aventura del ràfting: “Evidentment, aquest esport representa uns ingressos per al país, però hi manca control. Les empreses que s’hi dediquen haurien de tenir, com nosaltres, uns horaris i unes normes establerts, una temporada.”
Finalment, el president revela l’existència d’una espècie d’au protegida, el corb marí, que “representa una amenaça per a l’equilibri i la fauna dels rius per l’enorme creixement que ha tingut en els darrers anys. En molts de països europeus ha deixat de considerar-se un ocell protegit, però al nostre no ha estat així encara.”
En el cas de la pesca marítima, les xarxes d’arrossegament representen un problema, ja que “no respecten els límits que se’ls imposa. A més, avui dia, a Catalunya hi ha uns 180.000 pescadors de mar que no estan controlats, això és, que no disposen de llicència de pesca.”
Una de les principals inquietuds de la Federació és que els seus membres i els pescadors en general respectin les normatives relacionades amb aquest esport: “Per poder anar a pescar, el primer que cal és una llicència atorgada per la Generalitat (gratuïta en el cas dels nens i dels majors de 65 anys) i un permís per pescar a les Zones de Pesca Controlada. Totes aquestes zones les controla la Federació, per delegació de l’Administració. En cas de detectar un individu pescant sense llicència o incomplint la normativa se li retiren les canyes i se li imposa una denúncia.”
A causa de la situació en la que es troben els nostres rius i de l’escassetat de peixos en molts casos, la Federació ha tingut la iniciativa de constituir Zones de Pesca Controlada ‘sense mort’ on “el pescador, un cop obtinguda la peça, està obligat a retornar-la al seu hàbitat.”
Les zones controlades de pesca funcionen de la següent manera: “L’esportista que hi va ha d’extreure un tiquet per poder pescar, però hi ha un nombre limitat de tiquets, a fi de preservar la fauna de l’indret.”
A Europa, cada país es regeix segons les seves pròpies normes pel que fa a la pesca esportiva: “A Anglaterra, per exemple, on hi ha molts pescadors, els rius són propietats privades. A Alemanya i a França hi ha federacions estatals, però no col·laboren amb l’Administració, a diferència del que passa a Catalunya.”
Són moltes les fites assolides per la Federació durant la seva llarga trajectòria: “Vam començar en un modest local de lloguer i ara n’hem adquirit un de més de 200 m2, que inaugurarem properament.”
Una d’aquestes fites ha estat aconseguir que “la llicència per pescar al mar i la llicència per pescar al riu es fusionessin en una de sola.”
No podem obviar, evidentment, els èxits obtinguts pels seus federats, entre els quals hi ha “campions no només estatals, sinó també mundials. El 40% dels pescadors federats a Espanya són catalans.”
Recorda que “fa cinc anys, tot això, que avui és una realitat, ningú no creia que pogués passar.”
La pesca al nostre país, doncs, està més d’actualitat que mai, tant entre els ciutadans més adinerats com entre les classes populars: “A Catalunya hi ha uns 350.000 pescadors. Són molts els joves interessats en aquest esport, la majoria perquè l’han practicat els pares.”
Per respondre a les inquietuds de les noves generacions, l’entitat té prevista la creació “d’escoles de pesca. De fet, ja en tenim algunes funcionant, per exemple a Girona i a Llavorsí, a més dels cursets que impartim per exercir d’àrbitre als campionats, entre d’altres.”
Tot això és possible “gràcies al fet que, des que vam començar, hem multiplicat per vint el pressupost.”
L’Administració ha tingut a veure amb aquest fet: “Hem de tenir en compte que la pesca és juntament amb la caça l’únic esport en què s’exigeix el pagament d’una taxa a la Generalitat per practicar-lo. En el nostre cas perquè implica l’ocupació d’un domini públic. Avui hem aconseguit que l’Administració ens compensés pel pagament d’aquest impost.”
El gerent de la Federació assenyala una altra particularitat del món de la pesca esportiva, i és que “disposa d’una llei pròpia, a diferència d’altres esports.”
El president apunta que “hem aconseguit que la Generalitat inverteixi en els rius part dels ingressos que percep de les llicències.”
I és que els pescadors són els primers interessats a preservar l’equilibri ecològic a les aigües, tan dolces com salades, del nostre país. Un exemple: “Actualment s’estan repoblant els rius amb truites procedents d’altres països; no és això el que nosaltres volem. El nostre objectiu és preservar les espècies autòctones i realitzar la pesca amb criteris de sostenibilitat.”
És del parer que “les depuradores han contribuït clarament a preservar l’estat dels rius, tot i que algunes no funcionen adequadament, però manca encara aconseguir que els rius no s’assequin: el cabal ecològic sostenible, que nosaltres preferim dir.”
Proposa una solució per acabar amb els atacs de què són objecte els nostres rius i, en certa manera, començar de nou: “En primer lloc, aconseguir que les depuradores funcionin correctament i que els rius portin aigua suficient. També és fonamental netejar les lleres i els fons coberts de llots, i si és necessari llaurar-los amb maquinària per regenerar-los perquè les lleres estan mortes ambientalment. Cal fer una aposta forta per recuperar els nostres rius.”
