Text del 2002
El nostre desig és que els professionals que formen part del Col·legi ho facin perquè creuen en la professió i perquè volen lluitar per ella.
El Col·legi de Diplomats/des en Tècniques d’Empreses i Activitats Turístiques de Catalunya va néixer l’any 1991 arran de l’acord de col·laboració entre quatre associacions professionals: “L’Associació Professional de Tècnics d’Empreses Turístiques de Catalunya, l’Associació Estatal de Directors d’Hotel, l’Associació Professional d’Informadors Turístics de Barcelona i l’Associació Catalana d’Escoles de Turisme”, i gràcies, en gran part, primer a l’empenta d’Eudald Molas, president d’honor del Col·legi i fundador i president d’honor de l’AEDH fins a la seva desaparició. “La seva tasca i el seu esforç va fer que quasi aconseguís, durant la dècada de 1960, la creació d’un Col·legi Oficial de Directors d’Hotel.”
Ja en l’època democràtica, fou important la voluntat de la diputada de Convergència i Unió, Trinitat Neras, que “va donar a conèixer en el Parlament quina era la importància del nostre col·lectiu en el futur del sector”, i la d’un grup de joves, encapçalats per Ramon Arcarons, professor universitari i president d’aquest col·lectiu, que desitjava donar una nova empenta i valoritzar definitivament una professió que no havia estat tractada d’acord amb la importància que tenia per al país: “Fins i tot avui en dia, hi ha una tendència implícita a valorar els docents i els investigadors en el camp del turisme –poc freqüents, per altra banda– més pels seus estudis paral·lels que no pas per la seva formació turística, i això demostra les contradiccions del nostre sector.”
Durant la seva primera dècada d’existència, aquesta institució ha aconseguit reunir 350 diplomats: “El nostre desig és que els professionals que formen part del Col·legi ho facin perquè creuen en la professió i perquè volen lluitar per ella, i no pas per rebre una sèrie de contraprestacions directes.” Tot i així, les activitats que desenvolupa són força importants: “A més d’oferir als membres del Col·legi tota una sèrie d’avantatges, actuem com un petit lobby de pressió amb l’objectiu de defensar els interessos del sector; col·laborem amb l’Administració amb la finalitat de modificar totes aquelles disposicions jurídiques inconvenients; editem dues vegades l’any un butlletí amb les notícies i esdeveniments del sector i de la institució; organitzem xerrades, taules rodones, conferències, etc., i lluitem contra l’intrusisme.” En aquest sentit, per poder-se col·legiar cal “disposar del títol de diplomat en turisme –o de qualsevol de les altres especialitats que permeten exercir la professió– o bé acreditar que uns mèrits professionals que hagin sigut reconeguts com a equivalents a la titulació universitària.”
Ramon Arcarons és molt conscient que el sector turístic constitueix “la primera indústria del país”, per la qual cosa “la formació eficient de titulats en turisme no és un luxe, sinó una necessitat.”
Per desgràcia, les circumstàncies històriques i l’herència educativa de períodes anteriors han motivat que els estudis universitaris en turisme hagin estat fins a èpoques recents “costosos econòmicament, però sense el valor i reconeixement social necessaris.”
Aquesta situació paradoxal s’ha agreujat durant els darrers anys, ja que les generacions més joves mostren una escassa inclinació cap a les professions vinculades amb el món del turisme. Les causes d’aquest fenomen són socials: “Cada vegada més s’aspira a una feina en què els horaris siguin reduïts i sempre fixos, en què no es treballi durant els dies festius i en què es gaudeixi dels mateixos dies de vacances que la majoria de la població.”
A més a més, “s’ha desvaloritzat el concepte d’atenció al públic i de servei cap als altres i, el que és més important encara, es tendeix a identificar el servei amb el servilisme.”
Si bé és cert que els treballs relacionats amb el sector turístic impliquen un cert “esperit de sacrifici”, també ho és que no hi ha res més gratificant que el somriure d’un client. D’altra banda, “el sector turístic és ple de possibilitats.”
I encara més en el cas dels diplomats en turisme, ja que a part de les tradicionals dedicacions “de direcció d’un establiment hoteler, de restauració o d’una agència de viatges, hi ha altres opcions com ara fer-se càrrec de la política turística d’un municipi o comarca. El que passa és que aquest vessant d’investigació i organització institucional, tan important per a la planificació turística, no ha estat desenvolupat en el nostre país.”
Les paraules de Ramon Arcarons mostren malauradament una certa desídia per dur a terme una política que planifiqui i reguli convenientment el turisme, de manera que no només esdevingui una font de riquesa en el present, sinó també per a les generacions futures. Aquesta dinàmica ha provocat que els treballadors cada cop estiguin menys formats i que la qualitat del servei que ofereixen als turistes sigui cada vegada menor, cosa que, al seu torn, va degradant tota l’oferta. En el cas dels diplomats en turisme, la seva implantació en el sistema educatiu reglat ha estat llarga i difícil, i ara per ara no podem parlar encara d’una plena consolidació: “En els anys 60 es creà la titulació de tècnic d’empreses turístiques. Als 80 es va ampliar cap a la de tècnic d’empreses i activitats turístiques, que ja era de tipus universitari, però que es feia en escoles no dependents de l’Administració. Finalment, l’any 1996 es va integrar de forma definitiva al sistema universitari mitjançant la titulació de diplomatura de turisme, impartida en centres públics, adscrits o privats recone-guts.”
Aquest camí cap al reconeixement de la significació d’aquests estudis no s’ha resolt encara: “En l’actualitat des del Col·legi i des de les institucions educatives demanem la creació d’una llicenciatura en turisme que es podria vertebrar de dues maneres. A través d’un primer cicle, la diplomatura, més dos anys d’ensenyament superior –seguint el sistema tradicional– o mitjançant un sistema de quatre anys com a la resta de països d’Europa.”
D’aquesta manera pretenen acabar amb un tòpic que els afecta especialment: “La confusió existent entre les diverses professions de l’activitat turística, que crec que és exclusiva d’aquesta activitat, perquè no m’imagino que en la construcció ningú no confongui l’arquitecte amb el paleta.”
