Sras. M. Cinta Onate Díaz i Imma Lamela
Sras. M. Cinta Onate Díaz i Imma Lamela
PC, 14è VOLUM. Associacionisme cultural, esportiu i assistencial

SRA. M. CINTA DÍAZ, SRA. IMMA LAMELA

ASSOCIACIÓ CENTRE OCUPACIONAL

Text del 2002

Duem a terme una tasca de rehabilitació i de millora de l’autoestima de les persones amb minusvalideses psíquiques.

Un dels sectors més desatesos de la nostra societat és el de les persones amb disminucions. Des de fa uns anys, han sorgit iniciatives públiques i privades que han contribuït a millorar la situació d’aquest col·lectiu. L’Associació Centre Ocupacional Camí n’és una. L’any 1967 un grup de pares de persones amb paràlisi cerebral va decidir crear un centre que donés resposta al desenvolupament integral dels seus fills. Aquella idea incipient ha anat mo­delant-se i consolidant-se al llarg de les últimes dècades. Avui dia realitza una tasca professional dirigida bàsicament a la teràpia ocupacional, un servei que té com a objectiu la integració sociolaboral de les persones amb disminució psíquica sense possibilitats d’accedir al món laboral. M. Cinta Onate és la directora del centre ubicat al barri de Sant Andreu de Barcelona: “Des de fa deu anys acollim persones amb qualsevol tipus de disminució psíquica: autisme, síndrome de Down, retard mental, paràlisi cerebral, etc.”

Les famílies interessades a portar el seu fill o familiar al centre han de parlar primer amb la psicòloga, Imma Lamela, i amb la directora. Aquestes professionals ens expliquen el procediment d’accés: “Parlem amb la família i, a continuació, coneixem el noi o la noia. Si la família està interessada a portar el fill al centre i nosaltres tenim plaça, llavors l’anem adaptant al funcionament del centre. Acostumen a ser famílies amb molts problemes, perquè tenir un fill disminuït genera una vida complicada. D’alguna manera, la família participa indirectament en el procés formatiu del seu fill. Al centre hi ha diferents grups de treball al capdavant de cada un dels quals hi ha un educador. I qui s’encarrega de parlar amb els familiars sobre aspectes relacionats amb la teràpia ocupacional del fill és la psicòloga.”

El centre està subvencionat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, institució que marca els barems de disminució per accedir a un centre com aquest: “El barem va del 33% al 100% de disminució. Per entrar al nostre centre, el noi o la noia ha de tenir divuit anys i una disminució igual o superior al 65%. Normalment, aquests nois i noies procedeixen d’escoles especials on han acabat la seva etapa formativa. També hi ha casos de persones que no han anat mai a un centre d’educació especial i que han passat molts anys de la seva vida a casa. La mort dels pares implica un canvi que els porta a centres com el nostre. Ara mateix, estem treballant per a l’empresa Inoxcrom. Hi fem desmuntatge de bolígrafs i separació de mines que després es recuperen. La finalitat d’aquesta feina no és la productivitat sinó més aviat la millora de l’autoestima. Per això, al final de la setmana, tots els nois i noies reben un sou simbòlic, però que representa una gratificació al seu treball. Durant la jornada es fan tant tasques ocupacionals (amb desenvolupament d’habilitats i de la relació grupal) que estarien relacionades amb el treball amb els bolígrafs, com tasques d’ajustament personal (hàbits d’autonomia personal i social, actituds, normalització d’hàbits). També es fan altres activitats com ara petanca, coneixement de l’euro, informàtica, psicomotricitat, lectoescriptura i sortides lúdiques i culturals (aquestes formarien part de l’ajustament personal). Per a l’activitat de psicomotricitat ens traslladem a una escola propera que ens cedeix les seves instal·lacions. Es tracta de dur a terme una tasca de rehabilitació i de millora de l’autoestima personal. El procés d’aprenentatge és molt lent. Cadascú evoluciona de manera diferent i, per això, treballem amb programes individuals de rehabilitació que es revisen periòdicament.”

De totes maneres, la integració social del disminuït és escassa. La societat té poca consciència sobre la realitat d’aquest grup: “Es detecta un alt grau de rebuig envers aquestes persones. El nostre cas és una mica excepcional, perquè fa molts anys que estem treballant al barri i la gent ja ens coneix i ens accepta. No obstant això, en general, hi ha molt desconeixement sobre les disminucions psíquiques i la seva amplitud. Quan no es coneix quelcom, la reacció de la gent és de rebuig i de por. Els nois acostumen a captar aquesta actitud negativa. Necessiten ser acceptats dins i fora del centre. A més, són feliços amb poca cosa; són molt agraïts. Volen sentir-se acceptats per la gent, però no observats com si fossin persones estranyes. De fet, els nois amb retard mental no entenen per què no es poden casar, tenir fills, treballar… És molt dur quan et pregunten per què tu ets normal i ells no. Volen dur una vida com tothom. També, cal que les administracions prenguin més consciència d’aquesta realitat i que atorguin més ajudes. Les pagues que reben els disminuïts són molt baixes, i això provoca una altra problemàtica de tipus econòmic.”

Les famílies amb fills disminuïts reben poc suport: “Quan es fan grans i no poden encarregar-se del fill, apareixen nous problemes. En al­guns casos, no tots els nois són capaços de venir sols al centre. Hi ha un servei de transport que permet solucionar aquest aspecte. En altres casos, preparem els pares per a una incapacitació del fill i l’assignació de tutors per quan ells ja no en puguin tenir cura.”

Els professionals que ajuden aquests nois també tenen una manera de ser especial. Una sensibilitat i una paciència que fan que pateixin i gaudeixin al mateix temps d’aquesta acció de suport a persones desvalgudes. “Hem de saber escoltar molt. Per als nois, nosaltres som els seus referents. Si tenen un problema vénen a parlar amb nosaltres. Quan no són capaços d’expressar-ho amb paraules tenen altres recursos per fer-ho, per exemple gestualment.” La labor no és fàcil; però de la mateixa manera que els nois i les noies disminuïts són feliços amb ben poc, els professionals que treballen amb ells també valoren les petites millores en la rehabilitació com a grans triomfs. L’Associació Centre Ocupacional Camí és un referent per al conjunt de la nostra societat. I desitgem que aquesta canviï les actituds i prejudicis que encara perviuen.