Texto del 2002
L’any 1964 va néixer a Barcelona un club que, a primer cop d’ull, pot semblar estrany, el Narigut’s Club; una entitat que s’ha mantingut fins a l’actualitat fent allò que fou la raó del seu naixement, fer-ho passar bé als seus socis. La seva presidenta actual, Mercè Guilera, ens acompanya junt amb el primer president i fundador del Club, Joan Rovira, i Josep M. Estrada, també antic president i en aquests moments president d’honor: “Santiago Rusiñol deia que ser president d’honor val sempre la pena, perquè no t’obliga a res i vesteix molt”, fa broma el senyor Estrada.
I és que aquest és un club de gent divertida, que sempre ha sabut com passar bones estones de lleure en companyia dels companys. Però tornant als orígens, el senyor Rovira explica com va sorgir la idea de fer el club dels nariguts: “En aquells moments, hi havia l’Arca de Noé, el Club dels Barbuts i fins i tot el dels Alts i el dels Baixos, però no n’hi havia cap de gent amb el nas gros, i el que volíem era fer un club on ens poguéssim divertir. De ball en feia tothom, de parlar, parlava tothom, i nosaltres vam néixer amb la voluntat de fer un club humorísticament seriós.”
El cas és que inscriure el nom al registre civil no va ser del tot senzill: “Em van assenyalar que aquell nom era molt lleig i que havia de posar-hi El Club de los Narigudos. Quan els vaig dir que no, que a nosaltres ja ens agradava aquell nom, em van apuntar que era en català i que no podia ser. Aleshores va ser quan els vaig dir que es fixessin en l’apòstrof, que allò era anglès…”
Va ser aquesta la forma com el senyor Rovira va sortir del pas aquell any 1965 en què va anar a inscriure el club fundat uns mesos abans; ara ja només calia trobar socis i tirar endavant el projecte. Per constituir la Junta Directiva havien de ser onze persones i només eren deu, de manera que van explicar el projecte a un senyor que estava assegut prenent un cafè a la cafeteria on es trobaven, el van convèncer i va formar part de la Junta durant força anys: “Vam començar a posar anuncis al diari demanant gent amb un nas gros i vam fer el primer acte, que va ser el I Congrés Nacional de Nassos i Derivats. Després va venir el segon, l’ingrés de la cotorra i de l’elefant del Zoològic al Club, i encara una mica més endavant l’ingrés de la conegudíssima Mari Santpere, que només ens va demanar per què era el club i qui hi podia ingressar. Quan li vam contestar que la idea era fer feliç la gent i que hi podia entrar tothom, de seguida va acceptar i va presidir la comitiva d’honor que vam fer des de la plaça Francesc Macià, aleshores Calvo Sotelo, fins al Parc Zoològic.”
A partir de totes aquestes primeres i divertides festes que havia organitzat el Club, van començar a fer sopars, que han estat sempre el principal motiu de trobada dels nariguts: “Vam fer el sopar de la desfilada de la minifaldilla masculina, la nit de gala amb pijames i camises de dormir, la nit de les pilotes, en què es va fer un partit de futbol sala, i també el I Ral·li de la Seca i la Meca, que anava del Born a Sant Sadurní d’Anoia.”
També celebraven cada any el Carnaval: “Llavors estava prohibit, com moltes altres coses, però nosaltres sempre el fèiem, perquè no demanàvem mai permís.”
L’autor dramàtic i poeta Edmond Rostand, per boca d’un dels seus personatges més cèlebres –Cyrano de Bergerac–, deia que un gran nas és la condició de l’home honrat, fidel, enginyós i ben nascut, i nosaltres n’estem més que convençuts quan obsevem aquests tres nariguts tot parlant amb tant bon humor i tanta il·lusió del club que van fundar fa gairebé quaranta anys: “Cada una de les juntes que han presidit el Club li ha donat una empenta perquè continuï essent el que és. Ricard Sabatés, ara ja traspassat, va ser un president excel·lent; va fer molt pel club i va aconseguir que arribés als tres-cents socis. Tot va continuar com s’esperava amb la presidència de Josep M. Estrada, promotor de la revista que el Club va editar durant uns quants anys, i del Trofeu Cyrano d’Or, que ha estat entregat a Alejandro Ulloa, Enrique Guitart, Matías Colsada, Revello de Toro, Manuel Vázquez Montalbán, Rovira Veleta, Manuel Ausensi, Antonio Ramallets i, amb motiu del seu casament, a la Infanta Elena.”
Durant aquests anys, una altra figura va resultar capdal per a l’evolució del club. “Parlem de Lolita Barasona, que va dedicar tot el seu amor i el seu esforç a promoure les activitats del col·lectiu.”
Els Narigut’s es troben cada mes per fer un sopar, però sempre és un sopar especial; cada una de les festes té la seva identitat. Així ho explica Mercè Guilera: “Sempre fem un gran aperitiu i després un sopar que s’acaba amb el brindis dels tres esternuts d’honor i amb l’himne del Club.”
Això del brindis dels esternuts té un origen ben curiós i li demanem a Joan Rovira que ens l’expliqui: “Resulta que vaig saber que quan a l’Odissea Ulisses torna a Ítaca, Telèmac corre a explicar-ho a Penèlope i quan arriba esternuda; per aquesta raó la mare li diu: ‘quina bona notícia portes, fill meu, que esternudes d’alegria!”
D’aquesta idea en van sortir els tres esternuts d’honor que es fan a cada sopar. Després de cada un d’aquests àpats, els socis poden gaudir d’un espectacle: “Així, per la Festa Major d’aquest any, per exemple, vam tenir un grup de castanyoles que toquen fabulosament bé, per la revetlla escoltarem havaneres i farem un cremat i pel carnaval ve una batucada brasilera.”
Gairebé dos-cents socis es reuneixen en alguns d’aquests sopars i tots s’ho passen de primera gaudint de la festa: “Comencem el gener amb un sopar assemblea de socis, continuem amb el Carnaval i després fem alguna excursió; més endavant ja ve la revetlla de Sant Joan i després de les vacances, la Mercè, que és un dinar d’amistat; a l’octubre, la castanyada, al novembre la festa de la loteria i pel desembre fem el sopar de Nadal, en el qual no hi sol faltar cap soci.”
Una de les coses que des de bon principi van tenir clar els membres de la junta del club va ser que s’havien de donar a conèixer i això ho podien fer si contactaven amb gent famosa i amb els mitjans de comunicació. Així, doncs, han assistit a molts dels programes de televisió i ràdio més reputats de Catalunya i també d’Espanya i han sortit diverses vegades a la premsa: “Jo tenia molt clar que o bé agafàvem gent insigne i la premsa, o bé el club era mort. Així, han format part del club o encara en formen part gent com Marcos Redondo, Josep M. Pi i Sunyer, Alejandro Ulloa, Xavier Cugat, Marta Ferrussola, Alfredo Amestoy, José Luis Balbín, Pedro Ruiz, Vázquez Montalbán, Charly Reixach, Concha Velasco, Raphael, i un gran nombre més de persones que no han volgut perdre’s algun dels divertits sopars del club.”
Tampoc no podem oblidar que el mateix Rei Olaf de Noruega, quan encara era príncep, es va interessar pel club: “Ell és el president del Club dels Cavallers dels Nassos Porpres de Noruega, i quan va saber que existíem va fer venir el cònsol per dir-nos si ens volíem agermanar amb ells.”
