Text del 2002
De la mateixa manera que a una planta li cal aigua per créixer, un nen necessita amor per viure.
.
La barcelonina Fundació Concepció Juvanteny, presidida per Montserrat Juvanteny i Juvanteny i batejada amb el nom de la seva germana Concepció, monja carmelita, treballa arreu de Catalunya, amb la ferma voluntat de vetllar pels drets dels infants.
“La Fundació va néixer l’any 2000, basada en l’experiència de més de 18 anys de dedicació i atenció als infants i joves en situació de risc social, desenvolupada per la nostra entitat mare, l’associació Asteroide B-612”, ens avança la nostra protagonista. Aquesta associació és fruit d’un projecte compartit per diversos “professionals procedents dels àmbits social, de l’ensenyament i del lleure”, entre ells Montserrat i el seu marit, Toni Morales. Actualment l’entitat manté convenis amb la Direcció General d’Atenció a la Infància del Departament de Benestar Social i amb l’Institut Català de l’Adopció. L’associació gestiona diversos recursos assistencials, entre ells “un centre d’acollida amb 25 places i un centre residencial d’acció educativa de 24 places.”
A més a més, “som els responsables del seguiment de 150 infants atesos per un total de 60 famílies acollidores.” D’altra banda, col·labora estretament amb el servei de pediatria de l’hospital Germans Trias i Pujol, que es caracteritza també per les seves “inquietuds socials.”
El naixement d’aquest projecte té molt a veure amb la història personal de la senyora Juvanteny. Ella que va néixer en un medi rural, i és docent de professió, ens explica com “al llarg de les primeres experiències en el món de l’ensenyament, vaig adonar-me que els nens de la capital desconeixien totalment conceptes que per a mi havien estat vitals durant la infantesa. Així va ser com vaig començar a organitzar sortides amb els alumnes perquè coneguessin in situ el món en què jo havia crescut.”
Avui dia, com tots sabem, l’organització d’aquesta mena d’activitats escolars és d’allò més corrent als centres educatius catalans. Montserrat, per tant, va ser una autèntica pionera. Convençuda de la necessitat que “els nens de Barcelona coneguin el medi rural”, va començar a organitzar “colònies mixtes d’estiu.”
Més tard, aquesta emprenedora va voler donar al seu projecte una dimensió encara més humana: “Vaig començar a visitar el tribunal tutelar de menors a la recerca de nens que es poguessin afegir als meus grups. Volia demostrar a la societat que els prejudicis són únicament patrimoni dels adults.”
Així va ser com va establir els seus primers contactes amb “el món de la marginació.” De tarannà “pragmàtic i poc teòric”, aquesta catalana no va trigar gaire a “acollir un nen a casa.” En aquest gest desinteressat rau la gènesi de l’Associació.
No obstant això, portar endavant el seu projecte no va ser fàcil. El primer pas de Montserrat i els seus companys va consistir a “adreçar-nos directament al Tribunal Tutelar de Menors i expressar-los el nostre desig de fer alguna cosa per tots aquells nens.” Si alguna cosa tenia clara aquesta catalana era que la solució no consistia a mantenir els nens aïllats en un centre. Perquè deixessin d’estar marginats, calia “que visquessin amb una família. De la mateixa manera que a una planta li cal l’aigua per créixer, un nen necessita amor per viure. Com pot arribar un individu a crear una família normalitzada, si ell mateix no l’ha viscuda mai?” Després d’un llarg estira-i-arronsa amb la Generalitat, “la nostra proposta va ser acceptada.”
Tot i així, durant molts anys, la Fundació ha hagut de fer front a la incomprensió de molta gent, “poc coneixedora de la realitat”, amb idees ancorades en el passat. La nostra protagonista, però, sempre ha estat convençuda que la seva és la fórmula adequada: “Tinc un contacte diari amb els menors. En tinc dos d’acollits i un centre de l’associació al costat de casa. El 80% dels problemes d’aquests nens marginats es resolen mitjançant l’estimació. Vet aquí el nostre estendard.”
Al seu parer, el món de la infantesa és víctima d’un buit legal considerable: “Admiro profundament la tasca dels ministres, però val a dir que aquests, com que ja no tornaran a ser nens, no tenen gaire en compte la necessitat de legislar en aquest sentit. He assistit a molts mítings sobre l’estat del benestar i mai no hi he sentit dir res sobre els més petits. Cal que el món de l’advocacia entengui què és un nen. En general, no es respecten els seus drets, i tampoc no se’ls escolta.”
Així, avui dia la fundació Concepció Juvanteny està portant a terme una autèntica tasca de “conscienciació de les instàncies judicials del nostre país, per tal que entenguin la situació en què es troben els infants tutelats, que es preguntin quins són els seus sentiments, i que tinguin en compte els seus drets, si cal, per damunt dels dels seus pares.”
Al cap de 18 anys de vida de l’associació Asteroide, i un cop assolida la majoria d’edat, va arribar el moment de fer balanç: “Gràcies a la col·laboració d’una altra entitat, Mensajeros de la Paz, vam constatar unes xifres aclaparadores: un 90% dels nens acollits en família es reintegraven a la societat sense problemes, mentre que, de tots els menors reclosos en un centre, només un 20% deixava de patir la marginació.” La seva conclusió és breu i eloqüent: “No hi hauria d’haver cap centre de menors o, almenys, haurien d’estar reservats per a casos especialment complicats.”
L’elecció d’una llar d’acollida es basa en uns estrictes criteris de selecció: “En aquest moment, tinc damunt la taula 30 sol·licituds de famílies que pretenen acollir un menor.” Aquests candidats hauran de passar per “dues entrevistes, de la mà d’un psicòleg i un assistent social, una d’elles a domicili, per saber com viuen tots els membres de la família la possible arribada d’un nou nen.”
Un cop acollida la criatura, els responsables de l’entitat en fan “un seguiment exhaustiu. Veiem el nen un cop al mes, i només ens cal mirar-li els ulls per saber si es troba a gust a la nova llar. El canvi és espectacular.”
Cal que tots els implicats entenguin que un acolliment no és una adopció, sinó quelcom de “més generós, tant per part de la família d’acollida com de la biològica. Els nens mai no duran els cognoms d’aquells qui els han acollit, i tenen dret a veure els parents biològics.” Qualsevol menor pot ser acollit, i “són pocs els qui, un cop assolida la majoria d’edat, abandonen la família d’acollida. Jo mateixa ja sóc àvia d’acollida.” Val a dir que els joves extutelats continuen necessitant un suport. La Fundació també té en compte aquest fet, i col·labora en “la seva integració sociolaboral, mitjançant un complet assessorament.”
El que Montserrat i la resta de famílies d’acollida han aportat i aporten a aquests futurs homes i dones és senzill i alhora molt valuós: “Els facilitem recursos perquè, al llarg del desert de la vida, no tinguin el càntir esquerdat, sinó ple d’aigua. Els nens són patrimoni de la Humanitat.”
