Text del 12/04/2016
PILAR RAHOLA
Barcelona
Filla d’una família i d’un menjador de casa que eren les catacumbes de la llibertat, només podia ser eternament rebel. Crescuda entre llibres, la paraula és el seu aliment i la veritat, la seva essència. Enamorada de Cadaqués, creu en el procés sobiranista raonable i raonat que ha ajudat a definir i té clar que Espanya tem la corbata, no la pancarta. Ideològicament és algú que encara es fa preguntes, mentre que, de portes endins, es considera, sobretot, una marassa.
Cultes, republicans, antifeixistes, feliços i ferits
No sabria dir un fet concret de la meva vida que hagi determinat el que sóc avui, perquè de fet, no sé ben bé què sóc avui. És una pregunta que no m’acostumo a fer. Vaig vivint intensament i compromesa amb les idees en les quals crec, però poden canviar perquè estic permanentment en construcció. Faig camí tot caminant, que diria Machado. Mai no m’he posat fites de cara al futur, ni mai no he volgut aconseguir-ne en el present. Ara bé, si hi ha alguna farga on m’he forjat és el menjador de casa. He tingut la sort de créixer en una família profundament culta, lliure, republicana i antifeixista. I feliç. També ferida, perquè el meu oncle-avi va ser Carles Rahola, afusellat, víctima de la primera condemna a mort que Franco va signar en un judici militar; un procés que, com tants en aquell temps, fou una farsa.
Criada a les catacumbes de la llibertat
Els Rahola som una família que ha donat molts polítics a Catalunya, fidels al país i a la República. Per això el franquisme ens va perseguir expropiant-nos patrimoni i fent que la meitat dels nostres prengués el camí de l’exili. A casa, de petita, recordo també un temps d’una certa llunyania del món polític per la por al cos que la repressió ens havia inoculat. Quan jo vaig començar a anar a manifestacions, a la mare li deia que anava a ballar sardanes. Ella em deia «no t’hi emboliquis». Però jo m’hi embolicava. Recordo un Primer de Maig que em va caure una bona esbroncada perquè una càrrega policial va impedir que anés a dinar a casa. Això em féu una catalana conscient i sense complexos en un moment històric en què la nostra llengua i la nostra cultura estaven prohibides. M’he sentit una dona lliure en un menjador de casa on el pare era el primer que s’aixecava a desparar la taula per ajudar la mare. Que a casa visqués tot el que no es podia viure fora, com si estiguéssim a les catacumbes de la llibertat, em va forjar com una rebel.
Pare i mare lletraferits
Som dues germanes, l’Angelina i jo, que ens portem vuit anys. Som filles i síntesi d’una dona popular i extravertida i d’un home culte i introvertit. La mare és una persona magmàtica, gairebé una mamma siciliana que ens ha cuidat i protegit d’una manera tal, que sense ella no imagino la vida. El pare va morir fa un any, a l’edat de vuitanta-vuit. Encara m’està costant assimilar-ho. Jo estava acabant la novel·la Mariona. Molt malalt d’una triple pneumònia, va poder llegir-ne les galerades i va comentar-me que al final li faltava oli. Això, al principi, em contrarià. Tant que m’havia costat d’acabar, i li faltava oli? Vaig canviar el final però ell ja no va tenir temps de llegir-lo. Tot i així, poc abans de morir, entubat i amb oxigen a l’hospital, em va demanar si tenia Cien años de soledad, que encara no se l’havia llegida. No es podia acomiadar d’aquest món sense llegir-la. I, amb l’ajut d’una lupa, perquè ja no s’hi veia gaire, se’n va anar acompanyat de García Márquez. Això de llegir ho he viscut a casa, per osmosi. Els pares llegien molt, eren lletraferits, i hi havia llibres per tots els racons.
Al periodisme a través de la Filologia
A l’hora de triar carrera universitària, la meva pulsió era fer Periodisme. De fet, a casa estaven convençuts que seria periodista. Però era tan amant de la literatura, de la gran narrativa, de Flaubert, de qui em vaig llegir-ne tota l’obra, de Durrell o de Hölderlin, que vaig canviar de parer i em vaig decantar per la Filologia. A la meva època era poca la gent que feia Periodisme. Normalment, era una professió a la que s’arribava a través de la Filosofia o Filologia. Jo així ho vaig fer i, després d’un breu periple pel món editorial, aviat vaig posar-me a escriure articles a la revista El Món, dirigida per Salvador Alsius, i també critica literària a la versió catalana d’El País. Poc després, l’Alsius va fer un programa a TV3 quan aquesta cadena encara tenia els estudis al carrer Numància, i se me’n va emportar.
Mare biològica i de dos fills adoptats
Ens vam casar i tenir fills de molt joves, per rebel·lia. Érem un rebels ingenus. Jo no em volia casar. Però la mare, que és molt llesta, va convèncer el meu primer marit dient-li que en el país injust que vivíem, fora del matrimoni la dona no tenia cap dret. Finalment, ens vam casar pel civil. Vivíem a Badalona, però ens vam haver d’empadronar a Sant Adrià del Besòs perquè els casaments civils a la nostra ciutat eren espantosos, i en canvi a la població veïna hi havia un jutge de pau molt simpàtic. Molt aviat ja vam tenir la Sira, la primera filla, que avui té 35 anys i ens acaba de fer avis del Jordi, que té quinze mesos. Jo volia ser mare més vegades, però no volia portar més fills a un món que veia caòtic, i durant molts anys vam estar donant-li voltes al tema de l’adopció, sobretot pensant en els nens orfes que havia vist cobrint una guerra a Etiòpia. Això em va portar a adoptar el Noè, a Barcelona, coincidint amb la separació matrimonial. Després, amb el segon marit, vam adoptar l’Ada, d’origen siberià, que ara té 15 anys.
La família és una xarxa
He estat mare als 20, als 30 i als 40; i dic «he estat» perquè l’adopció és un acte de maternitat absolut, per una altra via, però sense discussió. I em considero una marassa. Tinc la convicció que, havent tingut una vida complicada, sempre he estat on em tocava estar. He estat en les converses transcendentals, en els deures i en les crisis d’adolescents. Ara tinc una filla estudiant fora i gràcies a les noves tecnologies podem parlar tres quarts d’hora cada dia del món. I ho sé tot d’ella. Els noms de les seves amigues, els nois que li agraden… Necessito viure intensament la vida dels meus fills, però mai no he pretès que visquin la meva. Han d’escriure el seu propi camí. La primera vegada que la meva filla gran es va enamorar, jo tenia molt clar que allò acabaria com el rosari de l’aurora. Però mai no l’hi vaig dir res. Al contrari, li vaig aconsellar que pugés fins a dalt de tot, que si mai queia, a baix hi havia xarxa. Això és la família: una xarxa.
Conquerir un petó
L’adopció comporta una càrrega de sentiments i d’emocions molt intensa. Sóc bastant petonera, però no recordo el primer cop que li vaig fer un petó a la meva filla gran, la natural. Segurament, vaig haver de fer-li mil petons només acabada de nàixer, però no puc dir el moment concret. El meu fill Noè, en canvi, arribà a casa amb maltractaments. Vaig estar tres mesos sense poder-lo tocar. Si ho feia, xisclava. Fins que un dia em deixà de rebutjar i vaig aconseguir fer-li un petó. El record d’aquell petó conquerit no se m’esborrarà mai, i encara avui m’emociona, perquè no va venir de la normalitat, va ser fruit de la lluita, de la lluita de l’amor. He viscut unes maternitats molt lluitades. Si se’m pregunta què és per a mi, com a mare, la felicitat, diré que felicitat és quan el teu fill deixa que li facis un petó.
Des que Cadaqués és Cadaqués que hi trobareu un Rahola
La família és el redós on intentem bastir la felicitat. La meva felicitat la componen el paisatge de Cadaqués, l’espai del menjador de casa, la força de la complicitat familiar i el sentit de la rebel·lia. Cadaqués marca, deixa molta empremta. Quan em demanen des de quan anem els Rahola a Cadaqués, la meva resposta no pot ser cap altra que des de fa uns 800 anys. Això vol dir des de la seva fundació: ja apareix un Rahola en els primers documents conservats d’aquesta població.
Ni definicions ni etiquetes
De vegades m’he sentit a dir que sóc autèntica. No tinc necessitat de definir-me ni de ser definida, perquè tota definició ens encotilla, i també em molesten profundament les etiquetes. La gent que tenim la sort de liderar l’opinió i que influïm en altri necessitem que les etiquetes que ens posen se’ns quedin petites. Em cansa l’encasellament. Seria incapaç de militar en un partit polític precisament per això. Si algú pensa, però, que sóc autèntica, evidentment no em desagrada. Vaig ser una jove molt rebel. Primer en el pla polític, perquè vaig viure les acaballes del franquisme. La mort de Franco em va agafar amb 17 anys, però des dels 15 ja m’havia involucrat amb diversos comitès antifranquistes. I segon rebel, també, en el pla personal. Molt aviat ja vaig sentir les ànsies de ser independent econòmicament i de fer la meva. Sempre he tingut molt caràcter i molt interès per la cultura i la lectura. Recordo un llibre de Marcuse, El hombre unidimensional, que em va marcar especialment, tot i que no vaig acabar d’entendre’n ni el títol. Però m’ho llegia tot.
Des dels Versicles satànics selecciono molt els llibres
Durant molts anys de la meva vida, he llegit fins i tot el que no estava escrit. Ara ja no sóc tan devoradora de llibres. Selecciono molt més. La primera vegada que em vaig alliberar de la necessitat de llegir-ho tot fou amb els Versicles satànics de Salman Rushdie, que vaig abandonar a mitja lectura. Del mateix autor havia llegit amb molta fruïció Els fills de la mitjanit, i em va fascinar com retratava el xoc cultural entre les famílies musulmanes i les hindús. Els Versicles, en canvi, són solemnement avorrits. Ni tan sols el fet d’haver de llegir-los per militància, perquè era un autor perseguit, va fer que em sentís obligada a acabar-lo. Un llibre m’ha d’emocionar o indignar, com m’ha passat amb He viscut tan poc, el diari d’una nena hongaresa que va fer tretze anys poc abans de ser gasejada pels nazis.
Substituir Baltasar Porcel, honor i basarda
Va ser un honor substituir Baltasar Porcel a La Vanguardia. No va ser gens fàcil, perquè havia deixat el nivell altíssim, i al començament el pes de la responsabilitat em feia molta basarda; fins que vaig entendre que ningú no substitueix ningú, que cadascú és cadascú. Va ser l’única manera que vaig trobar de no haver-me de demanar cada dia si estava al seu nivell. Encara avui, cada mes de juliol, dedico la columna a la seva figura. Tinc un gran respecte per ell, pel seu ímpetu i la seva personalitat. Em vaig enamorar de la seva complexitat literària quan vaig llegir Cavalls cap a la fosca, per tot aquell món seu tan barroc, tan profund i tan carregat de sensibilitat. I me’n vaig fer incondicional. Porcel era un salvatge adorable. Durant uns anys, quan estava a la Fundació Acta, vaig ajudar a impulsar una campanya per proposar-lo al Premi Nobel, però l’Estat espanyol, incapaç d’entendre un autor que només havia escrit en català, no li va fer costat.
Sóc paraula
Quan descobreixes el món de la paraula, la potència de la paraula com a creadora d’universos, de paradisos, d’interrogants, ja és un camí sense retorn. Amb la paraula descobrim els abismes interiors dels éssers humans i mirem d’interpretar, també, els abismes exteriors. La paraula ho és tot. Sóc paraula, molt racionalista i emotiva alhora, i tots els meus sentiments els racionalitzo i els haig de passar pel sedàs de la paraula. Entenc perfectament per què els jueus han sobreviscut al llarg dels segles: perquè eren el poble del llibre, de la paraula.
No dubto mai de dir el que haig de dir, perquè la sinceritat sempre és recompensada
Jo sóc veritat quan m’equivoco i quan l’encerto. Sempre he cregut que a la vida te l’has de jugar. I en el món de les idees, que és el meu, encara més. A vegades, faig comentaris que sé que no agradaran als meus, la meva gent més immediata; però igualment els faig, perquè hi crec. Ja de ben petita no m’ha importat el que opinin de mi els altres, i encara penso que és l’única manera que t’estimi la gent que vols que t’estimi. Jo no he buscat mai l’aplaudiment. Quan vaig, per exemple, a can Cuní cada nit, els temes a tractar sovint són molt vidriosos, i sé que puc molestar algú. Alguns dies, quan m’allunyo massa del relat majoritari, del pensament únic o del mainstream, sóc conscient que puc estar incomodant molta gent. Però no dubto mai de dir el que haig de dir, perquè al final la sinceritat sempre és recompensada. És un aspecte sobre el que ja vaig prevenir Javier Godó quan em va dir que comptava amb mi per fer un espai al programa. Com que és un home molt culte, sagaç i molt profund intel·lectualment, que està al dia de tot, no hi ha hagut mai cap problema en aquest sentit.
Escriure sempre per al lector
M’agraden molt la comunicació, la dialèctica i el debat. Sóc molt grega, en això. Cada mitjà de comunicació permet arribar a la gent de manera diferent. La televisió és el mitjà més superficial. És com fer surf, vaig per sobre de les onades. El públic es distreu amb les arracades que porto, o amb el meu model de sabates… De tres idees que llanço al vol, me n’agafen dues, perquè hi ha molta dispersió. A la ràdio, ja m’hi capbusso de tant en tant, i m’escolten amb una mica més d’atenció. Però el veritable submarinisme és l’escriptura, que és el mitjà en el que em retrato de debò. Jo escric sempre per al lector. Quan la mare em diu que no ha entès algun escrit, em preocupo. Si ma mare no m’entén, no m’entén ningú. De jove vaig escriure dues novel·les, El carrer de l’embut i Mariona, i em pensava que ja no n’escriuria cap més, però ara n’estic escrivint una altra. També he escrit assajos: La màscara del rei Artur, La república islámica de España, Carta al meu fill adoptat, La nació catalana, Els drets dels infants, Atrapados en la discordia, un llibre sobre el conflicte d’Orient Mitjà fet amb Agustí Alcoberro… Si jo ara hagués de fer la meva carta als Reis per demanar com vull viure, demanaria retirar-me a Cadaqués només a escriure, a passejar i a córrer per les muntanyes com un porc senglar. I de tant en tant, un cop al mes, anar a can Cuní.
Els tour de force amb en Cuní són reals
Diuen que la frase «mama, la Rahola!», referint-se a la meva aparició cada dia a les nou en punt del vespre al programa de Josep Cuní, ja forma part de la fraseologia popular d’aquest país. Si és així, me’n sento orgullosa. Però encara que costi de creure-ho, no sóc gens vanitosa. Funciono millor davant de la crítica que davant de l’elogi. Quan afalaguen la meva feina, m’atabalo. Sempre tinc el dubte de si ho he fet bé. Sóc conscient que molta gent em segueix, i si vaig a un acte, s’omple. Però no vull que tot això m’afecti o em condicioni, perquè és l’única manera de preservar el meu jo, que en definitiva és el meu modus vivendi. Les picabaralles estil Els Roper que tenim amb Josep Cuní no estan gens preparades, i són reals com la vida mateixa. Tot és molt improvisat, fins i tot el tema del qual parlaré. I això és possible per aquesta decidida voluntat de preservar el jo, l’autenticitat d’un mateix. I també, perquè el Josep i jo som molt competitius, ens estimula el tour de force de vèncer-nos intel·lectualment, i perquè ens respectem, admirem i estimem molt, encara que a vegades ens mataríem. En Cuní és un home d’accés difícil i de forta personalitat però molt generós i protector, i això poca gent ho sap.
Conèixer la musculatura de la política
Sovint es pensa que els que col·laborem amb la nostra opinió a ràdios i televisions sabem de tot. No és cert. Tenim els nostres trucs, per no dir trampes. Jo, per exemple, intento no parlar mai d’economia ni dels aspectes tècnics dels esports, per bé que sigui aficionada als dos temes. Sí que goso parlar de la realitat política i de la vida col·lectiva. El primer que faig cada matí és un repàs a la premsa internacional. Abans de tenir la perspectiva propera, necessito tenir-ne la llunyana. També llegeixo molta història. No es pot entendre i analitzar el present sense conèixer el passat, especialment en el tema català. Em considero una cirurgiana de la realitat; i igual que els cirurgians necessiten conèixer la pell i els òrgans del cos, jo haig de conèixer la musculatura de la política. D’allò que parlo, en sé. Si d’algun tema no en sé res, dissimulo o ho dic. I quan en algun tema algú em convenç, li dono la raó, com de vegades em passa amb Josep Cuní, perquè crec en la dialèctica i el debat. Quan el meu interlocutor té una idea millor, la faig meva, la vampiritzo.
Envejo la fe perquè no en puc tenir
Les neurones del meu cervell estan disposades de tal manera que m’impedeixen creure. M’agraden els rituals religiosos però la fe, en tant que intangible, sempre se m’ha escapat. Deu ser molt còmode ser creient, sobretot per trobar consol davant la mort dels éssers estimats o l’abisme de la pròpia mortalitat. Els creients tenen un pont per travessar aquest abisme. És una sort. El meu marit és creient. Sempre ho he respectat i admirat. Diré més encara: sempre ho he envejat. Quan vam adoptar l’Ada, vam haver d’anar a Sibèria sense saber què ens trobaríem. Va ser molt dur. La nena, amb catorze mesos, ja havia tingut dues pulmonies, una pneumònia, una salmonel·losi i sarna. Recordo que estàvem a la plaça Roja de Moscou el dia abans d’anar a recollir-la i ell va voler entrar a l’església ortodoxa de Kazan per posar-hi una espelma. Quan me’l contemplava agenollat allà, pregant per la seva filla, vaig veure tanta bellesa… A mi un Déu que inspira el meu marit a fer una cosa tan bella no m’incomoda. Recordaré tota la vida Albert Viladot, que havia dirigit el diari Avui i va morir d’un càncer galopant amb trenta i tants anys. Érem molt amics. L’Albert era marxista, gairebé un menjacapellans, però a les portes de la mort va demanar un capellà per pregar. I jo vaig pensar que, arribat el dia, a mi allò no em passaria, que jo no demanaria mai un capellà.
Ideològicament sóc algú que es fa preguntes
Des que en tenim memòria, els Rahola estem vinculats a la idea de la República Catalana, tant des de posicions de la Lliga Regionalista com d’Esquerra Republicana de Catalunya. Jo no puc ser altra cosa que catalanista i independentista. Des del punt de vista ideològic, sóc més difícil de definir. No sé si sóc de dretes o d’esquerres. Em veig incapaç de saber-ho. En alguns aspectes, com els drets civils o l’ecologia, em sento profundament progressista. Alhora, però, sóc conservadora en temes com la importància de la família o la defensa d’una burgesia culta, en l’empresa com a font de riquesa o el respecte pel catolicisme, perquè la nostra cultura és de base cristiana. Tot i no ser creient, el dia que el meu pare va morir, vaig anar a combregar… Per a algú de la CUP suposo que sóc una reaccionària, i per a algú del PP, una revolucionària. Uns i altres s’equivoquen. Sóc només algú que es fa preguntes i que té la gosadia i la irresponsabilitat de tenir algunes respostes. Sé el que vull conservar i el que vull rebel·lar. Els països millors no són els que ho canvien tot, sinó els que conserven allò que funciona.
El repte surrealista d’Àngel Colom
Jordi Pujol em va proposar entrar a Convergència i Unió, però a mi no em seduïa la idea perquè el trobava un partit carrincló, i amb ell no m’hi entenia gaire. Poc després, em va trucar Àngel Colom i em va llançar el repte surrealista de recuperar l’acta de diputat a Madrid per un partit independentista i republicà, la nova Esquerra Republicana de Catalunya independentista de llavors. Ho vaig trobar tan divertit i complicat, tan fascinant, que no vaig saber dir-li que no, perquè d’alguna manera entroncava amb una part de la nissaga dels Rahola que en el passat s’havia compromès amb la mateixa causa. I com que em considero molt catalana, i els catalans som seny i som rauxa, em vaig deixar dur per la rauxa. La mare em va dir que estava boja, el pare que no sabia on em ficava…Vaig arribar a deixar la feina i tot. Sort que al final vam aconseguir acta de diputat, perquè amb la decisió d’alguna manera havia cremat totes les naus. Tinc molta estima per l’Àngel Colom, perquè té grans qualitats humanes. Som, però, molt diferents. Ell és un activista i jo sóc més de la lluita a través de les idees.
Mai més integrada a un partit
A ERC hi vaig trobar el millor i el pitjor de la política. El millor de la política és tenir la gosadia de defensar uns ideals en un context advers. Jo era dona en un país masclista, totalment contrària a les curses de braus en un país taurí, republicana en una monarquia i separatista en una Espanya unida… Era molt divertit i intens, per això no vaig passar gens desapercebuda. El pitjor de la política fou el caïnisme, les ganivetades, la lluita pel poder intern i la mesquinesa de curta volada, que suposo són inherents a qualsevol partit, i que em van allunyar per sempre més de la política professional. Després d’aquella experiència, persones de molt alt nivell m’han tornat a temptar, però no tornaré mai més a viure de la política, i encara menys estar dins de l’estructura d’un partit, obeint la seva disciplina interna. Només li reconec autoritat sobre mi a la meva mare, i depèn dels dies. Una altra cosa és que jo parli de política des de fora. Això ho continuaré fent sempre, perquè la política influeix en la meva vida i en la de la meva gent. Tinc tres fills i vull deixar un món millor per ells, per tant em sento implicada en la forma de governar-lo.
A la primera trinxera del Procés
Sempre he cregut en la idea d’un Estat per a Catalunya, sense acritud i sense anar contra ningú, però sí a favor de la meva nació, que ha estat històricament molt ferida i castigada. Totes les generacions de catalans han hagut de lluitar en algun moment per salvar la llengua, la identitat, la memòria i la dignitat. Formo part d’una herència i una cadena de resistències que ja té tres-cents anys. Per això, quan Catalunya decideix emprendre el Procés per aconseguir un Estat propi, no podia quedar-me’n al marge. Si el President Mas no m’hagués cridat per formar part del Consell de la Transició Nacional, hauria trobat una altra manera d’implicar-m’hi. Per sort, he tingut el privilegi de poder compartir amb gent extraordinària el fet d’estar a la primera trinxera pensant i definint l’estratègia que havíem de seguir per bastir i donar forma a la nostra il·lusió col·lectiva. Estic molt contenta, també, que la resultant d’aquest treball tingui unes formes tan civilitzades i pacífiques com decidides i compromeses.
No puc explicar tot el que hem fet, perquè no tot el que hem fet és explicable
He treballat estretament amb Salvador Cardús, Ferran Requejo, Carles Boix, Joan Font, Joan Vintró i Enoch Albertí, tots grans intel·lectuals i pensadors; i, sobretot, amb Carles Viver i Pi i Sunyer, una persona clau, el gran pensador de la transició nacional, seriós, professional, solvent i gran coneixedor dels aspectes jurídics. La resta de membres del Consell de la Transició Nacional hem intentat aportar intel·ligència estratègica per superar la ingenuïtat històrica del sobiranisme o independentisme, que sempre ha estat més resistencialista i pancartista que no pas de jugada brillant. La mecànica de les reunions era sempre la mateixa: venia una hostessa i se’n duia tots els mòbils i els iPads per evitar qualsevol espionatge de l’Estat, i a continuació desgranàvem el tema del dia en un debat molt ben dirigit. Jo, per exemple, vaig comandar un equip per estudiar com quedaria el tema de les telecomunicacions l’endemà de la independència, i per avaluar-ho vaig comptar amb l’ajut de diversos experts i enginyers en telecomunicacions. No puc explicar tot el que hem fet, perquè no tot el que hem fet és explicable. Per prudència, per no ensenyar totes les cartes.
Equilibri entre seny i rauxa, entre emoció i raó
Tots els grans moviments socials catalans del segle XIX ençà, com ara els avalots, les bullangues o la Renaixença, han tingut les dosis adequades de seny i de rauxa, de raó i emoció. Vam perdre puntualment aquest equilibri amb els Fets de Maig del 1937, quan vam provar de fer una revolució en plena guerra. Per sort, hem recuperat el to d’equilibri de seny i de rauxa que ens caracteritza amb el procés sobiranista actual, nodrit tant per l’emoció que ens produeixen Els Segadors, la bandera o lluitar per la causa dels nostres pares, com per la raó de l’economia i la prosperitat, del pur càlcul d’avantatges. Aquesta suma ens situa a la centralitat i a la possibilitat de victòria. Tot anirà bé mentre ens mantinguem així i no ens deixem arrossegar pel pancartisme i la radicalitat que representa, per exemple, la CUP. Amb la revolta noucentista dels somriures i la revolta pacífica de les classes mitjanes i els autònoms, i que és la gent difícil d’adherir, segur que guanyem. Amb la batasunització i la combativitat, segur que perdem, perquè amb la pancarta i els crits Espanya és més forta.
Espanya tem la corbata, no la pancarta
El procés ha perdut Mas, que era un líder fort. Puigdemont pot ser un líder fort, però no ha acabat de quallar. Ho està fent molt bé, però encara ha de guanyar-se l’autoritat nacional, i això no s’aconsegueix en dos dies. Les declaracions rupturistes del Parlament que força la CUP per violentar l’Estat no tenen sentit, formen part de l’excés de rauxa que trenca l’equilibri. Això és així perquè l’aritmètica interna del sobiranisme sobredimensiona la CUP, que en realitat és el partit amb menys representació de la cambra, encara que sovint actuï com si tingués tot el poble al seu costat. Espanya tem la corbata, no la pancarta. A la kale borroka, hi envia la policia. Però les corbates, com combatre-les? S’ha de ser molt sectari per no entendre-ho. Tenim un full de ruta ben establert. No ens atabalem, seguim-lo i deixem-nos estar d’improvisacions i d’épater els espanyols. Entenc que a gent que fa quatre dies assaltava el Parlament li costi entrar en dinàmiques constructives, però prou de mal ens ha fet ja amb els tres mesos de linxament del President Mas i que ens va suposar una tortura psicològica.
Fa anys que haig de dur protecció
Fa quinze anys que dedico moltes hores i articles a alertar sobre el perill de l’islamisme radical i el gihadisme a Europa, un fenomen que finalment ens ha esclatat als nassos. És un tema que m’ha donat més ressò i reconeixement a fora que no pas aquí, i pel que m’han donat alguns premis internacionals, especialment als Estats Units. Lògicament, també m’ha generat problemes. Un d’ells, que ja fa temps que haig de dur protecció. D’altra banda, vaig molt a Argentina, bàsicament convidada per les comunitats jueves, per parlar sobre l’Orient Mitjà. Un dia vaig convocar 4.000 persones en un petit estadi, i l’altre dia en vaig reunir més de 2.000. Són coses de mi que aquí no se saben, encara que tampoc no cal, perquè, com em va dir un dia Josep Maria Flotats, que ho sabia de primera mà, Catalunya no es porta bé amb l’èxit.
«Si els toros són cultura, el canibalisme és gastronomia»
És coneguda la meva faceta animalista. Ara acabo d’escriure un article sobre els llimacs que vol ser un homenatge a la vida petita. Ja no hi ha llimacs, ni cargols, ni cuques de llum. La gent defensa balenes i rinoceronts, i està molt bé. Però, i les cuques de llum, qui les defensa? Jo no puc salvar l’Amazones, però faig tot el possible per afavorir la biodiversitat del jardí de casa. I és precisament al jardí de casa on he detectat que ja no hi ha tants cargols, perquè abans, de nit, havia de vigilar de no trepitjar-ne cap. També estic totalment en contra de les curses de braus. Com va dir algú, «si els toros són cultura, el canibalisme és gastronomia». Una societat que considera que per passar-s’ho bé cal maltractar un animal noble que no entén què li passa, que surt atemorit a la plaça i que es veu envoltat d’una massa informe de persones cridant, una massa en el sentit nietzschià de la paraula; una societat així, és la derrota de la humanitat. Una plaça de toros és la derrota de la humanitat.
