Text del 2002
La germana Montserrat Martí Oliveras és delegada a Catalunya de la Fundació Internacional de Solidaritat Companyia de Maria. Montserrat Sapena forma part de la permanent. “El nostre compromís consisteix a col·laborar en projectes d’educació i de sensibilització envers la solidaritat.” Subratllen que “cal interpretar la paraula educació en un sentit ampli i integrador. Anem molt més enllà de l’escola: treballem en altres àmbits, com l’agricultura i la sanitat.”
La Fundació, definida per una clara voluntat de romandre al costat dels exclosos, va néixer el 1986, si bé fins el 1995 no es va convertir en ONG. L’entitat és fruit “d’un procés de substitució de l’ajuda que en el passat es prestava a les missions”, i és que si algun tret caracteritza la Companyia de Maria és la seva capacitat d’evolució: “Ens vam adonar que ajudar no era suficient, que el que calia era fer sortir els menys afavorits de la situació en què es trobaven per millorar-ne la qualitat de vida.” L’entitat, amb seu a Sant Sebastià, disposa de delegacions a diverses comunitats autònomes. Cal subratllar el fet que “entre els membres del Patronat hi ha religiosos i laics.”
La pedagogia juga un paper fonamental en aquesta institució. “Només a Catalunya, intervenim en els projectes de formació solidària de set escoles.” En aquests centres, la Fundació vetlla per transmetre als alumnes uns valors que “avui són difícils de trobar a la societat.”
A les seves aules es tracten temes tan fonamentals i candents com “la intolerància i la immigració.” Els recursos de què disposen per fer reflexionar els joves sobre aquestes qüestions són múltiples: “Material pedagògic, xerrades, campanyes puntuals i fires dedicades al comerç just.”
Val a dir que les accions de l’entitat no van només destinades als nois i noies de l’escola, sinó també a les seves famílies i a antics alumnes. Indubtablement, aquesta tasca de sensibilització no seria possible sense la col·laboració dels docents: “A cada escola hi ha un professor que actua com un enllaç entre la delegació i el centre educatiu. És l’encarregat d’organitzar les activitats i formar un equip per dur-les a terme. A poc a poc, la resta del professorat s’hi va implicant cada cop més.”
La Fundació també desenvolupa projectes als barris marginals de les ciutats i arreu de tot el món, sempre “sotmesos a un seguiment i una avaluació rigorosos.” En totes les seves iniciatives, parteix de la mateixa base: “Cal que els projectes neixin al mateix país, i que els habitants s’hi impliquin, que se’ls facin seus. Nosaltres els facilitem la matèria primera, però a posteriori són ells mateixos els qui han d’aprendre com aconseguir-la.”
L’èxit d’aquesta fórmula anima els membres de la Fundació a seguir endavant: “La població respon i s’adona que la seva vida canvia progressivament.” Aquests projectes tenen un component econòmic important, però la formació també hi juga un paper fonamental: “D’una banda, els habitants dels països en vies de desenvolupament vénen a formar-se a casa nostra; de l’altra, nosaltres enviem professionals a aquests països perquè hi donin classes.”
Entre les 13 delegacions de què disposa l’entitat hi ha un nombre considerable de “voluntaris fixos i ocasionals” que tots els estius, prèvia preparació, es desplacen als camps de treball de la Fundació: “Gran part dels voluntaris puntuals, arran de l’experiència al país on els enviem, es queden a treballar amb nosaltres.”
Sens dubte, el contacte amb els més desafortunats no deixa ningú indiferent: “Els voluntaris tornen a Catalunya molt afectats, no en va acaben de conèixer una realitat molt diferent del benestar de què estem acostumats a gaudir al nostre país. És clar que aquí també hi ha misèria, però allà la pobresa és estructural, i amb la corrupció que hi impera, és molt difícil posar-hi remei.” No és estrany que la primera reacció dels joves cooperants consisteixi a “estrènyer-se el cinturó, si bé posteriorment el van afluixant.” Ara bé, un cop a casa, una de les accions més destacades és a “fer partícip la família de la inquietud experimentada.”
L’entitat no treballa al Tercer Món únicament durant el període d’estiu, sinó que al llarg de tot l’any està present en indrets d’arreu del globus. La responsable d’aquesta ONG a Catalunya incideix en la importància dels projectes agrícoles que porta a terme l’entitat: “Hi ha zones de la Terra, a l’Àfrica per exemple, on el sòl ja no permet certs tipus de conreus. Nosaltres ajudem els habitants d’aquests indrets a progressar cap a un altre tipus de producció que els permeti viure dignament.”
Un altre cop, la seva tasca no s’ha limitat a “l’enviament d’adobs i llavors, sinó que també ha consistit a transmetre a aquests homes i dones els coneixements necessaris per conrear la terra eficaçment.” La Fundació aspira que les llavors plantades donin alguna cosa més que plantes: “A llarg termini, voldríem que la població fos capaç de crear cooperatives agràries.”
Quant als projectes sanitaris, val a dir que la Fundació ha ajudat a recuperar “la tradició de l’ús de plantes medicinals” en més d’un país. “Els preus dels medicaments són prohibitius, però la comunitat té la possibilitat de guarir-se a través dels vegetals. La medicina natural gaudeix d’una gran tradició en aquests indrets, però molts d’ells ja l’havien oblidada.”
D’altra banda, és habitual que l’entitat enviï infermers a aquests indrets, perquè “n’avaluïn la situació sanitària i transmetin a la comunitat coneixements bàsics sobre primers auxilis.”
Al costat de l’agricultura i la medicina, hem de parlar de l’artesania. Institucions com aquesta, estendards del comerç just, han contribuït que els ciutadans descobrissin que “els objectes fabricats als països pobres –moneders, motxilles, polseres…– són d’una gran qualitat i que, per tant, es mereixen uns preus més equilibrats.”
A través de la Fundació, artesans i artesanes d’arreu del món reben comandes que els permeten guanyar-se la vida. El comerç just, a més d’ajudar el Tercer Món, contribueix a “sensibilitzar” Occident sobre la realitat d’aquestes contrades. D’aquesta manera, els membres de la Fundació donen testimoni de la ferma “vocació de servei” que mou les seves iniciatives: “Cal ajudar perquè puguin fer-se el pa.”
