Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. ÀLVAR NET CASTEL
DR. ÀLVAR NET CASTEL.
Fotografia: Àngel Font

DR. ÀLVAR NET CASTEL. MEDICINA INTENSIVA

Obra:

Text del 2005

La medicina intensiva espanyola ha creat un cos de doctrina extraordinari i d’una gran consistència.

El Dr. Àlvar Net forma part de la història de la medicina intensiva del nostre país, ja que és un dels primers professionals que es va dedicar a aquesta especialitat. L’avala una llarga carrera professional amb més de trenta publicacions i un centenar d’articles en revistes tècniques especialitzades. El Dr. Net va continuar la tradició mèdica familiar perquè volia ser útil a la societat. “No sé si la vocació s’hereta, però sí que es mama.” Es va formar a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, on va coincidir amb uns mestres de gran qualitat. “Sóc un privilegiat perquè vaig tenir de professors els doctors Pedro- Pons, Pere Farrés i Ciril Rozman. Mai no els podré pagar tot el que els dec.”

Un cop llicenciat va ingressar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’any 1974 el director d’aquest centre li va encarregar la creació d’una de les primeres unitats de cures intensives de la ciutat. Des d’aleshores continua desenvolupant la seva activitat professional en aquest hospital sis vegades centenari. “Els metges intensivistes som els internistes dels malalts crítics. Podríem dir que som els metges de capçalera dels pacients que estan greus.”

Els professionals d’aquesta especialitat tracten malalts de tot tipus amb patologies molt diverses, per la qual cosa els seus coneixements mèdics han de ser molt amplis. “A Espanya tenim una situació peculiar que fins fa poc era única a tota l’Europa occidental. L’any 1968 es va crear per decret l’especialitat en medicina intensiva. Els que vàrem ser-ne els fundadors vam intentar adscriure-la a la medicina interna però no va ser possible, i com a conseqüència la nostra especialitat no va ser reconeguda a Europa i els metges espanyols no podien exercir allí si no eren cirurgians o internistes. Aquesta situació, que en principi va ser un inconvenient, ara és un avantatge perquè a Europa s’està adoptant a poc a poc la nostra especialitat. Nosaltres hem creat un cos de doctrina extraordinari i amb una gran consistència.” “Els metges intensivistes sabem com es comporten tots els òrgans vitals en fase aguda i som capaços de correlacionar les seves complicacions. Sigui quina sigui la malaltia que patim, els humans sempre morim com a conseqüència d’una fallida multiorgànica. Els intensivistes, que treballem amb el suport d’una alta tecnologia, podem guanyar temps suficient conservant les funcions vitals amb l’aplicació de procediments i tractaments que substitueixen allò que el cos no està en condicions de fer per si mateix.”

L’ús d’aquesta tecnologia la converteix en una de les especialitats que consumeix més recursos econòmics. “La medicina intensiva és cara i tecnificada. Requereix molt personal i ens farien falta més llits. Encara no arribem al 10% del total de llits hospitalaris, xifra que als Estats Units ja se sobrepassa.”

Els pacients poden entrar inesperadament a una unitat de cures intensives provinents dels serveis d’urgències. D’altres vegades els deriven els especialistes d’altres àrees del centre, però un cop el malalt passa la porta de la UCI és atès i controlat pel metge intensivista, tot i que els dos professionals realitzen visites conjuntes. L’equip d’infermeria desenvolupa una tasca imprescindible per al bon funcionament de la unitat. “La tasca que realitzen les infermeres és la més important d’una unitat perquè tenen cura dels malalts les vint-i-quatre hores del dia.”

A la unitat de cures intensives d’un hospital el grau de mortalitat es troba entorn del 25%. “Cal ser molt crítics amb les xifres de mortalitat i mesurar-ne bé el significat. Si són elevades hem d’analitzar l’estat de gravetat dels pacients que ingressen a la UCI. Contràriament, si tenim una mortalitat molt baixa, no vol dir que ho fem molt bé, sinó que hem ingressat malalts que probablement no necessitaven estar a la UCI perquè la seva malaltia no era suficientment greu. Per tant, és convenient tenir una certa mortalitat en una unitat de cures intensives.”

La decisió de l’ingrés o no d’un pacient sovint planteja un dilema ètic. “A la Societat Catalana de Medicina Intensiva s’han tractat molt les qüestions ètiques. En realitat, no hi ha receptes de cuina i la decisió depèn molt de cada cas.”

El corpus legislatiu que s’ha desenvolupat per defensar les voluntats anticipades dels malalts greus en cas d’incapacitat poden determinar les actuacions del professional mèdic. “L’autonomia del pacient ha estat un dels grans avenços de les últimes dècades. S’han de respectar les seves idees i creences siguin quines siguin. I si el pacient ha manifestat les seves voluntats anticipadament, s’han de complir de manera escrupolosa, tot i que sigui a contracor. Sovint es diu que la medicina intensiva és deshumanitzada i deshumanitzadora però justament és tot el contrari.”

Molts dels malalts que estan a la UCI estan sedats i adormits, per la qual cosa la comunicació amb el metge és del tot impossible. Aleshores la família del malalt juga un paper molt important. “Seguint models americans es va prohibir que els familiars entressin a la UCI. Només el més pròxim hi podia accedir durant una breu estona, i la resta mirava darrere d’uns vidres. En l’actualitat ja no existeix aquesta rigidesa i els familiars poden entrar i sortir quan vulguin. A més, creiem que el malalt necessita el contacte amb la seva família. Els metges tenim l’obligació de mantenir les famílies permanentment informades. A vegades un assistent social les atén fent tasques d’acompanyament i resolent dubtes.”

La tasca dels metges intensivistes és dura. Viuen moments molt positius però també han de compartir situacions molt dramàtiques amb les famílies. “Si em deixés portar pels meus sentiments no faria res. Els metges hem de tenir un sentit enorme de solidaritat que ens faci estar al servei dels altres amb eficàcia, però no hem de deixar-nos arrossegar pel que ens surt de dins.”

El Dr. Net compagina la tasca assistencial amb el seu càrrec de degà a la facultat de medicina de de la Universitat Autònoma de Barcelona ocupat en la nova orientació que prendran els ensenyaments mèdics. “Els ministres d’educació europeus han posat com a límit l’any 2010 per aconseguir l’anomenat espai europeu d’educació superior, que està reflectit a la declaració de Bolonya. El seu objectiu és proposar un canvi en l’ensenyament de la medicina. Ha de ser més actiu, menys memorístic, més pràctic, amb més mobilitat d’estudiants i amb un grau més alt d’excel·lència i qualitat. La facultat de la UAB està caminant per assolir tots aquests objectius i estem segurs que aviat es veuran els resultats.”