Text del 21-02-11
La visió és la finestra del cervell.
Des del punt de vista antropològic, estem més preparats per veure paisatges que per llegir. Els esforços que exigim als nostres ulls avui són enormes, s’enfronten a un treball excessiu que han de saber assumir sense perdre l’eficàcia.
Un problema a la vista és la causa de la gran majoria de situacions de nens amb un dèficit lector. Detectar-lo ha de ser primer fruit de l’actitud observadora dels mateixos pares.
Les ulleres són molt més que un vistós objecte de moda. Trivialitzant-ne la qualitat dels vidres o les formes per raons estètiques fa mal a la professió.
Recordo l’observació d’un professor durant els meus estudis d’optometria: Tingueu molt respecte a la vostra professió, perquè podeu deixar a la gent cega, però mai la deixareu muda.
Propietària d’una òptica a la capital del Gironès, Amelia Conejero Lobos es dedica en cos i ànima a l’optometria. “La visió és la finestra del cervell.”
El seu pare era farmacèutic i els antecedents familiars la van impulsar a llicenciar-se en Farmàcia. “Tanmateix, el món de l’òptica em fascinà ràpidament i en vaig obtenir la diplomatura l’any 1985. Des de llavors, he realitzat un gran nombre de cursos de formació continua, entre altres els de Contactologia i d’Educació i Exercicis de Rehabilitació Visuals.”
Se sent absolutament identificada amb la seva feina. “Quan vaig descobrir l’optometria vaig saber que havia nascut per fer això; si t’apassiona allò que fas, et vas reciclant perquè, evidentment, és un aliment que necessites per tenir noves referències.”
Actualment, l’optometrista és l’especialista de la visió de capçalera, i la seva activitat professional va més enllà de la medició de la graduació. “Si tens un dubte, una necessitat, un símptoma, has de consultar l’optometrista. És ell qui després et derivarà a l’especialitat oftalmològica adequada. Fa anys, l’oftalmòleg feia una tasca de capçalera, però avui s’ha especialitzat en el camp del diagnòstic patològic i en la pràctica de la microcirurgia, que ha evolucionat molt.”
Els defectes de refracció visuals són molt comuns entre la població per diverses raons. “Des del punt de vista antropològic, estem més preparats per veure paisatges que per llegir. Els esforços que exigim a la nostra visió avui són enormes; a banda de la lectura i l’escriptura, estem davant de pantalles de televisió, de cinema, d’ordinadors, de mòbils… Els ulls s’enfronten a un treball excessiu que han de saber assumir sense perdre l’eficàcia. Quan vaig començar, em vaig especialitzar en optometria infantil perquè sentia curiositat i perquè crec que els nens són molt especials. M’agradava veure com, analitzant la visió dels menuts, en podia deduir trets de la personalitat. Val a dir que, en aquesta societat de la imatge i de la sobresaturació visual, apareixen els primers símptomes de fatiga i altres efectes secundaris en edats molt joves. En el meu dia a dia, em trobo amb nens i nenes que pateixen situacions de fatiga o sobreesforç a causa del nivell d’atenció que se’ls exigeix.”
Els pares de nens amb aquest tipus de problemes solen acudir a la consulta de l’especialista sense saber del cert què els passa als seus fills. “S’ha de fer pedagogia amb els pares. Cal treballar en una direcció concreta. La meva feina està molt relacionada amb professors i mestres que estan sensibilitzats amb el tema, amb psicòlegs que fan reforç escolar o amb el Centre de Desenvolupament Infantil, que és un institut multidisciplinari on es fan proves multifuncionals a nens amb problemes de retard o conflictes emocionals. De vegades, la problemàtica ve de la mateixa escolarització. El que faig és analitzar primer el nen, i llavors deduir els lapsus que té en el seu desenvolupament; això sempre a certs nivells, és clar: mai intento posar-me en un terreny patològic ni psicològic.”
La meitat de les visites que atén són nens que vénen acompanyats pels seus pares. “Els pares juguen un paper transcendent en tots els aspectes: en la intel·ligència emocional del nen, en la seva evolució i en la part educativa.”
El propòsit de la senyora Conejero és que hi hagi prou prevenció entre la població infantil com per a què l’assistència de l’optometrista deixi de ser habitual. “La vista és la causa de la gran majoria de situacions de nens amb un dèficit lector. Entendre què passa al fill ha de ser fruit de l’actitud observadora dels mateixos pares. El nen no neix amb un manual, se l’ha d’entendre, conèixer-lo, saber quines són les seves debilitats. Quan ets capaç de veure això, trobes el camí. Aquesta manera d’enfocar les coses suposà un gir de 180º en la meva professió. Em vaig proposar explicar quins podien ser els símptomes d’un nen candidat a tenir problemes de lectura i, per difondre aquest coneixement, em vaig dedicar a fer publicitat, a enviar cartes a les escoles, a fer xerrades informatives i a parlar amb els professors. Va resultar que qualsevol problema havia de passar per l’optometrista, que era qui havia de tenir la solució. I em vaig adonar que ens havíem convertit en una mena de visat que culpava el nen del seu possible problema.”
Els resultats inesperats de la campanya informativa la van obligar a reorientar la seva actuació facultativa. “Aleshores vaig enfocar-ho radicalment diferent i així vaig aconseguir que la persona que m’arribava a la consulta ho fes amb una actitud positiva. Ara, els meus pacients vénen derivats d’altres especialistes. Treballo amb persones més sensibilitzades.”
Amelia Conejero es reconeix una apassionada de l’òptica. De jove, es fixava en tots els aparadors d’ulleres perquè l’atreien com a objecte. “Les ulleres són molt més que un vistós objecte d’estètica. Millor que siguin boniques i amb dissenys atraients, però no hem de perdre de vista que tant ulleres com lents de contacte són bàsicament una pròtesi. Trivialitzant-ne la qualitat dels vidres o les formes per raons estètiques fa mal a la professió. L’òptic és la persona que sap quines pròtesis cal posar en cada situació. Si tinc una persona amb una malaltia degenerativa, com les cataractes, hauré de pensar en un filtre que la protegeixi. Això, evidentment, tenint en compte que també han d’encaixar en el perfil de l’usuari. La seva estètica ha de formar part de la seva idiosincràsia, però mai en perjudici de la funció.”
Cada persona és un món que cal saber interpretar. “Cadascú té un nivell de sensibilitat per la imatge diferent. Jo m’he de centrar en els interessos de l’usuari. Qui busca moda, s’interessa especialment pels models nous, impactants o, fins i tot, que duen personatges famosos. Hi ha moltes persones, la majoria, que busquen l’aspecte pràctic, funcional, identificar-se amb el model i que sigui intemporal. Les ulleres de sol sí que estan més sotmeses a temes estètics, fins al punt que se’n poden trobar en botigues de roba en versions de poca qualitat que poden perjudicar la visió de qui les porta.”
Dur ulleres comporta uns gestos específics, elegants, presumits, nerviosos. Són gestos que identifiquen. “Sóc molt observadora, sobretot amb el llenguatge corporal. Les persones que porten ulleres, quan se les treuen fan un gest de relaxació, d’alliberar tensió, desenfoquen l’objectiu i poden centrar-se més en el seu pensament. És una mena de teràpia.“
Els òptics, com els oftalmòlegs, tenen una professió molt delicada, de compromís. La senyora Conejero rememora especialment una frase d’un antic professor. “A l’inici dels meus estudis, un professor ens va fer una observació que m’ha quedat gravada. Ens va dir: Tingueu molt respecte a la vostra professió, perquè podeu deixar a la gent cega però mai la deixareu muda. Jo sé que a les meves mans tinc la gran responsabilitat de tenir cura de la visió de les persones per tal que puguin treballar cada dia i viure amb plenitud.”
