26-11-2009
A les paraules d’Artur Mas queda palès l’home d’Estat que sura quan li toquen la fibra economista. “Superar la crisi i aixecar el país són, avui, els dos eixos d’actuació que centren els nostres esforços. I hem de fer-ho des d’una perspectiva catalana. Els catalans hem d’augmentar la nostra influència en els centres de decisió d’Espanya; no per contemporitzar, sinó per aprofundir en el tracte bilateral entre les institucions catalanes i les institucions de l’Estat en raó de la nostra especificitat.” A desgrat del que puguin dir les veus de sempre, la bilateralitat que es reclama no és una manera d’aconseguir privilegis. “Evidentment, reclamem la bilateralitat per beneficiar Catalunya, però també perquè sabem que a la llarga redundarà en beneficis per a tot Espanya, com ja ha succeït abans amb altres reivindicacions.” L’Estatut aprovat en referèndum el 2006 ja consagra la bilateralitat, però es pot veure qüestionada per la sentència del Tribunal Constitucional. “Esperem que no sigui així, perquè Catalunya no pot convertir-se en una autonomia més sense cap tipus d’influència. La personalitat catalana requereix aquest tracte singular.” Aquest plantejament topa amb la mentalitat espanyola. “Els dirigents de l’Estat han d’entendre que la realitat espanyola és la que és. Catalunya té una tradició, una història, una cultura, una llengua, una estructura econòmica i una projecció internacional específiques, per no esmentar el nostre dret civil. En resum: som una entitat nacional, no folklòrica ni regional.”
El problema de fons és la concepció d’Espanya. “Ens consideren perifèria i ens tracten com a tal. Hem de fer-los entendre que no tenim esperit perifèric. Som perifèria de la península Ibèrica, però som una part central del Mediterrani i del sud d’Europa.” Les autoritats espanyoles no haurien de perdre de vista els darrers estudis sociològics sobre el sentiment d’identitat dels catalans. “Una majoria de ciutadans de Catalunya se sent més catalana que espanyola. El grup dels que se senten només catalans o més catalans que espanyols és majoritari, sense menystenir el grup que se sent tan català com espanyol, que ronda el 35%. El país l’hem d’aixecar tots, uns i altres. Però és important que Madrid sigui conscient de quin sentiment predomina.”
La incidència que poden tenir les reivindicacions catalanes en l’economia de les nostres empreses no cal exagerar-la. “Poden tenir repercussió segons la visió que es tingui de l’economia catalana, de si té un abast peninsular o mundial. Si, com jo penso, la visió ha de ser més mundial que peninsular, la repercussió ens ha de preocupar relativament. Ara bé: no podem negligir ni abandonar el mercat espanyol, perquè per a moltes empreses catalanes és significatiu, i a més és un mercat nostre, tan nostre com dels altres. A l’economia catalana no li sobra Espanya, però tampoc no s’ha de tancar en el seu mercat. Hem d’estar presents al món. Ja ho estem, però mai és prou.”
L’economia catalana depèn també d’altres factors, com ara gestió de la logística. “Catalunya ha d’aspirar a poder gestionar directament les grans infraestructures de transport i comunicacions. No parlo ara de bilateralitat, que crec que en aquest terreny no ens interessa, sinó d’autonomia plena. Sortosament, és un aspecte sobre el que hi ha consens per part de totes les forces polítiques catalanes.” Ja s’han fet passes que, per la seva rellevància, cal destacar. “En el seu dia vam aconseguir la gestió parcial dels ports de Barcelona i de Tarragona. El pròxim objectiu és assolir la seva gestió total, així com la dels aeroport i la dels grans eixos viaris i ferroviaris. No podem treballar amb eficàcia pel futur i l’expansió internacional de l’economia catalana sense dirigir les plataformes de transport i comunicació.” No es tracta d’arribar a una entesa amb el poder central: l’entesa ja hi és. “Tot està parlat. Només estem a l’espera del traspàs. Han entès que no és una demanda independentista, sinó en pro d’una millor gestió de la nostra economia.” Si el traspàs de les grans infraestructures no s’ha fet encara efectiu és perquè hi ha molts interessos creats. “Són una part de poder. I als alts funcionaris de l’Estat arrancar-los quotes de poder és arrancar-los un queixal. N’hi ha que gestionen aquestes infraestructures des de fa anys i panys i es resisteixen a renunciar a aquests poders.” En aquest sentit, Catalunya és deficitària en infraestructures ferroviàries. “És inadmissible que no s’hagi potenciat el Corredor del Mediterrani. El comerç exterior valencià i el comerç exterior català sumen el 40% del comerç exterior d’Espanya. Estem treballant molt en aquest tema a Madrid i a Brussel·les.” El rerefons polític d’aquest dèficit sembla evident. “Madrid ha utilitzant sempre València com a contrapès de Catalunya, sobretot sota els governs del PP. Potenciant València en detriment de Catalunya el que s’ha fet és subordinar València als interessos de Madrid. Quan els valencians s’adonin que això els convé tan poc com a nosaltres, perquè ens talla a tots les ales, tindrem unitat d’acció.”
Un aspecte d’actualitat és el concepte encunyat pel Govern Zapatero d’economia sostenible. “Em sembla un concepte entre l’ocurrència i l’atzagaiada, molt propi de qui ens el vol vendre. Si es creguessin això de l’economia sostenible, no haurien disminuït en els pressupostos del 2010 les partides associades a recerca, innovació i desenvolupament; ni les destinades a infraestructures i inversió en infraestructures; ni tampoc estarien obligant les grans companyies energètiques del país a comprar carbó asturià i lleonès a un preu molt car, amb el consegüent encariment de l’energia.” L’economia sostenible no és més que una altra mostra de la política d’aparador d’un govern que no s’atreveix a tirar endavant les reformes estructurals que l’Estat espanyol necessita en el seu conjunt, agrupades en cinc àmbits: “reforma del mercat laboral, reforma del mercat energètic, reforma de la fiscalitat, reforma de l’educació –especialment en tot el que afecta la Formació Professional–, i finalment, reforma de l’Administració perquè no és converteixi en un llast sinó en un propulsor.”
El nou model econòmic per a Catalunya i Espanya dins un marc globalitzat hauria de basar-se en un canvi en profunditat de les realitats (i les mentalitats) del conjunt de l’Estat. “Des del Govern central, la reforma del mercat laboral l’han ajornada sine die, perquè no s’atreveixen; la del mercat enèrgic, no tenen les idees clares, perquè al mateix temps que diuen que impulsen les energies renovables dubten de tancar o no les centrals nuclears; pel que fa a la fiscalitat, no homologuen a la baixa l’impost de societats per situar-lo a nivell europeu, sense parlar de l’eliminació del greuge que representa per a Catalunya respecte a altres comunitats el manteniment de l’actual impost de successions i donacions.” Especialment preocupant és l’ajornament de les reformes en el pla educatiu. “Afortunadament, a Catalunya hem pogut fer la Llei d’Educació per un acord entre Convergència i Unió i una part del Govern tripartit, però la reforma estructural educativa a nivell de l’Estat no s’ha fet, sobretot pel que fa a la Formació Professional. I si no es du a terme, una part de l’atur elevat que tenim es pot convertir en atur estructural, perquè no haurem procurat als aturats una formació que els permeti reincorporar-se al mercat laboral.”
Caldria reformar la política d’atur per fer-la més conforme a la realitat de l’Estat. “Els subsidis i prestacions d’atur haurien de ser més quantitatius els primers mesos, per després anar-los rebaixant a mesura que passi el temps. D’aquesta manera s’estimularia els aturats a buscar feina amb més intensitat. No és bo generar entre la gent l’expectativa que amb un subsidi o una prestació es pot viure durant anys; una altra cosa és no deixar desemparats els ciutadans que busquen feina i no en troben.” Parlar d’atur porta indefectiblement a parlar de flexibilitat laboral. “Flexibilitat en part ja n’hi ha. L’empresa que vol prescindir d’un treballador ho pot fer pagant el que està establert. Es pot abaratir el cost dels ajustaments de plantilla? Sí. Una fórmula seria fent un model de contracte nou i indefinit amb 20 dies d’indemnització. I si s’han de pagar uns dies més de complement, que vagin a càrrec de l’Estat. El que cal és decidir entre tots quants dies de més es pot permetre l’erari públic.” Cal tenir en compte que ajustar una plantilla no implica necessàriament fer fora treballadors. A algun país d’Europa s’està posant en pràctica la flexibilitat de la jornada laboral. “A Alemanya, s’estan reduint jornades laborals a canvi que el treballador, per mantenir el lloc de treball, cobri una mica menys del que cobrava amb la jornada completa, i a canvi que l’Estat, que s’estalvia així el subsidi d’atur, pagui una part d’aquest a l’empresa. És una fórmula interessant per impedir que s’engreixin les files de l’atur en períodes de recessió.” La flexibilitat de la jornada és especialment oportuna per a les arques de l’Estat. “Si l’empresari no pot reduir despeses reduint la jornada, es veu obligat a despatxar treballadors; si despatxa treballadors, l’Estat els ha de pagar el subsidi; si l’Estat ha de fer front a més i més subsidis, ha d’apujar els impostos, que és el que ara ha fet el Govern socialista per compensar tot el que els últims temps ha gastat de mala manera. A una economia anèmica com la que tenim el que li convé són transfusions de sang, no extraccions.”
Una necessitat ineludible per modernitzar el país és reformar l’Administració. “Una Administració lenta i feixuga està carregant els seus administrats amb un impost extra: el que jo anomeno impost del temps. La demora administrativa perjudica especialment les nostres empreses, perquè són menys competitives que les empreses d’altres administracions veïnes més àgils. La competitivitat és bona, perquè estimula, però pot ser molt cruel. Per tant, no menystinguem la importància de tenir una Administració àgil i eficaç: és un factor crucial de competitivitat.” També perjudica les nostres empreses és la falta d’una legislació que reguli amb eficàcia el tema dels pagaments. “Sortosament, puc dir que hi ha en tramitació a les Corts Espanyoles un projecte de llei de morositat presentat per CiU a petició d’organitzacions empresarials catalanes com la PIMEC, que van demanar que s’actués a fons en aquest tema. L’objectiu és reduir els terminis de pagament, tant de l’Administració com del tràfic comercial entre empreses. Quan s’aprovi, obligarà l’Administració a pagar a 30 dies i, entre privats, a 60, exactament com passa a França.” El projecte de llei no contempla, però, la modificació del Codi Penal en relació al cobrament de talons. “Queda per resoldre com evitar que es facin pagaments amb talons sense fons. Espanya en aquest àmbit està a nivell tercermundista, en part pel deficient funcionament de la Justícia. A França els talons sense fons són un delicte, i qui en fa un mai més a la vida podrà obtenir un talonari de cap entitat financera.”
De cara al futur, Catalunya, un país de petites i mitjanes empreses, ha de transformar-se en un país de grans empreses. “Les fusions entre empreses serien desitjables, però s’enfronten amb el caràcter individualista català que, amb tota lògica, hem anat perfilant per la necessitat d’espavilar-nos al marge de l’Estat. L’individualisme forma part de la genètica empresarial del nostre país, i costa molt superar aquests valors culturals sedimentats al llarg de la nostra història, però crec que es comencen a donar indicis en el sentit contrari. Hi ha molts exemples d’empreses familiars que estan unint esforços, sobretot per fomentar-ne la internacionalització.” Una altra característica de l’economia catalana és la pluralitat de caixes d’estalvi, avui posada en qüestió. “He estat sempre partidari que el sistema català de caixes d’estalvi es toqués el menys possible. Tanmateix, l’existència de 10 entitats en plena crisi financera es fa difícilment sostenible. Hi ha un excés d’oferta financera, només cal fer un volt pels carrers de les nostres ciutats per constatar-ho. No hi ha cap altre país al món amb tanta densitat d’oficines. Tard o d’hora això s’havia de racionalitzar, i les fusions d’entitats són una bona fórmula.”
L’apunt final fa referència a un eventual pacte social nou. “Hauríem d’assolir uns grans pactes a nivell estatal, però, en aquest moment, em temo que no són possibles, perquè els dos grans partits d’àmbit espanyol no tenen prou altura de mires, prou sentit d’Estat ni prou generositat política. Es mouen només amb un sentit tàctic.” Sols troba una manera de superar aquest estancament. “Si el catalanisme –que a mi em pertoca personalitzar en Convergència i Unió– aconsegueix prou força electoral, tindrà capacitat d’influència sobre el partit que mani a Espanya i podrà encaminar el full de ruta de la política espanyola des d’una perspectiva catalana. Per fer això possible, estem disposats a cremar, si cal, les naus.”
