Text del 26-11-2013

Enfocada al souvenir turístic, aquesta entitat té una destacada posició internacional al sector gràcies a la seva creativitat i capacitat de producció; dos pilars que el seu responsable actual destaca com a eines de lluita contra la immobilitat, tan perjudicial per a una negoci. I és que, en un món globalitzat, cal apostar per l’exportació i l’externalització, a més de tendir a la reducció de les fronteres i les desigualtats seguint el model dels Estats Units.

Souvenirs turístics per a una dotzena de països europeus

Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres i en Ciències de la Informació i, des de 1995, presideixo Manufacturas Hema, S.A., una empresa nascuda l’any 1968 i que es dedica a fabricar souvenirs turístics. En la fundació de la companyia hi va intervenir com a soci capitalista el meu pare, Bernat Hervàs i Lluís; llavors ell tenia un petit grup empresarial, i es va associar amb Manuel Pumedón, qui em precedí en la gerència de la companyia. L’equip d’Hema el formem actualment 19 professionals, entre els quals hi ha els meus fills, Bernat i Maurici, que potser en un futur s’encarregaran de pilotar el negoci. L’empresa va començar focalitzada en el món del regal i el gadget, un mercat en auge en aquells moments. Ben aviat, però, evolucionàrem cap al souvenir turístic, atès el creixement que experimentava el turisme i les similituds del productes, del qual inicialment en vam assumir la fabricació íntegra. Avui dia, tanmateix, ens centrem sobretot en el disseny i la preproducció de col·leccions per a una dotzena de països d’Europa.

Records adaptats al perfil del turista actual

Tot i que el posagots és un dels nostres productes identitaris, avui allò que té més bona acollida són les figures de resina, des d’imans fins a clauers; peces petites i econòmiques que encaixen amb els conceptes low cost i l’equipatge minimalista, tan arrelats en el turisme actual. També fem marededéus i figuretes religioses, i ens les distribueixen arreu del món.

60% de la producció destinada a l’exportació

La nostra producció es destina en un 60% a l’exportació. De fet, l’empresa ja fou concebuda amb vistes al mercat exterior; l’antic gerent tenia experiència en comerç internacional, sobretot en exportació als Estats Units, i vam aprofitar aquest bagatge. De manera directa, només venem a detallistes de Madrid, Segòvia, Toledo, Barcelona i la Costa Brava (des de les botigues de museus fins als punts de venda de souvenirs). Per a la resta de clients, desenvolupem col·leccions especials, la qual cosa implica una tasca complexa i una relació comercial a llarg termini.

Pioners en l’externalització a la Xina

El 1993 vam iniciar el nostre procés d’externalització de la fabricació, i vam encarregar produccions a Hong Kong. Dos anys més tard, vam apostar decididament per la producció externa a la Xina. Manuel Pumedón es va adonar que s’hi estava obrint un mercat de producció molt important i molt competitiu, i amb el temps s’ha pogut comprovar que la seva intuïció fou encertada. Vam ser una de les primeres petites empreses que vam anar a Àsia, a aprofitar les facilitats de producció que el país xinès oferia. L’altra cara de la moneda d’aquesta externalització era la incertesa pel que fa als controls de qualitat, les garanties del proveïdor, les exigències de volum, etc. El risc era alt, i també calia tenir en compte les dificultats de comprensió amb els interlocutors. Amb tot, vam fer el pas.

Treballem bàsicament amb dissenys propis

El procés d’externalització de la producció a la Xina ens va convertir en uns fabricants molt polivalents i ens va permetre diversificar molt la nostra oferta. Llavors es fabricaven productes de qualitat molt elevada, i la diferència del costos de producció era abismal si es comparava amb els de produir a Europa. I si bé al principi vam optar per comprar alguns productes estàndard, sempre hem preferit treballar amb dissenys nostres, i actualment el 99% dels nostres productes gaudeixen d’aquesta condició.

Creativitat i capacitat de producció

Els dos pilars de l’empresa han estat la creativitat i la capacitat de producció; una capacitat elàstica, amb rotacions constants per evitar la immobilitat, al nostre parer la gran xacra que afecta moltes empreses des del punt de vista financer i logístic. Fonamentalment, ens hem caracteritzat per aportar novetats i refinar la imatge dels articles. Això ha comportat que la competència ens hagi copiat sense miraments, un fet que, si d’una banda provoca enuig, de l’altra confirma que anem per bon camí, perquè tothom ens té en compte.

En un món globalitzat

En el nostre món globalitzat, les idees circulen molt de pressa, i aquesta circumstància, malgrat que per a certs aspectes és positiva, pel que fa a l’autoria és un inconvenient; per posar-ne un exemple: nosaltres ens hem trobat que a la Xina ens han copiat productes, i, amb petites variacions, els han arribat a vendre per tot el món. Així i tot, nosaltres gaudim d’un bon posicionament a la majoria dels mercats en els quals ens trobem, i som líders del sector a Bèlgica, Holanda, Mònaco i la Costa Blava francesa, i a les ciutats de París, Heidelberg i Berlín.

Un sector devaluat per manca de supervisió i control

La proliferació de botigues de souvenirs ha desencadenat la precarització del nostre sector. Això s’aprecia sobretot a la ciutat de Barcelona; malgrat haver-hi molta regulació comercial, no hi hagut prou supervisió. Així, s’ha passat d’un mercat molt ben cuidat a la devaluació d’aquest tipus de productes per casos de dumping per part d’alguns operadors xinesos, per la permissivitat amb les persones que estenen al carrer, davant mateix dels comerços, la seva oferta d’articles de luxe amb marques molt reconegudes i per l’existència de botigues que no compleixen les normatives, no contribueixen a la Hisenda pública i no respecten els drets dels treballadors.

Normativa de l’horari comercial que perjudica tant els comerciants com els consumidors

De jove vaig viure als Estats Units i a Mèxic, i en tornar a Barcelona em costava molt organitzar-me perquè les botigues les trobava tancades a migdia o al vespre. A molts països es poden trobar punts de venda oberts tots els dies de l’any les 24 hores. Crec que la normativa que impedeix que el comerç sigui sobirà pel que fa als seus horaris i pugui obrir els diumenges és arcaica i gremial, i perjudica els interessos tant dels comerciants com dels consumidors.

Més que mesures financeres, ens cal una societat civil forta

La crisi en què ens trobem immersos ha estat generada per les subprime, i, realment, durant molt de temps s’ha abusat del crèdit. En el nostre cas, però, no hem tingut problemes crediticis, perquè sempre hem fet esforços per aconseguir autofinançar-nos i mantenir la nostra independència respecte dels bancs. No sóc partidari d’un crèdit excessiu i d’un sobreescalfament de l’economia. Com a model de creixement, més que en mesures politicofinanceres, crec en una societat civil forta i en un paper de l’Estat que permeti consolidar l’economia.

Per una autèntica unificació d’Europa

Els europeus hem d’aprendre molt dels Estats Units, un Estat que, malgrat les seves mancances i el seu conservadorisme, ha sabut construir un model territorial molt progressista. En aquesta línia, la UE hauria d’unificar no només la política fiscal, sinó totes les polítiques, perquè, altrament, el projecte europeu mai no s’arribarà a consolidar. El que caldria és comptar amb una legislació única europea que, alhora, contempli petites variants locals per respondre a les peculiaritats de cada país.

Bons exemples gestors europeus

A Europa hi ha exemples a seguir en molts àmbits. La Seguretat Social espanyola n’és un, perquè, tot i les seves deficiències pel que fa a la gestió, probablement és la que ofereix un millor servei. I la gestió de l’atur que es fa a Holanda també és un model òptim i generalitzable: la persona aturada rep ofertes de treballs de curta durada que no pot rebutjar.

Catalunya no aconsegueix l’encaix en l’Estat espanyol

Espanya sempre ha tingut dificultats per bastir una estructura d’Estat sòlida i equilibrada; així, Catalunya mai ha acabat de trobar el seu lloc en aquest model, i sembla que seguirà sense fer-ho. Això ha produït als catalans una insatisfacció moral, però també física, real. I és que Catalunya no participa de la riquesa d’Espanya com li pertocaria per raons territorials, demogràfiques i econòmiques. És un problema que no s’acaba de resoldre, i les tensions que es generen estan dibuixant un panorama incert. Hi ha molts dubtes sobre la gestió d’una transició cap a la independència per part del Govern català. En molts aspectes, es fa demagògia i no es dóna prou informació sobre quin és el pla que seguirà aquest procés i quines conseqüències tindrà. Si la secessió és una possibilitat real, s’hauria de plantejar des de dades i plantejaments econòmics, i s’hauria d’impedir que els factors emotius prenguessin tan protagonisme. Penso que aquest camí que sembla que s’ha iniciat pot ser factible, i fins i tot desitjable, però francament difícil.

Sense una informació precisa i acurada, costa posicionar-se respecte a la secessió

Perquè l’empresariat català es posicioni respecte de la secessió, cal que tingui prou informació, que pugui analitzar-la i sospesar-ne els pros i els contres. Si no se li dóna aquesta informació, segurament optarà per refusar el procés. Personalment, crec que abans caldria donar la possibilitat de fer realitat el somni del poeta Joan Maragall, o de tot el pensament catalanista integrador del segle xix, per tal que Catalunya arribés a assolir el paper que realment li pertoca dins l’Estat.