Text del 10-10-2013

Els móns de l’art i de l’economia es donen la mà en la figura de l’advocada, cantant soprano i directora d’una entitat dedicada a fomentar els interessos de l’empresariat belga i luxemburguès al Principat. Enamorada del tarannà proper dels catalans, subscriu l’opinió d’Albert Calsamiglia sobre la necessitat d’una dosi d’imperfecció per salvaguardar la salut mental d’una societat. Per tant, se sortirà de la crisi fomentant l’economia productiva i deixant de banda nacionalismes excloents.

Ajudem els empresaris belgues i luxemburguesos a Catalunya, Andorra i les Illes Balears

La Cámara de Comercio Belgo-Luxemburguesa en Cataluña es fundà el 1922 per proporcionar als empresaris belgues i luxemburguesos una plataforma de serveis que els ajudés a desenvolupar amb èxit les seves activitats a Catalunya, tot i que també abastem Andorra, Aragó i les Illes Balears. Avui som una de les 21 cambres de comerç belgues-luxemburgueses que hi ha a l’estranger. Vaig accedir al càrrec de directora el 2008, i aquesta feina és per a mi una passió. La meva tasca consisteix a fer de pont entre les companyies membres, és a dir, a possibilitar que la comunicació entre els socis s’estableixi de manera completa i clara. Procuro, doncs, donar un servei personalitzat a cada empresa, perquè cada entitat és diferent i té les seves pròpies necessitats, però buscant sempre la qualitat intel·lectual de cada empresari.

La qualitat i l’honestedat atreuen qualitat i honestedat

Una cambra de comerç és una institució privada que existeix gràcies a les quotes de les empreses que la integren i també gràcies a la gestió i filosofia de la persona que la dirigeix. Més important que tenir un gran nombre de clients i acumular beneficis, és cercar la qualitat. Per això som selectius: si tenim qualitat, atraiem qualitat. Per tant, per formar part de la nostra entitat, els interessats han d’omplir una sol·licitud d’adhesió i concertar una entrevista personal. Sobretot demano honestedat i una visió dels negocis i de la vida que siguin coherents amb aquest tarannà. Sovint, durant l’entrevista, que pot durar 2 o 3 hores, derivo la conversa cap a reflexions filosòfiques o artístiques i temes actuals de la societat catalana, belga i/o europea. Només així puc tenir una “radiografia intel·lectual” de la persona que està davant meu.

 Austeritat per a l’època de crisi

Hem de ser conseqüents amb l’època que vivim. Per això hem deixat de banda les grans festes i gales i ens decantem per trucar a les empreses i convocar reunions, trobades que fem mentre prenem un menú al migdia. Crec que no cal fer despeses inútils, perquè el més important de la nostra feina és posar en contacte els socis perquè puguin intercanviar informació i opinions i, òbviament, fer negocis.

Reindustrialitzar l’economia europea

L’economia financera no és productiva, per tant és un error permetre que el pes de l’economia europea recaigui en el sector bancari. Sóc neta d’un camperol, una herència que m’enorgulleix, ja que ell sí que produïa riquesa per al seu entorn, i penso que l’economia de base industrial és la més sòlida, potser l’única que ho és.

Europa no inverteix ni en matèria energètica ni en mercats inexplorats

Encara no hi ha cap país europeu que hagi sospesat seriosament la possibilitat d’invertir a l’Àfrica, malgrat les bones oportunitats que podria oferir. En canvi, és la Xina qui s’ho està plantejant. I tampoc no estem invertint prou en el sector energètic, com si ignoréssim que la riquesa d’un país està directament relacionada amb l’energia de què disposa; si no reaccionem aviat, no ens quedarà altre remei que comprar-la ben cara.

Una veritable unió política, econòmica i fiscal de la UE

Europa hauria d’aplicar una veritable unificació política, econòmica i fiscal. És injust que un país europeu pugui mantenir-se com a paradís fiscal del país veí. Les regles haurien de ser les mateixes per a tots els Estats membres, perquè, si no, les societats i l’economia pateixen desequilibris, i l’estabilitat continental se’n ressenteix.

L’actitud alemanya

Després de totes les guerres, els deutes se solen condonar. D’acord que aquesta gran crisi que ens afecta no és conseqüència d’un conflicte armat, però els seus efectes també són devastadors. Tanmateix, sembla que el poderós capital alemany no perdona, i això és doblement greu si tenim en compte que molts països europeus van contribuir en el seu procés de reunificació i que Alemanya, d’alguna manera, està en deute amb la resta d’Europa. És cert que aquest país ha aprofitat tan bé les ajudes rebudes que es pot permetre increpar grecs i espanyols per haver acumulat un deute ingent. Per sort, Espanya posseeix més recursos que Grècia per encarar la situació. Estic convençuda que la crisi se superarà, però recuperant valors com l’estudi o la cultura i evitant la demagògia d’alguns mitjans de comunicació. Estudiar a la universitat no significa només aquistar coneixements profunds, sinó assolir la formació de l’homo universalis.

La virtut del tracte càlid i humà dels països de l’Europa meridional

Els europeus del nord no són perfectes. Només hem de fixar-nos en una dada: Bèlgica és el país on hi ha més suïcidis de tot Europa i on la psiquiatria infantil està col·lapsada des de fa 15 anys. Em sap greu dir-ho, però això hauria de treure el son a qualsevol primer ministre o cap d’Estat. Malauradament, no és el cas, i tampoc veig una investigació profunda que reflexioni sense clemència sobre las bases de la societat. Caldria que aquesta investigació la duguessin a terme les gran ments, els músics, els artistes i els catedràtics, que són els que a més tenen noblesa d’ànima, i no els polítics. I si vaig triar viure a Espanya és perquè aquí la comunicació entre les persones és molt càlida, hi ha sempre la intenció d’ajudar i de col·laborar amb els altres. Aquesta qualitat personal, tan meridional, és una virtut excepcional.

No hi ha res més insostenible que una persona o una societat perfecta

Vaig llegir un llibre d’Albert Calsamiglia en què afirmava que a cada societat ha d’existir un percentatge d’economia submergida, de brutícia pel carrer i, fins i tot, de corrupció, perquè això permet que la resta de la societat es mantingui sana. L’experiència m’ha fet veure que és justament aquesta imperfecció el factor que li manca a Bèlgica. La reglamentació i el control exagerats són perillosos, s’ha de deixar un espai per a la llibertat individual. Les imperfeccions ens fan humans: no hi ha res més insuportable que una persona o una societat perfectes.

Dificultats de la política laboral belga

Hi ha empresaris belgues que decideixen venir a Espanya perquè al seu país no troben gent disposada a treballar. Catalunya disposa d’un gran nombre de professionals amb ganes d’implicar-se i sense tantes pretensions. A Bèlgica és habitual que l’aspirant et demani un cotxe, un telèfon d’empresa i una hora festiva pagada per cada tres hores treballades. És molt difícil que una companyia pugui sobreviure amb una política laboral així.

Més flexibilitat en les relacions laborals d’Espanya

Espanya ha de potenciar la flexibilitat laboral, i això requereix un canvi de mentalitat per adaptar-se a la nova realitat. Potser durant algun temps caldrà treballar i cobrar menys perquè altres persones puguin ser contractades, però crec que no s’ha de tenir por. No és la primera crisi econòmica de la història, i totes s’han superat. Jo em considero optimista, ja que, quan una societat busca honestament una sortida, se’n surt.

Especulació immobiliària versus estabilitat social

A Bèlgica mai s’hauria pogut donar el boom immobiliari que ha afectat Espanya, perquè ja als anys 60 el Govern sabia que un país petit havia de protegir-se de la desestabilització. Per tant, es redactaren lleis que no han permès que es pugui especular amb l’habitatge. I considero que el sostre sota el qual viu un ésser humà hauria de quedar fora dels vaivens del mercat, perquè és un element clau que confereix estabilitat a la societat.

Desconfio de les banderes i les proclames que les enarboren

No crec en cap nacionalisme excloent. A Catalunya s’observa una tendència a la radicalització que em sembla perniciosa. I també percebo la manipulació que duen a terme algunes tribunes informatives que magnifiquen les posicions d’ERC i de CiU. Tot plegat em preocupa i fa que em pregunti amb inquietud quina direcció s’acabarà prenent. Desconfio de les banderes i les proclames que les enarboren, potser perquè provinc d’un país permanentment dominat per altres Estats. I és que, per primer cop, veig als joves catalans –els més vulnerables perquè no tenen una perspectiva històrica que els permeti comparar– brainwashed, cridant tots exactament les mateixes consignes. En lloc d’això, haurien de créixer amb l’orgull de ser diferents i crítics, que és una de les claus del respecte a altri.

Reconeixement a Albert Verkinderen i Philippe Herreweghe

Quan vaig entrar a estudiar Dret, el meu pare, Albert Verkinderent, catedràtic d’Economia, ja era gran i em pogué dedicar el seu temps. M’acompanyava sovint i m’explicava els dubtes, estava orgullós que jo cursés uns estudis que ell no havia pogut fer. Era un home honest, humil i sense inquietuds artístiques que, tot i així, arribava a les mateixes conclusions que un artista, i que fou capaç de transmetre’m el seu saber i la seva experiència. D’altra banda, vaig cantar gairebé 20 anys al Collegium Vocale Gante i la Chapelle Royale de París sota la direcció de Philippe Herreweghe, combinant-lo amb l’advocacia durant una dècada. Aquestes dues figures, tan diferents entre si, m’han marcat de per vida. I els dec a ambdós la meva gratitud per haver-me ensenyat el camí de la recerca, mai acabada, de la Veritat.