Text del 29-10-2013
Llicenciat en Dret Internacional, el fundador d’aquesta consultoria, dedicada a assessorar les empreses en la seva incursió a l’Orient Mitjà, sap que el futur econòmic del país passa per obrir-se a un món globalitzat, bé sigui dins una Espanya que atengui les necessitats de la societat catalana, bé dins un Estat independent; en qualsevol cas, hem d’estar inserits en una UE de velocitat homogènia i dirigida per uns polítics que gestionin els recursos públics amb criteris empresarials.
Consultoria estratègica i assessorament empresarial a l’Orient Mitjà
Overseas Global Partners, amb seu a Dubai, centra la seva activitat en la consultoria estratègica i l’assessorament empresarial. Els nostres clients són les companyies europees, fonamentalment espanyoles i franceses, que volen instal·lar-se a l’Orient Mitjà. Les ajudem a traçar i dirigir adequadament aquest pla d’internacionalització, tot analitzant les possibilitats i oportunitats del mercat en què volen penetrar. Des de gener del 2011 també dirigeixo UEA InvestementMap, una entitat que dóna a conèixer les possibilitats d’inversió en aquest territori. La meva incursió al Pròxim Orient començà durant els meus anys d’estudi. Vaig cursar Dret Internacional a la Saint Joseph’s University de Filadèlfia, on compartia habitació amb un príncep saudita que, l’any 2000, em va proposar d’ajudar-lo en temes d’inversió. Això em va permetre conèixer la zona, descobrir-hi l’escassa presència espanyola i les oportunitats que aquest fet representava.
Tant companyies amb capacitat internacional com pimes amb empenta i coratge
Les companyies que se solen internacionalitzar en aquesta regió tenen una forta capacitat inversora i de transnacionalització. Però també trobem, sobretot en els darrers anys, que cada vegada hi ha més empreses petites o mitjanes amb ganes de provar sort en aquesta zona geogràfica tan competitiva; per això, part de la nostra tasca és ajudar-les a trobar fons o, fins i tot, ens hi associem i invertim en els seus projectes per tal que n’assoleixin els objectius. En general, acostumem a treballar per a aquell tipus d’empresa que no disposa dels recursos de les grans companyies, però que no és tan petita per no poder afrontar aquest esforç; que gaudeix d’un producte molt diferenciat i amb molt valor afegit, i que ha tingut la capacitat de voler ser diferent.
Un mercat atractiu però difícil
S’ha de ser conscient que el mercat de l’Orient Mitjà és molt competitiu. Està conformat per països que fa 40 anys encara no s’havien desenvolupat i que, des del descobriment del petroli, van viure una ràpida transformació. Per tant, tothom els ha mirat com un potencial terreny d’oportunitats i, en entrar-hi, ben aviat hom s’adona que hi ha molts altres emprenedors que intenten introduir-hi productes semblants al que un proposa.
La crisi ha obligat l’empresari català a obrir-se al món
Els catalans, malgrat que som més agosarats que la resta d’Espanya i estem més avesats al comerç, sempre hem tingut una visió local. Afortunadament, ens els darrers anys, a causa de la caiguda del mercat interior, hem observat que s’ha produït un canvi de mentalitat justificat i completament revolucionari, i molts empresaris s’han adonat que han d’atrevir-se a sortir fora.
Exportar als mercats més adients, no als més còmodes
L’empresariat català no es precipita gens quan ha de prendre decisions estratègiques, com ho demostra el fet que els fluxos d’exportació de les entitats catalanes s’han dirigit tradicionalment cap a indrets que es consideraven més adients per proximitat idiomàtica i cultural. Veiem així que l’empresari català no fa una reflexió d’on pot funcionar millor el seu producte, sinó d’on se sent personalment més còmode. Per tant, li manca gosadia i assessorament. I és que la pregunta que hauria de fer-se abans de sortir a l’exterior és: “Quina és l’estratègia que haig de seguir perquè el meu producte funcioni?”, i no: “Amb quin plantejament em sento més segur i còmode?” Ens hem comportat com aquell nou-ric que no li cal sortir de casa de tan confortat que s’hi sent. No vam pensar mai que podríem perdre aquell estatus, però han arribat maldades i hem hagut de solucionar ràpidament els problemes. Per tant, més que pecar d’un excés de precipitació, ens ha mancat previsió.
Perdre la por a internacionalitzar-se
L’empresari que decideix internacionalitzar-se sap que haurà de fer una inversió i que, inevitablement, assumirà riscos. Nosaltres provem de convèncer els empresaris perquè ho facin, i intentem treure’ls la por a allò que els és desconegut. A Catalunya, la majoria de les empreses són negocis petits i mitjans, normalment familiars, que han passat de generació en generació amb esforç i sacrifici, i que tenen un instint de protecció molt arrelat. I val a dir que sovint no és fàcil convèncer-los, tot i que l’exemple d’entitats similars pot acabar d’animar-los.
Canals administratius i estratègies contrastades
El primer pas per internacionalitzar-se és fer servir els canals tradicionals de les administracions. Això atorga una informació, un mapa dels possibles estris amb els quals es pot comptar. Tanmateix, si un no se sent prou emparat per l’Administració o vol assegurar d’una manera més específica quin serà el resultat de l’aventura, llavors és quan ha d’intentar emular el camí que han emprés amb èxit altres empreses de referència. Es tracta de copiar estratègies que han funcionat bé.
No confondre competitivitat amb preu competitiu
Durant molt temps hem confós dos conceptes: competitivitat, que és una qualitat del mercat, i preu competitiu, que vol dir, ras i curt, barat. Arrel d’aquest malentès hem arribat a pensar que, en el mercat global, només és rendible produir a la Xina. Discrepo. Si una empresa produeix a la Xina, pot vendre més barat perquè ha aconseguit uns costos de producció més baixos, però sovint el seu producte econòmic acaba sortint car. D’altra banda, la Xina està vivint un procés de transformació que l’està apropant a Occident, i ja no és el país que produeix més barat. Penso que, si als tallers catalans hi instal·léssim la tecnologia i els mitjans de què disposa la Xina, podríem arribar a ser igual de competitius o més, perquè els productes fets aquí tenen un plus de qualitat que els fa, si bé no tan econòmics, sí molt més competitius.
Per una Europa a una velocitat homogènia
Si Europa vol continuar endavant haurà de tenir una velocitat homogènia. Certament, avui hi ha diferències entre el nord i el sud d’Europa, però crec que el sud acabarà fent un canvi de mentalitat i s’adonarà que, sovint, allò que és més fàcil no funciona.
Tocar fons no significa començar a remuntar
De vegades els nostres polítics fan valoracions que es contradiuen amb les dels experts, i acabem escoltant més els polítics –que controlen els mitjans de comunicació i són molt presents en el dia a dia de gran part de la població– que no pas els experts. Així, afirmar que estem al final del túnel pot ajudar a guanyar eleccions, però dubto de la veracitat d’aquesta afirmació, perquè molts economistes de renom ho neguen. En realitat, hem tocat fons però no estem començant a sortir a la superfície, i ignorem si la situació en què ens trobem pot esdevenir permanent.
En lloc de recaptar més, gestionar millor
En el Primer Món existeixen dos models de fiscalitat: primer, aquell que aplica una pressió molt forta, típica dels països nòrdics. Tanmateix, els ciutadans es veuen recompensats per l’esforç, ja que perceben molt clarament on van dirigits aquests impostos i se’n beneficien. L’altre extrem és el que aposta per un enfocament liberal, en què l’Estat recapta molt menys perquè ofereix poques prestacions, però dóna facilitats per a la creació de riquesa: és el model nord-americà. De fet, incrementar la recaptació no millora una situació de crisi, sinó gestionar millor els recursos públics. L’Estat espanyol hauria d’afrontar la situació com qualsevol empresa que està en crisi, i si no ho fa és perquè els seus gestors –els polítics– només busquen solucions a quatre anys vista.
Rendibilitzar l’Administració
La despesa fixa de l’Estat és molt elevada, i caldria disminuir-la. D’on més es podria estalviar sense generar tensions socials és, sens dubte, de l’Administració pública, que sempre ha estat mal gestionada. Un cas invers és el que passa a Dubai –tot i que no és un exemple extrapolable, perquè allí no hi ha democràcia–: tothom es pensa que la seva riquesa prové del petroli, però només representa un 3% del PIB. En canvi, no tenen impostos i, no obstant això, qualsevol operació de l’Administració esdevé rendible.
Llibertat perquè el poble decideixi
Defenso la llibertat del poble a decidir sobre el seu futur perquè és un dret internacional innegable, al qual el President Mas ha fet referència diverses vegades. He tingut l’honor de poder-hi parlar i sé que vol que Catalunya tiri endavant. Crec que triomfarà la moderació si hi ha una resposta adequada per part de l’Estat. Ara com ara, la sensació és que Madrid no vol negociar perquè aquesta postura li permet guanyar vots. Així les coses, l’entesa entre ambdues parts sembla cada cop més difícil. Fins i tot, les postures conservadores catalanes s’han radicalitzat, i això també ha estat mèrit del Govern central. La manca de respecte ha provocat que hi hagi una reacció política però també popular. I els polítics catalans han de ser conseqüents amb la demanda del poble.
Agraïments
Vull agrair als meus pares el seu suport incondicional, així com a tots aquells que sempre han cregut en els reptes i somnis. I, per descomptat, a la meva dona i fills per tot el meu temps d’absència i la seva comprensió.