Text del 2006
“Partint d’una mentalitat industrial, desenvolupem projectes d’investigació aplicada per a més de 40 empreses del sector agroalimentari”
La dedicació del doctor Buenaventura Guamis a la investigació en l’àmbit de la indústria alimentària està molt relacionada amb els seus antecedents familiars: “Un familiar meu, Ricardo Atmella Montaña, va fundar l’empresa de productes lactis Ram, en la qual va treballar com a director tècnic el meu pare. Per aquesta raó vaig néixer a Balaguer, tot i que durant la meva infantesa la família es va traslladar a València per tal que mon pare s’incorporés com a director d’una indústria làctia. Vaig col·laborar de forma més o menys intensa en aquesta empresa durant la meva etapa de formació, sobretot perquè m’apassionava aquest sector. De seguida em vaig adonar de la necessitat i les possibilitats de recerca en aquest àmbit que de segur incrementarien la qualitat dels productes. Per aquesta raó em vaig decantar per estudiar Ciències Biològiques a la Universitat de València.”
Una vegada va concloure els estudis graduats i tenint en compte el seu desig de dedicar-se al vessant de la investigació, inicià la seva recerca de doctorat sota la direcció de la doctora Esperanza Garay, que li brindà suport i ajuda en tot moment: “El meu projecte partia d’una necessitat real de la indústria alimentària d’aleshores: s’havia detectat que en alguns casos la llet envasada en tetrabric es feia malbé al cap de dues setmanes. Gràcies a la investigació, vam poder determinar que aquesta deterioració era una conseqüència microbiològica del procés de gelificació: la refrigeració de la llet comportava l’aparició d’uns microorganismes que eren eliminats mitjançant la pasteurització; no obstant això, aquest procés no eliminava els enzims que havien produït aquests organismes i que provocaven que la llet es fes malbé quatre setmanes després d’haver estat envasada en tetrabric.”
La seva recerca va ser pionera en aquell moment i va obrir l’escletxa necessària per unir al nostre país dos mons molt distants fins aquell moment: recerca universitària i necessitats industrials. A més a més, el descobriment de l’origen del problema detectat va tenir difusió internacional: “Es van fer dues publicacions internacionals sobre la qüestió.”
D’altra banda, “algunes de les solucions proposades per acabar amb la incidència són ara habituals.”
Paral·lelament a l’elaboració de la tesi doctoral, el doctor Guamis treballava per al sector industrial agroalimentari. No obstant això, sentia vertadera vocació per la investigació en aquesta branca. Aquest fet explica que “l’any 1985 aparqués les meves responsabilitats professionals quan vaig tenir l’oportunitat d’incorporar-me com a professor de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona. La meva missió era impartir la matèria de Tecnologia dels aliments.”
Des del punt de vista familiar i personal, no fou un canvi fàcil. “La meva esposa, Dolores Alegre, infermera de professió, treballava a València, i vam decidir que de moment ella i els meus dos fills continuarien residint-hi. Foren quatre anys de trasllats setmanals fins que tota la família s’instal·là a Barcelona. La seva generositat va ser fonamental per el desenvolupament de la meva professió com investigador. Actualment la meva muller desenvolupa la seva tasca a l’Hospital de la Vall d’Hebron.”
Aquesta mudança va ser possible perquè “un any després d’incorporar-me a la Universitat Autònoma vaig aprovar l’oposició per accedir al càrrec de professor titular i poc després em van encarregar la direcció de l’equip d’investigadors.” Finalment, l’any 1997 va accedir a la càtedra. Durant els seus anys d’exercici ha pogut ser testimoni de l’increment de l’interès per part dels estudiants i responsables universitaris de les assignatures que imparteix, de manera que no només han passat a ser part integrant de la llicenciatura en Veterinària, sinó que també han conformat la llicenciatura en Tecnologia dels Aliments.
El seu repte com a cap de l’equip de projectes de Tecnologia dels Aliments va ser “la creació d’un centre universitari que col·laborés amb la indústria.”
Per aquesta raó va impulsar la creació de la Planta de Tecnologia dels Aliments: “Partint d’una mentalitat industrial, desenvolupem projectes d’investigació aplicada per a més de 40 empreses del sector agroalimentari. Disposem d’una planta industrial on desenvolupem els assajos i presentem els projectes. La complexitat i seriositat del nostre projecte determina que fins i tot disposem d’una cadena de producció industrial per tal de presentar el resultat final de la nostra tasca. Desenvolupem iniciatives relacionades amb els liquats vegetals, la panificació, els ovoproductes, l’esterilització, la implantació de noves tecnologies, etc.”
El volum del projecte requereix que hi participin unes 40 persones entre personal docent, becaris, alumnes col·laboradors i tècnics superiors en gestió de noves tecnologies. El seu gran repte de futur és aconseguir el finançament necessari per tal d’ampliar les instal·lacions actuals: “Per fortuna, el campus de la nostra universitat disposa de terrenys per tal de poder ubicar-hi una nova planta. Per a nosaltres tampoc no és un problema aconseguir maquinària amb la qual desenvolupar els processos, ja que, atesa la nostra col·laboració amb indústries punteres del sector, les mateixes empreses ens la fan arribar; no obstant això, sí que ens calen fons de finançament per tal de construir el nou centre d’experimentació. Aquesta és ara la nostra prioritat.”
L’any 1992 la Planta de Tecnologia d’Aliments va participar per primera vegada en un projecte de dimensió europea: “Vam començar a experimentar amb una nova forma de preservació dels aliments: les altes pressions. S’ha descobert que aplicar-les permet destruir els microorganismes, mantenir inactius els enzims i conservar l’aspecte dels aliments. Pensem que en el futur es podrà emprar per al manteniment durant mesos de fruites fresques tallades i envasades, amanides, sucs naturals, peix fresc i productes càrnics.”
Al Centre de Tecnologia dels Aliments no s’obliden de la cooperació amb països del Tercer Món: “Col·laborem amb països com Burkina Fasso, Angola, Moçambic, Nicaragua, Uruguay i Paraguay. Properament engegarem un projecte de cooperació amb Burkina Fasso, Mali i Níger per tal d’elaborar llet a partir de les xufles i el mill, productes abundants a l’àrea: adquirirem allà les matèries primeres per tal d’encetar miniempreses que creïn la riquesa des del país i per al país. Pel que fa a l’Amèrica llatina, hem posat en marxa un projecte de fabricació de formatges a Nicaragua per al consum intern i l’exportació als Estats Units, tenint en compte les seves indubtables qualitats gastronòmiques.”
La seva consigna en matèria de cooperació internacional és que “cal reduir les despeses de gestió dels projectes per tal que tots els fons s’inverteixin en el país amb el qual es vol cooperar. També cal utilitzar els recursos i la mà d’obra del país per no crear una relació de dependència.”
