Text del 2006
«La farmàcia es un “CENTRE DE SALUT” que fa costat al metge, per atendre al malalt. Sinó, no cumplim el nostre deure.»
Joan Guinart, Lluís Guinart i Margarida Guinart són els responsables actuals de la centenària farmàcia Guinart, situada al c/ Gran de Sant Andreu. Tal com explica Joan Guinart -tercera generació de la família al front de la farmàcia-, aquesta institució “va ser inaugurada al novembre de 1896, quan encara Sant Andreu era municipi independent de Barcelona, pel meu avi, Anselm Guinart, originari de Sueca, València, i que s’havia establert a Sant Andreu després d’estudiar farmàcia a Barcelona i casar-se amb la meva àvia Elisa Roig. L’establiment va ser creat als baixos del domicili de la seva família política. En aquella època el major percentatge dels fàrmacs venuts eren fórmules magistrals que s’elaboraven al mateix establiment; de forma anecdòtica, podem destacar que en el primer receptari del primer dia en què es va obrir la farmàcia, 15 de novembre de 1896, es varen vendre unes pastilles pel mal de gola i afonia elaborades a partir de clorat potàssic (0,25 pessetes) que encara es troben al mercat (2,70 €). A banda d’aquest fet curiós, però, poc o res té a veure la tasca farmacèutica actual amb la que portava a terme el meu avi, perquè en l’actualitat és força més complexa i hi intervenen elements científics, sanitaris, psicològics, administratius i empresarials.”
El que roman, però, “és l’esperit de servei que tot farmacèutic ha de tenir.”
Els seus descendents han procurat respectar el llegat arquitectònic i decoratiu que va crear el seu avantpassat per tal que esdevingués un senyal d’identitat de l’establiment: “Per sort, tant la façana i les seves portes amb les rajoles i ferros forjats, com el local es conserven en molt bon estat. Tenim l’orgull de poder dir que, en línies generals, la nostra farmàcia presenta el mateix aspecte que quan va ser inaugurada. Únicament es va canviar el paviment i potenciar la il·luminació.”
El fet de desenvolupar l’activitat professional en un local centenari planteja inconvenients als quals s’ha de donar resposta de forma intel·ligent, pràctica i coherent, sense renunciar als signes identificatius: “L’espai de la botiga, és a dir, el de l’atenció al públic, és força gran, es conserven els armaris i el taulell de fusta de melis. La rebotiga, en canvi, és més reduïda, la qual cosa pot ocasionar de vegades problemes logístics. Hem optat per conservar la disposició original de l’establiment i per adaptar-nos-hi sense modificar-ne el traçat original. En qualsevol cas, però, es tracta de tenir molt presents quines són les prioritats estètiques i sobre tot, les assistencials: L’atenció als pacients de forma personalitzada en la presa dels seus medicaments prescrits pel metge. En el nostre cas, estem oberts a qualsevol novetat, sempre, però, que no signifiqui perdre l’estil i els senyals d’identitat de la nostra farmàcia.”
Joan Guinart va heretar el negoci familiar del seu pare, un farmacèutic que és recordat com un home bo en el barri on va créixer i on va desenvolupar la seva activitat professional, tot i els moments polítics i socials convulsos en què li va tocar exercir. Dos fills seus, la quarta generació, la primogènita i el benjamí, també es van decantar per estudiar la llicenciatura de farmàcia i encarregar-se de continuar el negoci familiar. El balanç que el senyor Guinart fa dels seus anys de dedicació és el següent: “Certament he viscut canvis importants en la professió durant els meus anys d’exercici. Un dels més significatius ha sigut el descobriment de la penicilina, que ha fet possible la curació de malalties mortals fins aleshores; també l’extensió de la cobertura social a tota la població i les majors dosis de responsabilitat que em hagut d’assolir amb el pas del temps. En aquest sentit, és impensable que un farmacèutic no estigui de forma regular al peu del canó i que delegui les seves funcions en els auxiliars de farmàcia, entre altres coses perquè els farmacèutics no som comerciants, sinó dispensadors responsables de productes farmacològics; no només hem de dispensar de forma mecànica, sinó també hem de resoldre els possibles dubtes dels pacients després de la seva visita al metge de família o al especialista; a més a més, preparem les fórmules magistrals seguint, escrupolosament, la prescripció mèdica. Finalment, en qualsevol dels dos casos anteriors, hem de vetllar per informar als pacients sobre possibles interaccions i contraindicacions dels medicaments.”
A més a més, “la gran varietat de productes genèrics existents determina que els farmacèutics haguem de disposar d’una àmplia gamma de productes d’idèntica fórmula als nostres establiments i ser conscients d’això.”
Aquestes noves i creixents exigències professionals expliquen que cada cop més sigui més necessària la formació continuada i el reciclatge dels professionals en actiu, tal com reitera Lluís Anselm, el farmacèutic més jove dels Guinart.
Un altre inconvenient amb el qual s’han d’enfrontar aquests establiments és la proliferació d’oficines de farmàcia que s’ha viscut en els darrers anys, en part com a conseqüència del considerable augment de població en alguns barris. Aquesta major oferta determina que l’excel·lència i la cura del tracte amb el client esdevingui encara més important. “Quan el meu avi va inaugurar la farmàcia, només n’hi havia dues al poble de Sant Andreu de Palomar. Actualment n’hi ha 40 més, és a dir, si els nostres clients no queden contents amb els nostres serveis tenen 40 opcions més.”
La sana competència que sempre ha d’existir entre els professionals del mateix sector no ha d’impedir, però, que “ el tracte amb els altres companys sigui cordial, cooperador i exquisit.”
Paral·lelament, la introducció de la informàtica ha suposat un canvi radical a l’hora de gestionar les mercaderies disponibles als establiments farmacèutics: “Actualment es porta un control absolut dels estocs i de les vendes efectuades a la farmàcia i dels medicaments que han pres o prenen els nostres pacients-clients, és a dir l’històric d’aquests. Això ha comportat una exigència més pels farmacèutics, que ha determinat la necessitat que ens reciclem.”
En el futur es preveu que “es posi en marxa la recepta electrònica, és a dir, la absència de la recepta en format paper, per tal què totes les dades i necessitats del pacient estiguin contingudes en la seva targeta sanitària.”
Per a Joan Guinart, la seva farmàcia ha estat i és la seva vida. Hi ha dedicat “tots els esforços professionals i també personals.”
El seu domicili se situa a dalt de l’establiment farmacèutic i allà va formar una gran família amb la seva esposa Margarida, i els seus sis fills: Margarida; Joan Ignasi, òptic de professió; Carme, professora; Mercè, arquitecte; Miquel, professor, i Lluís Anselm. Encara ara, “la farmàcia continua essent el centre de la vida familiar” i el pati que té darrera és l’espai on es reuneixen i juguen els nets de Joan Guinart; qui sap si algun d’ells no somnia amb esdevenir farmacèutic com el seu avi i no s’imagina administrant en el futur aquest entranyable i històric negoci familiar que mira tant cap al passat, ple de bons records i d’experiències, com cap al futur, ple de reptes.
