Sr. Carles Palou i López
Sr. Carles Palou i López
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

CARLES PALOU I LÓPEZ

TAE Europa

Text del 22-10-2013

Economista dedicat a la consultoria d’empreses del sector agroalimentari, ha estat durant molts anys l’arquetip de l’industrial català que entén l’esforç i el treball com a font de felicitat personal i col·lectiva. Catalanista de sentiment, creu però que els procés independentista planteja més incògnites que solucions, i que el més sensat seria fer d’Espanya un Estat federal, on uns bons gestors polítics potenciessin el sector industrial dins una UE harmonitzada fiscalment.

 Assessorament i intermediació en la compravenda d’empreses agroalimentàries

TAE Europa es dedica a l’assessorament i la intermediació en la compravenda d’empreses agroalimentàries. El sector agroalimentari és un dels pilars de l’economia espanyola, ja que representa un 25% del producte interior brut. És un percentatge que, pel clima i les condicions del nostre país, encara es podria incrementar si les empreses abordessin amb decisió l’exportació, repte que jo ja vaig assumir el 1996 quan era industrial; des de fa dos anys, però, en la meva condició de diplomat en Empresarials, em dedico exclusivament a la tasca de consultoria i intermediació per introduir empreses estrangeres a Espanya, i també a la inversa, per introduir o vendre empreses espanyoles a l’estranger. És una tasca necessària perquè les empreses espanyoles necessiten recapitalitzar-se, i una de les maneres més efectives de fer-ho és a través de socis estrangers.

Consultoria amb un tracte molt personal

Som una consultoria petita integrada per tres economistes i una secretària. A vegades externalitzem algun servei, com ara l’encàrrec del pla de viabilitat d’alguna empresa per poder iniciar el seu procés de venda, que pot arribar a ocupar-nos uns sis mesos. En general, però, les nostres funcions són molt personals i difícilment delegables. Disposem d’una cartera d’uns cinquanta clients i cobrim tots els sectors agroalimentaris, tot i que jo, per la meva experiència industrial anterior, estic més introduït en el camp de les farines, els forns de pa i les pastisseries.

En contínua expansió i innovació

Com tots els sectors, l’agroalimentari també està en contínua innovació. Sempre surten nous productes, com ara el cronut, una mena de fusió de croissant i dònut que està fent furor als Estats Units i que ha estat introduït recentment a Espanya. A banda de la innovació de productes, també apareixen constantment nous models de negoci. Ara estem treballant per a una empresa de Dubai que ens ha demanat desmuntar línies obsoletes de producció d’alimentació a Espanya (per exemple, escorxadors) per tornar-les a muntar, modernitzades, a l’Índia o a l’Àfrica, i ofereix una participació del nou negoci a l’empresari espanyol que ven.

La gran concentració en la distribució està perjudicant les petites empreses del sector

El sector de l’agroalimentació, malgrat la crisi, està esdevenint pròsper i sòlid. Però la gran concentració en la distribució –les grans cadenes– està perjudicant molt les petites empreses del sector. Les empreses que poden diversificar encara gaudeixen d’una certa llibertat d’acció, però les que depenen d’una cadena de supermercats o tenen pocs clients estan passant moltes dificultats. En general, però, es donen més aspectes positius que negatius.

Un àmbit productiu molt potent, especialment pel que fa a la logística i a la seguretat

La indústria agroalimentària espanyola té un desplegament logístic molt potent. La poca eficiència de la xarxa ferroviària espanyola per al transport de mercaderies ha potenciat magnífiques flotes de camions. També s’està a l’ordre del dia en matèria de seguretat alimentària. A més, el sector exporta molt, sobretot pa congelat, tot i que, si parlem de productes que requereixen més tecnologia i additius, l’hegemonia la tenen les multinacionals. El sector acabaria de prendre embranzida si es donessin més concentracions de pimes i si les empreses que es volen internacionalitzar poguessin accedir al crèdit, perquè sortir a l’estranger és un repte molt costós.

L’individualisme empresarial mediterrani

L’empresari català és força individualista, i el mateix es podria dir de l’empresari espanyol i de l’italià. És un tret més d’allò que s’ha convingut a anomenar cultura mediterrània. Al nord d’Europa, en canvi, les empreses tenen més tendència a unir-se en grans cadenes o en franquícies, a comprar conjuntament o a estar organitzades.

Indústria versus especulació

Cada tres setmanes vaig a Bèlgica i passo per un tram d’autopista que travessa una zona industrial de més de cent quilòmetres d’extensió; allí, el moviment de camions, el dinamisme que s’hi observa, transmet una sensació de potència i riquesa envejable, en bona part mèrit d’uns governs que no han deixat de donar suport a la indústria nacional. Jo he estat molts anys industrial, però treballava amb marges de benefici molt petits i feia la comptabilitat amb quatre decimals. L’Espanya del boom immobiliari va establir un greuge comparatiu per als industrials, perquè tot l’esforç que fèiem per invertir en personal i línies de producció contrastava dramàticament amb els ingents beneficis nets de les immobiliàries.

Malbaratament dels recursos públics en el Plan E

Els fons públics malbaratats pel President Zapatero en el malaurat Plan E, invertits en obres innecessàries i en la prolongació del subsidi d’atur d’uns quants milers d’operaris, es podrien haver destinat a pagar les empreses creditores de les diferents administracions, en molts casos empreses perfectament viables que, per aquest impagament, després han hagut de tancar.

Carències de la reforma laboral

Considero que la reforma laboral era necessària i que, fins i tot, en certs aspectes s’ha quedat curta. Encara tenim un mercat laboral que estableix categories entre els empleats fixos i funcionaris, que són ciutadans de primera, i els treballadors eventuals, que són ciutadans de segona. Després de la reforma laboral seguim tenint un mercat laboral que estableix diferències socials importants i que, per tant, és injust. Per sort, la crisi –més que no pas la nova reforma laboral– ha fet minvar les baixes injustificades i ha esperonat el rendiment de molts treballadors fixos.

Es detecta una recuperació de la confiança dels inversors en Espanya

És cert que els mercats ara tornen a invertir a Espanya. Malgrat que el diner no està fluint als particulars i a les empreses, sí que hi ha indicis de recuperació de confiança a escala macroeconòmica, amb la compra de deute. No crec que sigui perquè Espanya hagi fet mèrits, tot i que ha fet esforços; més aviat ho atribuiria a moviments especulatius. En tot cas, arriben en un bon moment, perquè estan moderant la percepció negativa que es té de l’economia estatal.

No té sentit una UE de dues velocitats

El plantejament de l’Europa de les dues velocitats –una Europa amb un euro fort i una altra Europa amb un euro feble– no ens beneficia. Si la Unió Europa no aconsegueix que tots els seus membres harmonitzin les seves economies, ho hauríem de considerar un fracàs, i la Unió deixaria de tenir sentit. Costarà molt, sens dubte, però, al meu entendre, l’harmonització de les economies és l’única possibilitat que s’hauria de contemplar. D’altra banda, la tutela europea sobre Espanya és positiva. Quan vam ingressar a la UE sabíem que estàvem participant en un procés creixent de cessió de sobirania. L’accés a un mercat de 450 milions de consumidors exigeix i compensa aquest sacrifici.

Xifra d’aturats i economia submergida

Costa creure que a Espanya hi hagi realment cinc milions d’aturats, molts d’ells des de fa quatre anys i sense cap font d’ingressos; si fos cert, probablement no tindríem la pau social que encara es respira als carrers. Un percentatge important d’aquesta xifra d’aturats segurament participa en l’economia submergida. L’economia és com un ecosistema en què tot està interrelacionat; així, no és estrany que l’economia submergida vagi en augment, perquè és una manera fàcil d’alliberar-se de l’excessiva pressió fiscal que pateixen els ciutadans.

Seguim sent majoria les empreses catalanes que no podem prescindir del mercat estatal

Veig poc probable que Catalunya arribi a ser independent. Per als empresaris catalans, el procés comporta moltes incerteses, ja que el mercat espanyol segueix sent el nostre consumidor més important. És cert que estem dibuixant nous escenaris i que ens estem obrint molt al món, que exportem cada dia més, però, més enllà dels nostres sentiments i els nostres desitjos, seguim sent majoria les empreses catalanes que no podem prescindir del mercat espanyol.

Resposta a la intransigència de Madrid

Conservar aquest mercat, però, hauria de ser compatible amb una permanència dins d’Espanya diferent a l’actual. Caldria redefinir les regles del joc amb un pacte d’Estat per tal que continuar sent espanyols no signifiqui seguir castigant fiscalment els catalans. Una cosa és acceptar que el poder i l’última paraula estan a Madrid, i una altra haver de patir una submissió asfixiant. És palesa la prepotència amb la qual actua el Govern central: el President Rajoy va desoir la demanda d’un nou pacte fiscal, va tancar la porta a la negociació i va fer que el problema s’enquistés. D’aquesta manera, el PP, sense voler-ho, ha fet més per la causa independentista que no pas el mateix President Mas.

Convertir Espanya en un Estat federal

Tot i que sentimentalment m’emocionaria una Catalunya independent, és un escenari que segueix plantejant-me moltes incògnites; per exemple, no sabem encara què passarà amb el fons de pensions. Considero que la millor solució seria convertir Espanya en un Estat federal que ens dotés d’un pacte fiscal més equilibrat.