09-12-2009
Superar la postmodernitat renovant valors
És necessari un canvi de valors. La societat, també la catalana està instal·lada en la postmodernitat, que és el corrent filosòfic, avui dominant, que prioritza l’instant present –el carpe diem– a qualsevol altra perspectiva temporal. Postmodernitat i estalvi, per exemple, són conceptes confrontats. Fins i tot des d’instàncies governamentals s’insta la població al consum per al sosteniment de l’economia. Tanmateix, una societat presentista i consumista no és un fonament estable per edificar una economia sòlida i real. Sí que és, en canvi, procliu a l’economia financera especulativa que ens ha portat a la crisi actual. S’imposen, per tant, una nova educació i uns valors renovats, més consistents i estables, que realment impulsin la societat. Aquest és el primer canvi estructural que col·lectivament hauríem d’abordar, perquè afecta tots els aspectes de la vida pública.
Una relació més bidireccional entre la universitat i la societat
Un dels motius pels quals em vaig presentar a rector fou mirar de promoure que la veu de la universitat fos escoltada per la societat. A la universitat se li demana que respongui a les demandes socials, moltes vegades confuses i contradictòries. Assumim aquesta responsabilitat, però la relació ha de ser bidireccional: la universitat ha de poder orientar la societat sobre quines han de ser les seves peticions. Cal no oblidar que la universitat és la dipositària del coneixement. Darrerament, hi ha un discurs que contempla la institució universitària només des d’una perspectiva economicista, com a entitat que ha de contribuir estrictament al desenvolupament econòmic. I, tot i que hi estic d’acord, que es limiti sols a aquesta tasca seria reduir la universitat a una mena de formació professional. Evidentment, el llicenciat ha de sortir de la universitat amb uns coneixements, però també amb un mètode d’anàlisi i de síntesi. També és la nostra comesa donar resposta a les necessitats espirituals que té la societat. Com a conseqüència del discurs economicista dominant, es tendeix a perdre de vista el paper humanístic i intel·lectual que la Universitat ha vingut jugant des de fa segles.
Una veu no dogmàtica
Els grans debats socials tenen massa càrrega ideològica al darrere. La veu de la universitat, però, no pot ser dogmàtica, perquè un dels seus trets definitoris és que aplica el mètode científic, que és crític per naturalesa. Per això mateix, no se’ns poden demanar solucions unívoques. El nostre paper davant els grans dilemes que tenim plantejats com a societat és el de suscitar el debat. La societat com a bloc avança més ràpid que la mateixa ciutadania que la conforma, que sovint queda desbordada. Això ha passat, per exemple, amb debats cientificoètics com el de les cèl·lules mares. La universitat és la veu privilegiada que pot i ha de vehicular aquesta mena de disquisicions, en oferir elements rigorosos de reflexió al conjunt social.
No és just que se’ns compari amb les universitats anglosaxones
Quan es jutja la universitat espanyola, gairebé sempre se la compara amb les universitats anglosaxones, sense tenir en compte les diferències que hi ha entre les societats respectives. En l’àmbit anglosaxó hi ha una gran tradició de relació entre empreses i universitat. Hi ha, també, una sòlida cultura del mecenatge i el patrocini, que aquí, en canvi, encara està a les beceroles. I, sobretot, al món anglosaxó no han hagut de patir una dictadura durant 40 anys, experiència gens afavoridora del dinamisme que tota relació entre empresa i universitat demana. Cal tenir molt present un aspecte: a Espanya, fins a la reforma universitària del 1985, la universitat no tenia com a funció essencial la investigació. Investigava el Centro Superior de Investigaciones Científicas, que, tot i que representava un avenç respecte al Que inventen ellos de Unamuno, tenia moltes mancances, atesa la seva relació orgànica amb el poder. Aquesta especificitat ha fet que, un cop normalitzada la situació política, la recerca a les universitats dels nostre país, en una metafòrica graella de sortida, hagi partit de més endarrere que les recerques d’altres països del nostre entorn. No hem sortit, precisament, de la pull position.
Empresa i universitat, una relació a consolidar
El gran esforç realitzat per superar l’endarreriment històric de la nostra recerca universitària ha fet que haguem caigut, una mica, en l’extrem oposat. Ara sembla que l’únic important és la relació entre universitat i empresa, i el nostre paper com a motor d’innovació. En aquesta línia, hi ha qui pensa que les Humanitats són un llast per a assolir aquest objectiu, perquè la seva traducció en innovació no és tan immediata com la que puguin tenir ciències pures com la química o la física. És veritat que el vincle entre empresa i universitat no s’està consolidant amb la rapidesa que tots desitjàvem. Els processos de relació s’estan donant, certament, però, molt a poc a poc. En tant que rector d’una universitat catalana, assumeixo la part de responsabilitat que em pertoca pel que fa a aquesta lentitud. L’altra part de la responsabilitat, però, s’hauria d’imputar en les empreses, que moltes vegades només s’acosten a les universitats perquè els resolguem un problema d’un dia per l’altre, i a un preu més que competitiu. El temps de les universitats no és el mateix que el temps de les empreses. Ni té per què ser-ho. La investigació sobre qualsevol problema plantejat en el món empresarial vol el seu temps. Innovar, finalment, vol dir que el resultat d’una investigació demanada per algú és aplicat al mercat –o a la societat– i gaudeix d’acceptació. Si no en té, i acaba desada en un calaix, aleshores no estem parlant d’innovació.
Innovació en Humanística, Ciències Socials i Arts
A banda de fer sentir la veu de la universitat dins la societat, l’altre gran motiu que em va portar a postular-me com a rector va ser restituir la importància de les Humanitats, les Ciències Socials i les Arts a la Universitat de Barcelona, que hores d’ara són les parentes pobres de les ciències i del coneixement. A altres països i universitats no es qüestiona, posem per cas, la viabilitat d’un departament de sànscrit en funció de la seva demanda: es manté a tota costa per la seva importància intrínseca. A més, pretenem que la cultura de la innovació estigui present, també, en la Humanística, les Ciències Socials i les Arts, posant en contacte, per exemple, les facultats de filologia amb la indústria editorial; o bé, les facultats d’art amb la salut; o les ciències socials i jurídiques amb qualsevol altre camp. Tot el coneixement d’una universitat generalista com la nostra s’ha de posar al servei de la societat. No per caprici, sinó perquè la mateixa societat ho exigeix.
La universitat ha de formar doctors i la societat s’ha n’ha de beneficiar
La universitat, a més de fer recerca, ha de formar doctors, però és ben cert que hi ha universitats que no ho fan. Un doctorat aporta el mètode; un estudiant no és el mateix abans de fer la tesi que després. La realització d’una tesi implica aprendre i implementar una metodologia. Establir hipòtesis, tenir la capacitat d’anàlisi i síntesi necessària per verificar-les o descartar-les, aporta una experiència valuosíssima per fer front, més tard, els problemes reals. S’han fet molts intents per part de l’Administració –sobretot per part del professor Mas-Colell– per tal que les empreses contractin doctors. Però sembla ser que les empreses desconfien dels doctors. En comptes de valorar els coneixements addicionals que tenen, pensen que aquests els complicaran la vida. A les empreses els falta amplitud de mires. De vegades, sembla que vulguin que les universitats fem formació professional, que els està de més la potencialitat que té l’educació superior que impartim. Ara i aquí ser un doctor, més que un mèrit, és un demèrit, i per això se sol amagar als currículums. Sé que estic generalitzant, en posar totes les empreses dins del mateix sac, i que això em treu part de raó, però a grans trets, lamentablement, és una realitat.
Prendre decisions al marge dels interessos electorals
En una societat presentista, en què la política té com a objectiu el poder, i el poder s’obté per mitjà dels vots d’un electorat que incrementa les seves demandes exponencialment, sense parar-se a pensar si aquestes són sostenibles; en un moment en què, per raons electoralistes, es nega des de les més altes instàncies que s’està en crisi; en un moment en què impera el curt termini i no el llarg termini; en un moment així, en fi, per què ens hem d’estranyar que els polítics prenguin les decisions que prenen? Tota mesura de canvi estructural que comporti un canvi real no es prendrà si no s’actua abans en la línia del canvi de valors que he apuntat més amunt. Remuntem-nos, per exemple, a un canvi estructural que ja forma part de la història d’aquest país: la reconversió industrial impulsada pel President Felipe González. Quan el Govern central va prendre la iniciativa, la UGT, el seu sindicat germà, es va rebel·lar i li va muntar una vaga general. Evidentment, eren altres temps. Avui, un govern amb la pretensió de renovar mandat, no gosa arriscar-se electoralment d’aquesta manera. Per tant, no s’adopten mesures estructurals.
Una catarsi col·lectiva que es tradueixi en pactes d’Estat
Una societat com la catalana, on es poden donar els casos de corrupció que han aflorat darrerament, protagonitzats per la burgesia, que figura que hauria de ser el sector social capdavanter dels valors de l’esforç i el treball, és, claríssimament, una societat en crisi, captiva de valors negatius com ara l’especulació i l’engany. Criticar la classe política i culpar-la de tots els mals és injust, perquè els polítics són el reflex exacte de la societat que representen. Els que no som polítics no ens podem exculpar. Si hi ha una crisi de valors, la responsabilitat és col·lectiva. Per això, la catarsi haurà de ser col·lectiva, un fenomen psicològic que en política se sol traduir en forma de pactes d’Estat. El que és decebedor és que aspectes que fa 30 anys estaven per resoldre avui encara no s’hagin resolt per desídia general, com ara que, per interès d’alguns, en comptes de viure en una democràcia culta i responsable, visquem en una societat sempiternament confinada en el panem et circenses.
Poble format, economia dinàmica
El nivell cultural del país no s’ha elevat per irresponsabilitats diverses. Una de les més flagrants és no haver utilitzat la televisió pública per fer-ho. Ara Televisión Española suprimirà la publicitat, senyal que les coses potser estan canviant. Però, fins avui, i durant 20 anys, s’ha malaguanyat el potencial formatiu de la televisió pública fent-la competir amb les cadenes privades de baix nivell cultural. Tothom ha estat testimoni d’aquesta irresponsabilitat, però ningú ha gosat posar-li remei. Si un poble està ben format, els seus aturats estan també més ben formats, i tornar a trobar feina esdevé una empresa més fàcil. Un poble culte facilita la flexibilitat laboral, i la flexibilitat laboral facilita el dinamisme econòmic. I això per no entrar a valorar altres aspectes: en un poble format, el debat polític és, evidentment, de més alçada, i el descrèdit de la política, si no inexistent, és més atenuat.
Les bones notícies no són notícia
La imatge que la societat té d’ella mateixa és, en bona part, responsabilitat dels mitjans de comunicació. El negativisme ven; el positivisme, no. Un exemple eloqüent: quan els estudiants es van tancar quatre mesos a la universitat de la qual sóc rector per protestar contra el Pla de Bolonya, no van perdre ni una sola classe: ni una sola. Si vaig permetre la tancada fou, entre altres raons, perquè no es perdessin classes, ja què, prèviament a la tancada, mentre la van organitzar, se n’havien perdut moltes. Aquest fet, que per a mi és una excel·lent notícia, no va ser recollit per cap mitjà. Quatre mesos d’èxit en la gestió d’una protesta no mereixen ni un titular. En canvi, els aspectes més desagradables d’aquell episodi, concentrats en un parell de dies, van transcendir en excés. La conseqüència d’aquesta visió deformada de la realitat, notícia rere notícia, i un dia darrere d’un altre, és una societat desmotivada i pessimista.
