Text del 20-04-10
Mèdicament, la ment i el cos els hem d’entendre com un conjunt. Separar-los és absurd, ja que el cos funciona perquè la ment funciona. La mort la dictamina l’absència d’ones cerebrals, i no pas que el cor deixi de bategar.
Una persona equilibrada mentalment i emocionalment ha de saber viure, gaudir i mirar-se al mirall i agradar-se de veritat. I no només físicament, sinó a l’ésser humà que hi ha dins seu.
S’han de resoldre els problemes que et fan sentir malament amb tu mateix; altrament, aquests continuaran, malgrat canviar la imatge corporal o posar-hi terra pel mig.
Tot en aqueta vida succeeix per arribar a conèixer-se un mateix.
Un psicòleg no hauria de fer de psicoterapeuta si no ha fet abans un training psicoanalític. La seva feina és compondre un estudi psicològic d’una persona i entregar-lo al psiquiatra que li ha demanat.
El nexe entre estètica corporal i equilibri emocional és evident per al doctor Agustí Filomeno i Mayans, psicoanalista del vessant junguià, a més d’autor de llibres i publicacions tan variades com La fuerza del destino; Cómo dejar de hacerse la víctima y también el carnicero; El niño: psicodesarrollo desde su nacimiento hasta la adolescencia –obra amb una nova reedició ampliada–; Ironías, verdades, sexo y amor, i, finalment, El ser, el porqué y el cómo. “Des de tots el punts de vista de la medicina, la ment i el cos els hem d’entendre com un conjunt, tot i que no s’interpreta així perquè socialment no interessa i també perquè no en som conscients. Separar la ment i el cos és un absurd, ja que el cos funciona perquè la ment funciona. La mort d’una persona la dictamina l’absència d’ones cerebrals, i no pas que el cor deixi de bategar, com estava establert abans.”
Després d’un primer acostament a la medicina per la branca de la neurocirurgia, el doctor Filomeno va continuar investigant el cervell, però ara des de la psiquiatria, i a Roma, al costat de l’eminent doctora Dora Bernhard, que havia estat ajudant de Carl Gustav Jung. “El meu entrenament com a psicoanalista el vaig fer amb la doctora Bernhard, durant 800 hores. I ella, a més, em psicoanalitzava a mi per, en les seves paraules, netejar-me. I vaig començar a desenvolupar, conjuntament amb la psiquiatria clàssica, els tractaments psicoanalistes per arribar a una psicoanàlisi activa, on no només parla el pacient, sinó també el terapeuta. D’aquesta manera, se sent còmode, es relaxa i obre el seu interior més fàcilment.”
El valor de la flexibilitat es posa de manifest més clarament en les qüestions relacionades amb la ment i amb l’estabilitat psicològica perquè, tot i enarborar la psicoanàlisi activa, més adient amb el tarannà inquiet del doctor Filomeno, també té molt en compte el factor individual: “El temps de cada consulta es personalitza per a cada pacient. Igual que un psiquiatra també ha de saber posar-se al nivell de cada persona que segueix un tractament analític. Com deia la doctora Bernhard, hem de poder parlar igual amb una persona culta que amb una altra que no ho sigui.”
El psiquiatra també ha de poder parlar amb una persona que decideixi fer-se un canvi d’estètica o d’imatge corporal, amb cirurgia o sense, amb la intenció de recuperar un equilibri emocional perdut per manca de seguretat en el seu aspecte físic. “Per començar, el canvi l’ha de fer bàsicament per a ella mateixa, no per altres objectius exteriors com aconseguir feina, sentir-se admirada, trobar parella o incrementar la seva vida social. Ha de ser una decisió conscient, que no estigui en funció d’allò que pensaran d’un després d’aquest canvi d’imatge.”
Perquè, tot i que la imatge que projectem és la porta d’entrada en molt àmbits de la vida diària, també és la màscara que els condicionants socials ens obliguen a posar-nos. “A vegades, és necessari portar màscara, però hem de ser conscients de la seva presència. Demostra, de fet, la capacitat d’adaptació al mitjà, i que ens hem de fer valer per la nostra intel·ligència, per les nostres qualitats, i no pas per la nostra estètica corporal. Una persona equilibrada mentalment i emocionalment ha de saber viure, gaudir i mirar-se al mirall i agradar-se de veritat. I no només físicament, sinó a l’ésser humà que hi ha dins seu.”
Perquè el mirall, si un és seriós i responsable amb un mateix, no només el reflecteix sinó que el convida a la introspecció. “Em va agradar molt la resposta d’un noi de 20 anys a qui vaig donar l’alta, quan li vaig preguntar què havia tret del tractament: ‘Preguntar-me el perquè’. El pensament és sempre la nostra raó de ser. Hem de ser capaços de ser i actuar en funció d’allò que pensem, i ser conseqüents i responsables amb allò que pensem. Si no fóssim capaços de pensar, tampoc podríem prendre decisions. A la gent jove se’ls ha d’ensenyar a pensar, a preguntar-se el perquè i a trobar raons que els permetin arribar a obtenir gratificacions segons el que pensen o a obtenir mecanismes que els permetin modificar el que pensen, que també és molt important.”
Per això, el doctor Filomeno i Mayans, després de la seva experiència no només a la consulta sinó també com a perit judicial, recomana una teràpia abans de qualsevol tractament de cirurgia estètica. “Haurien de passar per un tractament de teràpia psicoanalítica per conèixer-se bé i saber què es volen fer i per què. Després d’una intervenció d’aquest tipus la persona continua sent la mateixa i, a vegades, no veu el canvi generat per l’operació, fins i tot pot arribar a sentir-se estafada, perquè els canvis d’estètica no operen en el cervell. S’han de resoldre els problemes que et fan sentir malament amb tu mateix; altrament, aquests continuaran, malgrat canviar la imatge corporal o posar-hi terra pel mig i anar-te’n molt lluny. Tot en aquesta vida succeeix per arribar a conèixer-se un mateix.”
En un món on es té tant en compte l’aparença, la pèrdua de valors pot provocar angoixa i, per tant, desequilibri emocional. “Quan una persona es desmunta perquè no arriba on creu que podria arribar, o ni tan sols veu que ja ha arribat, els valors que creia tenir desapareixen i això li crea angoixa i malestar. Ell mateix ha de fer un reciclatge per posar-se de nou al seu mateix nivell. Això és palpable a la consulta, on em visiten pacients, sobretot, amb depressions ansioses, que requereixen tractament psicoanalític, amb ansietats lleus i amb insatisfaccions personals que poden degenerar en atacs d’ansietat i depressions.”
A la pèrdua de valors personals s’afegeix la pèrdua de valors d’una societat en continu canvi, on la manca de respecte i d’adequació a l’entorn és un fenomen creixent i amb conseqüències psicològiques nefastes. “Hi ha una manca de respecte, fins i tot cap a les fonts de la saviesa, cap als referents que han pensat i treballat abans que nosaltres cada camp del coneixement; un menyspreu, un plaer per desacreditar les fites que d’altres han aconseguit abans, igualant-les a les de qualsevol persona no docta en la matèria, molt preocupant.”
No es pot equiparar la tasca que pot desenvolupar un psicòleg amb la que desenvolupa un psiquiatra. “Un psicòleg no hauria de fer de psicoterapeuta. La seva feina és compondre un estudi psicològic d’una persona i entregar-lo al psiquiatra que li ha demanat. Però, a vegades, el psicòleg s’apropia de la teràpia i fins i tot diagnostica, potser encertadament, tot i que no sol explicitar el diagnòstic. Des del meu punt de vista, els diagnòstics s’han de fer i s’han de dir. I s’han de tractar i, si cal, medicar, fins a les ultimes conseqüències, perquè amagar una malaltia pot ser més perjudicial que descobrir-la.”
L’última conseqüència d’una teràpia, i la més afortunada, és també la més desitjada pel metge: donar d’alta el pacient. “Quan dones una alta és perquè aquella persona està capacitada per funcionar socialment, personalment, individualment, laboralment, familiarment… Ara ja sap enfrontar-se a ella mateixa, respectar-se i fer-se respectar.”
