Text del 2003
El sector salut representa una inversió en el desenvolupament econòmic i social de la població.
La transformació dels hospitals espanyols cap a un model de funcionament més eficient es produeix de forma accelerada a partir de la dècada de 1980. Les exigències socials nascudes a partir del canvi cultural de la societat espanyola després de la caiguda del règim franquista són les pròpies d’un país democràtic. Fins aleshores l’estructura sanitària estatal acusava una manca d’actualització i d’adaptació a la nova medicina i models sanitaris actius al conjunt d’Europa. La principal preocupació en aquell primer període de transformació del sector hospitalari va ser l’eficàcia i la producció de més serveis sanitaris. Calia realitzar un gir important en la dinàmica de funcionament dels hospitals i van ser els gerents hospitalaris els qui en una primera fase van saber portar a bon terme l’objectiu. La Sociedad Española de Directores y Gerentes de Hospitales és l’espai de trobada dels professionals que s’han posat al capdavant dels centres hospitalaris aportant el seu coneixement i habilitats per reconvertir la xarxa sanitària del país en una de normalitzada i adaptada a les necessitats de la societat. El Dr. Albert Cañís Pedreny és el secretari general d’aquesta entitat. “La seva creació el 1977 responia a les primeres inquietuds a l’Estat espanyol per la transformació de la xarxa hospitalària. A Catalunya el procés de canvi s’havia iniciat uns anys abans professionalitzant càrrecs directius dels hospitals, tant de directors com de responsables mèdics. En aquells anys Catalunya ja era un model sanitari de referència perquè ja s’havia plasmat la preocupació per la professionalització de la gestió hospitalària. La sanitat catalana funcionava bé mentre que a la resta de l’Estat les estructures estaven molt burocratitzades i no hi havia inquietuds sanitàries.”
El 1977 el govern de la UCD, amb Adolfo Suárez com a president, va aprovar un decret en què “s’indicava la necessitat que les institucions sanitàries públiques estiguessin dirigides per persones amb una formació específica que es donaria a l’Escola Nacional de Sanitat. Aquest decret va provocar la creació de l’Escola de Gestió Sanitària, de la qual n’ha sortit un bon nombre de gerents hospitalaris i que avui continua funcionant. La Sociedad Española de Directores y Gerentes de Hospitales va néixer precisament per agrupar el col·lectiu de professionals amb el títol de direcció o d’administració hospitalària que els acredita per dirigir una institució sanitària. Si bé el decret mai va posar-se en pràctica, es va produir un cert seguiment d’allò que plantejava. El gran debat del moment en els hospitals públics era sobre la necessitat de crear una figura que integrés la continuïtat i la pervivència de la institució i assegurés uns serveis assistencials adaptats a les demandes de la població.”
Aquest debat va tancar-se amb la nova reestructuració de les institucions sanitàries espanyoles a partir de la Llei general de sanitat del 1986, que preveu el desenvolupament d’un reglament especial pel govern de les institucions sanitàries que permet la creació de la figura del director gerent. “Va definir un organigrama format per un director general o gerent que és el màxim responsable de la institució hospitalària. Aquest fet va significar l’abandonament del model funcionarial per permetre que qualsevol professional preparat pogués optar a aquesta tasca. La realitat espanyola fa que la majoria de gerents siguin metges. L’experiència és positiva. La formació mèdica complementada amb màsters en direcció d’empreses o altres titulacions específiques posen al capdavant de l’hospital persones que entenen perfectament la manera de pensar i les demandes de professionals sanitaris i ciutadania. Si bé els hospitals són organismes molt complexos, no sols per l’alt nivell de formació del personal sinó especialment pel tipus d’activitat que s’hi desenvolupa, han de gestionar-se com una empresa però tenint en compte que el 70% dels professionals que hi treballen són universitaris i els responsables mèdics són figures que en el cas de Catalunya tenen renom en el panorama internacional.”
El Dr. Albert Cañís va ser un dels set primers metges gerents nomenats el 1986 per l’aleshores ministre de sanitat, Ernest Lluch, per dirigir hospitals públics espanyols. “En aquell moment la prioritat dels gerents era assolir un nivell de qualitat màxima en els hospitals. S’han de deixar enrere estructures sanitàries i hospitalàries que són de fa dos segles i començar a fer les coses bé; els pressupostos han d’anar dirigits a la salut i no a la supervivència d’institucions sanitàries. Si la societat practica hàbits de vida saludables i disposa d’un bon servei sanitari contribuirà a generar un estalvi a l’Estat i es reduirà la xifra de malalts. La sanitat és una despesa, però sobretot és una inversió en benestar social. El sector salut representa una inversió en el desenvolupament econòmic i social de la població. Ara bé, malauradament la part del PIB que es destina a salut pública és molt baixa en relació amb la mitjana europea.”
El món hospitalari és un subsector econòmic de gran importància dins del conjunt de l’economia espanyola. En moltes zones l’hospital s’erigeix com la primera empresa en nombre de treballadors. Les plantilles dels hospitals destaquen per l’elevada qualificació, titulats universitaris superiors o mitjans. “És en aquest sentit que els hospitals han de ser gestionats per persones capaces d’entendre el negoci hospitalari en clau de buscar la salut de la població, de buscar el desenvolupament dels professionals, de liderar no sols el dia a dia sinó també un sector molt canviant. Una de les crítiques que s’ha transmès des de la societat és el fet que els canvis polítics afectin els càrrecs gerencials i així la tasca iniciada. El gerent hospitalari necessita estabilitat per poder assolir els objectius. En tot cas, un nou gerent ha de saber aprofitar allò que han fet els seus antecessors.”
El Dr. Cañís, qui dirigeix aquesta institució des del 1994, argumenta la necessitat d’un gir en la forma de gestionar els hospitals espanyols: “La necessitat de canvi respon a una exigència de més qualitat i eficiència en la prestació de serveis; forma part d’una nova cultura de treball i d’un funcionament en una societat en què s’ha de considerar el fet que el pacient-client està molt més informat que abans i exigeix la millor forma de curació o rehabilitació, en un temps mínim i reduint els riscos. La introducció de la medicina basada en l’evidència també ha esdevingut bàsica per assegurar la qualitat i l’homogeneïtat del tractament i començar a introduir la capacitat del malalt de decidir davant del plantajament mèdic que exposa l’especialista sanitari.”
Els gestors hospitalaris tenen molts reptes per assumir, un dels quals és l’atenció als pacients. “La societat és conscient del seu paper principal dins del marc de la sanitat i vol estar ben atesa, vol triar entre les alternatives terapèutiques, entre professionals sanitaris i entre centres assistencials. És capaç de valorar el servei que rep i, d’acord amb aquestes valoracions, opinar i exigir.”
Un canvi de mentalitat important del sector hospitalari és considerar el malalt com un usuari-client. La societat exigeix qualitat en la prestació de serveis. L’usuari vol resultats ràpids i efectius, però també ha de ser conscient que la institució hospitalària ha de ser eficient en la seva tasca, entesa també com la utilització dels recursos necessaris i no només l’actuació del metge. “La satisfacció del ciutadà és el nucli del servei públic. Les seves exigències han topat amb uns hospitals anquilosats, amb grans resistències a canviar comportaments, amb dificultats estructurals per adaptar les instal·lacions, amb directius assentats en unes dinàmiques de treball i una legislació poc adequada als nous temps. Així, en els darrers anys, han aparegut noves formes de gestió de processos amb l’aparició dels hospitals de dia, una modalitat d’asssitència especialitzada des de l’hospital sense internament, l’hospitalització a domicili i la cirurgia major ambulatòria, com a alternativa a l’ingrés prequirúrgic i postquirúrgic i als centres sociosanitaris. En aquesta línia de treball s’han pogut reduir costos i riscos per al pacient.”
Però una fita encara més vital per a la supervivència dels hospitals és l’eficiència econòmica: “Assolir l’eficiència en la utilització de recursos per al desenvolupament de la labor hospitalària no és fàcil, però és indispensable per poder funcionar. Hi ha diferents aspectes que dificulten l’èxit de les estratègies per aconseguir un nivell alt d’eficiència, com poden ser les normes administratives.” A Espanya la solució a aquestes problemàtiques s’intenta promoure amb el denominat Informe Abril, que presentava un extens catàleg de mesures entre les quals es trobava la separació entre finançament, compra i provisió de serveis sanitaris i la flexibilització en les normes administratives d’aplicació en la gestió de recursos materials i de personal. Aquest primer pas va culminar amb la posada en funcionament de la Llei 15/97 de noves formes de gestió que habilitava els serveis de salut per dotar els seus hospitals de qualsevol forma jurídica que estimessin necessària.
Durant els anys 90 la preocupació del col·lectiu esdevé la recerca de l’eficiència amb l’ajustament dels costos i la utilització de recursos en la producció hospitalària. El futur de la gestió de les institucions hospitalàries està posant especial èmfasi en els recursos humans, els materials i l’organització. “Les estratègies en l’àrea de personal s’estan centrant en la gestió del coneixement i en les competències dels professionals amb l’objectiu d’aprofitar-ne les potencialitats, complementar-ne les necessitats i motivar la conformació d’equips per fer que l’hospital estigui en un procés de millora continuada.”
En la gestió dels recursos materials, és important aprofitar els avenços que aporta la tecnologia amb procediments que ajudin a gestionar millor la informació que es genera als hospitals. “I aquests mitjans telemàtics també són adequats per millorar l’organització de l’entitat. Els gerents han de cedir certes competències als professionals sanitaris que atenen directament els pacients per decidir els recursos que necessiten. Cal agrupar serveis generant unitats o àrees que tractin els pacients de forma coordinada. Els caps de servei dels hospitals estan transformant-se en coordinadors de tota l’activitat relacionada amb una àrea de salut. El gerent ja no és l’única persona important dins de l’estructura hospitalària sinó que es converteix en el gran facilitador i negociador. Les unitats funcionals amb responsables clínics o caps de servei que compten amb coneixement d’eines de gestió s’estan dibuixant com una tendència sòlida per al futur. Les gerències dels hospitals han d’apostar per cedir la capacitat de decidir els recursos que s’han d’utilitzar i dedicar-se a promoure el consens en els canvis estratègics, garantir la millora de l’organització, motivar el personal, fer que aquest s’impliqui en el canvi i ser transparents en les decisions i accions, especialment en l’àmbit públic. Els nomenaments i cessaments de càrrecs s’han de fer en funció d’uns resultats i no de les afinitats. El gerent ha de liderar el procés de canvi.”
En suma, el Dr. Cañís expressa la importància d’unificar la visió del sector i plantejar un discurs de futur basat en la credibilitat i la confiança. “En els darrers anys els professionals mèdics han fet patent la seva insatisfacció per la manca de valoració de la seva tasca i per unes condicions de treball i d’entorn insuficients. Els metges no només volem estar ben remunerats en funció de la qualificació del nostre treball, sinó que esperem respecte, participació en les decisions de l’hospital, disposar de recursos, treballar de forma adequada, facilitar l’activitat professional…”
La Sociedad Española de Directores y Gerentes de Hospitales ha viscut l’evolució i transformació de la sanitat espanyola aportant el seu coneixement i opinió per construir un espai de salut de qualitat i eficient. Aquesta tasca continuarà realitzant-se des d’una nova òptica, la que assumirà amb la creació d’una nova entitat. La Sociedad Española de Directores y Gerentes de Hospitales es dissol junt amb altres entitats del mateix àmbit per donar lloc a una nova societat espanyola de directius de la salut en què el 60% dels integrants seran caps de servei i directors d’unitats hospitalàries. “I és que són aquests professionals els qui han de traçar el canvi en un sector en què encara queden aspectes per millorar per donar un servei sanitari d’excel·lència al conjunt de la societat.”
