Text del 2003
En hematologia la biomedicina ha sigut el complement dels trasplantaments.
.
A vegades, hom associa una disciplina mèdica a la patologia més greu que tracta, oi més si també s’ha fet popular per sortir als mitjans de comunicació. És el cas d’especialitats com la de la doctora Maria del Pilar Vivancos, coordinadora de la Unitat d’Hematologia Clínica del Centre Mèdic Teknon: “La major part de les malalties hematològiques són benignes, però el pacient de seguida es pensa que té una leucèmia. Si el diagnòstic ho permet, el tranquil·litzo en aquest sentit a la primera visita.”
L’hematologia estudia i tracta les malalties de la sang i del sistema limfàtic, que la doctora descriu amb caràcter científic: “Es deriven de l’alteració dels glòbuls vermells, dels blancs o plaquetes, i també els ganglis limfàtics. Les més freqüents, i benignes, són les anèmies o patologies de la sèrie vermella, per falta de ferro o mala alimentació; les trombopènies o disminució de plaquetes, d’origen immunològic, víric o per intoxicació amb un medicament; les leucopènies discretes, i els problemes de coagulació.” A banda de la leucèmia aguda, que té diferents pronòstics, l’hematologia tracta altres patologies greus com la insuficiència medul·lar, els limfomes, la leucèmia crònica i altres.
Potser la percepció cultural de la sang com a portadora de la vida ha infós el temor general a aquestes malalties, però actualment la doctora afirma que “s’està aprenent a anar a l’hematòleg com a qualsevol altre especialista, en el cas nostre quan l’hemograma té alteracions.”
De fet, la Unitat d’Hematologia és recent al centre Teknon, tot i que ja hi havia altres professionals que resolien els problemes hematològics del Centre: “L’any 1997 vaig començar a treballar al Centre Mèdic Teknon dirigint el programa de traspalntament de progenitors hematopoètics, més conegut com de medul·la òssia. En disminuir els trasplantaments vaig començar a organizar la Unitat d’Hematologia i a elaborar protocols multidisciplinaris amb altres unitats.”
Ara la doctora Vivancos hi dirigeix un equip de dos metges, un tècnic que recull cèl·lules per a trasplantaments i una administrativa. Aquesta Unitat i la d’Oncologia “tenen llits de reserva per als malalts, mai no s’envien a un altre lloc.”
En l’actualitat, més del 50% dels pacients de leucèmia aguda es curen. L’evolució favorable de la malaltia ha estat deguda, en gran part, als trasplantaments de medul·la òssia d’un mateix (autogènic) o d’un donant (al·logènic), segons els casos. La doctora aclareix que els trasplantaments autogènics no curen la malaltia, sinó que mitiguen els efectes de la quimioteràpia, el tractament decisiu, “després del qual la medul·la del malalt no produeix glòbuls vermells ni blancs ni plaquetes. Per això l’hi introduïm les cèl·lules mare de la medul·la òssia, que fabriquen els components de la sang. Actualment aquestes cèl·lules mare s’extreuen de la sang perifèrica mitjançant l’administració d’una substància que afavoreix la sortida de les cèl·lules mare de la medul·la òssia a sang perifèrica.”
En l’autotrasplantament, “traiem prèviament les cèl·lules mare del pacient abans de donar-li la dosi de quimioteràpia, i després les introduïm perquè el cos es recuperi. Dotze dies després el malalt se’n pot anar a casa, fins i tot s’han fet trasplantaments ambulatoris, si es prenen precaucions estrictes”.
L’autotrasplantament és més senzill que el trasplantament al·logènic o de donant, que pot comportar “un rebuig de la medul·la òssia del donant contra el pacient.”
Els trasplantaments de medul·la òssia “van ser un gran boom en la medicina; hom creia que podien curar moltes malalties, però no ha estat així. Ara la medicació biomèdica ha sigut el complement, en algunes malalties, dels trasplantaments, com els anticossos monoclonals, que van cap a les cèl·lules alterades que provoquen la malaltia.” La recerca ha fet possible els nous tractaments: “en hematologia fer recerca és més fàcil, perquè pots treure sang contínuament del malalt i analitzar els efectes del tractament, i per l’evolució ràpida de les malalties hematològiques, sobretot les agudes. De fet, els primers avenços en el càncer van ser en hematologia.”
La recerca accessible també ha permès que l’especialitat registri els primers trasplantaments de teixits cel·lulars: “La cèl·lula mare de la medul·la òssia és molt a l’abast de la investigació. És la mare de la sang i pot diferenciar-se en altres branques cel·lulars, com teixits del cor per regenerar-ne la part morta després d’un infart de miocardi.”
La doctora creu que “la teràpia cel·lular canviarà el futur de les malalties de la sang.”
Per la llarga carrera professional, la doctora Vivancos sap que, malauradament, hi ha molts pacients que no han assistit als darrers avenços en la leucèmia: “Fins i tot els recordes. Penses que avui dia s’haguessin pogut salvar.”
La doctora en té records commovedors: “Un noi amb leucèmia que va recaure després d’un trasplantament de donant va fer vida normal durant un any amb sorpresa de tots. Quan es va morir, vam tenir un gran disgust.”
Encara es desconeixen les causes de la leucèmia, la doctora Vivancos no creu en la teoria sobre “una relació entre l’ansietat i un desequilibri immunològic. No hi ha cap treball que demostri que la persona que controla l’ansietat sobreviu més.”
La Unitat de la doctora Vivancos rep la col·laboració de l’Hospital de Sant Pau “en el diagnòstic, per al qual els estudis biològics són molt importants. Si vols fer-lo bé has de comptar amb els estudis d’investigació d’un hospital públic.”
La unitat també hi deriva tota mena de trasplantaments, “ja que al centre no en registrem una demanda suficient durant l’any.”
La doctora especifica que “s’empara en els protocols nacionals i internacionals de l’hematologia. Per guarir malalts, augmentar la supervivència o millorar la qualitat de vida, cal aplicar els protocols vigents.”
El seguiment d’un protocol mèdic, la col·laboració entre hospitals i el treball en equip són els trets que, segons la seva directora, caracteritzen la Unitat d’Hematologia: “Pot haver-hi centres privats que treballin diferentment. La Unitat segueix el darrer protocol perquè sempre he treballat així.”
La doctora afirma que va aprendre aquests criteris del seu professor en l’especialitat, el profesor Rozman: “Ell va donar un tomb a la medicina, va canviar-ne el paternalisme pel rigor, basar-se en bibliografia i mirar com treballen altres equips del món.”
