Text del 2004
Els intensivistes hem de ser conscients que la nostra missió és tractar aquells pacients amb capacitat de recuperar el seu estat inicial de salut.
El desenvolupament de la medicina intensiva ha estat possible gràcies al progrés de la medicina durant la segona meitat del segle xx. De fet, a l’Estat espanyol aquesta especialitat no va ser reconeguda fins l’any 1976 i no es va generalitzar als hospitals catalans fins a la dècada de 1980. Aquesta àrea sanitària, derivada de la medicina interna, té com a objectiu “tractar les fases agudes dels malalts de qualsevol especialitat mèdica o quirúrgica per tal que es restableixi el seu estat de salut i siguin tractats un altre cop pel metge de l’àrea concreta.”
Per aconseguir-ho la medicina intensiva parteix del “cos de doctrina, és a dir, de les bases teòriques de l’especialitat que es recopilen en llibres i articles.”
El doctor Bonet es va decantar per aquesta especialitat mèdica després d’haver observat la fenomenal tasca del seu oncle Antoni Mir com a metge rural: “Durant les meves estades infantils a Olot vaig poder comprovar com vivia la seva activitat amb veritable vocació. Aquell exemple em va animar a estudiar medicina i em vaig traslladar a Barcelona. Un cop acabada la llicenciatura em vaig especialitzar en medicina interna a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Va ser en aquest centre on vaig entrar en contacte amb la medicina intensiva. Em fascinava el fet d’haver d’actuar amb rapidesa i decisió per salvar la situació crítica d’un malalt.”
Un cop es va haver format com a especialista, començà a treballar a la UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, creada de forma pionera pel doctor Tomasa el 1971. El doctor Bonet hi fou metge adjunt fins l’any 1982, en què fou nomenat cap de secció, càrrec que va desenvolupar fins el 1986. Aleshores Xavier Trias, director de l’ICS, li va oferir la possibilitat d’esdevenir cap de la UCI de l’Hospital Universatari Josep Trueta: “Sóc fill de Fonteta, un poble de les comarques de Girona, i em feia molta il·lusió poder establir-m’hi.” Aquest factor personal fou determinant perquè acceptés encantat l’oferta.
La unitat que va passar a dirigir, creada el 1978, havia estat dirigida fins aleshores pel cardiòleg Rafael Macià. “Ell va estar molt satisfet amb el meu nomenament perquè desitjava poder dedicar-se a la seva especialitat. La meva arribada comportà canvis progressius en la unitat perquè volia assolir millors nivells d’eficiència i organitzar-la com una veritable àrea de cures intensives. Una de les primeres transformacions va ser formar més específicament les infermeres, ja que elles tenen un paper fonamental a la nostra branca: han d’interpretar adequadament les dades registrades per les màquines i qualsevol canvi que es produeixi en l’estat dels pacients i que pugui ser simptomàtic. En el nostre cas, el personal d’infermeria és extraordinari des del punt de vista professional i humà.” Pel que fa a la capacitat de les UCI catalanes, el doctor Bonet posa de manifest que durant anys el nombre de llits ha estat clarament insuficient. Afortunadament s’està corregint aquesta mancança.
Els malalts que romanen a la UCI de l’Hospital Josep Trueta tenen una procedència doble: “D’una banda, preveiem els casos de risc en què després d’una intervenció serà escaient l’ingrés a la UCI. D’altra banda, determinats malalts provenen dels serveis d’urgències. Un cop s’han estabilitzat a vegades són derivats cap a altres centres si al nostre no hi ha places disponibles. Els intensivistes hem de ser conscients que la nostra missió és tractar aquells pacients amb capacitat de recuperar el seu estat inicial de salut. No podem destinar els limitats fons públics disponibles a malalts que no podran restablir-se de la malaltia i el tractament dels quals únicament persegueix la cronificació d’un procés irreversible.”
Els malalts són sempre tractats de manera conjunta pel metge de l’especialitat i per l’intensivista: “Els pacients estan ingressats al nostre centre i el seu estat de salut és controlat pel facultatiu idoni en cada moment.”
Els pacients acostumen a romandre inconscients: “El 95% dels pacients de la UCI presenten insuficiència respiratòria i han de ser intubats. Amb l’objectiu que no rebutgin els tubs se’ls seda i reben els nutrients necessaris per via parenteral.”
Aquesta va ser una gran innovació de mitjan dècada dels 70, ja que abans no se’ls alimentava i en ocasions morien simplement per inanició. A més, “els fàrmacs utilitzats per sedar-los tenen com a efecte secundari l’amnèsia, de forma que sovint no recorden haver romàs a la UCI.”
Tot i així, i en un intent d’humanitzar al màxim possible un àmbit hospitalari dominat per la tecnologia, les properes instal·lacions que ampliaran la UCI de l’hospital gironí “disposaran de llum natural. Tradicionalment, aquestes unitats han estat espais molt foscos, plens de maquinària i il·luminats amb focus que impressionaven els pacients conscients.”
La situació crítica de la persona atesa determina l’establiment d’un tipus de relació i comunicació específiques amb el seu nucli afectiu: “Cal informar de manera fidedigna i científica. El fet de saber quin és l’estat real de la persona estimada tranquil·litza els familiars.”
El doctor Bonet considera que la presència dels familiars “és convenient i recomanable quan el pacient s’està restablint de la fase més crítica. En canvi, la permanència excessiva dels familiars pot inhibir la tasca del personal i, per tant, no és escaient quan la situació del malalt és crítica.”
La unitat que dirigeix el doctor Bonet també desenvolupa projectes d’investigació clínica, actualment en tres línies de treball: “nutrició artificial, traumatismes cranials i malalties infeccioses.” Aquestes investigacions permeten millorar l’assistència i formar un més extens i eficient cos de doctrina per a una especialitat que permet salvar la vida de milers de persones arreu del món cada dia.
