Text del 2003
La medicina tradicional xinesa és un corpus teòric complet que ha estat tractant un terç de la humanitat al llarg de mil·lenis.
La mil·lenària ciència oriental va arribar a les nostres costes amb les clíniques Guang An Men, especialitzades en medicina tradicional xinesa. Avui n’hi ha un total de cinc, ubicades a Amposta, València, Tarragona, Barcelona i Madrid, amb un equip d’aproximadament una trentena de professionals. Aquesta institució és membre de la Fundació Europea de Medicina Tradicional Xinesa, una entitat que treballa en tres línies: “L’assistència, la formació i la promoció i difusió. Editem llibres i revistes especialitzats i organitzem congressos amb especialistes.”
Josep Maria Bertran n’és el president i Alfons Montserrat, el secretari, a més d’ocupar el càrrec de conseller delegat de les clíniques Guang An Men de l’Estat espanyol. Al territori espanyol, el projecte de Guang An Men va començar l’any 1989, de la mà del doctor Ramon Maria Calduc, que va entrar en contacte amb aquesta ciència i la va voler importar al nostre país: “En aquell moment hi havia un gran desconeixement sobre la medicina tradicional xinesa. Fins i tot avui, quinze anys més tard, hi ha la tendència a considerar-la un sinònim de l’acupuntura.”
Topem, doncs, amb una metonímia que condueix a un equívoc, no en va “l’acupuntura constitueix únicament una part de la nostra línia científica, tot un compendi de tècniques: la tuina (un tipus de massatge), la fitoteràpia (curació mitjançant plantes) xinesa, el tai-txi-txuan (exercicis respiratoris)…”
Principalment, la institució està constituïda per llicenciats en medicina tradicional xinesa, “tots ells procedents de la República Popular Xinesa, ja que a la Unió Europea no és una titulació reconeguda. Tenim conveni amb dos centres, la Universitat de Pequín i la de Lunan, que ens fan arribar els professionals.”
Avui aquestes tècniques estan molt més arrelades a l’Estat, i l’equip de la clínica ja disposa de titulats en medicina i cirurgia occidentals que, a més a més, cursen estudis de medicina tradicional xinesa: “Avui dia, per exemple, hi ha excel·lents professionals d’acupuntura catalans.”
D’aquesta manera, la medicina tradicional xinesa esdevé “un instrument d’unió de dos mons molt diferents: Xina i Catalunya. De fet, la nostra clínica promou que l’equip mèdic faci estades en centres de països asiàtics a fi d’impregnar-se al màxim d’aquesta ciència i viure in situ unes experiències impressionants, com l’aplicació de l’anestèsia via acupuntura. De la mateixa manera, hi ha metges xinesos que vénen als nostres centres per estar-s’hi uns anys.”
El conseller delegat defineix la paraula medicina com “un conjunt de respostes que una cultura dóna al binomi salut-malaltia.”
En conseqüència, aquestes respostes varien segons el tipus de societat que les ha generades: “La cultura occidental, de caràcter expansionista, ha fet hegemònic el seu el model mèdic. Però hi ha models diferents que s’han desenvolupat en altres indrets.”
Així, “de la mateixa manera que a Europa la medicina xinesa es considera alternativa, al Pacífic és l’occidental la que té aquesta etiqueta. De fet, el primer contacte d’Orient amb les pràctiques mèdiques europees no es va produir fins el segle xix.”
Qui són els ciutadans que se senten atrets per les solucions de Guang An Men? Els pacients han experimentat una evolució interessant: “Abans, acudien als centres a la recerca d’una opció més –o fins i tot la darrera opció– per resoldre el seu problema, després d’haver provat sort amb medicines convencionals. Ara, en canvi, n’hi ha molts que hi acudeixen ja de bell antuvi. En moltes ocasions, la primera visita és conseqüència del consell d’algun pacient de la clínica. Actualment, un vint per cent dels ciutadans catalans tenen o han tingut alguna mena de contacte amb la medicina tradicional xinesa.”
El representant de Guang An Men confia que, en un futur, la medicina tradicional xinesa, juntament amb la resta de medicines no convencionals, es faci un lloc al sistema sanitari espanyol, no en va “la seva eficàcia terapèutica està demostrada. Ho prova el fet que prestigioses universitats europees han incorporat als seus programes d’ensenyament postgraus de medicina tradicional xinesa.”
Un altre avantatge a considerar és el fet que “molts dels nostres tractaments tenen un cost inferior, la qual cosa, en el context d’un sistema sanitari deficitari i una població envellida, podria constituir una solució.”
Finalment, el senyor Montserrat destaca que “un dels punts forts de la medicina tradicional xinesa és el seu caràcter preventiu.”
De fet, per aquesta i altres raons, la mateixa Organització Mundial de la Salut recomana aquest tipus de medicina per a casos determinats. Els membres de la clínica opinen que tot plegat contribueix perquè la Seguretat Social i les mútues es mostrin cada cop més receptives, com està passant en països com Alemanya o els Estats Units. De fet, “al principi es negava qualsevol efecte a l’acupuntura. Actualment, en canvi, hi ha hospitals, com un de Sevilla, amb unitats de dolor on s’empra habitualment, amb beneficis demostrats enfront determinades patologies.”
Hi ha un llarg camí per recórrer, però és necessari que s’entengui que la medicina tradicional xinesa pot aportar respostes a totes les malalties, de la mateixa manera que l’occidental: “És un corpus teòric complet que ha estat tractant un terç de la humanitat al llarg de mil·lenis.”
De tota manera, el conseller delegat de Guang An Men subratlla que “hi ha trastorns per als quals la ciència oriental és molt més eficient que l’occidental, i a l’inrevés. En el cas de la cirurgia, per exemple, innegablement, els tractaments del nostre país són més recomanables. En altres casos, la medicina tradicional xinesa té l’avantatge de provocar uns efectes secundaris molt menors.”
Al seu parer, la principal virtut de la disponibilitat de diverses medicines és el fet que “l’usuari té la possibilitat d’escollir i abandonar idees preconcebudes.”
Endinsem-nos una mica més en aquestes pràctiques curatives: “La medicina tradicional xinesa considera l’organisme com un tot, on es dóna un equilibri entre dues energies, el ying i el yang. La malaltia, doncs, apareix en trencar-se aquest equilibri i el tractament en persegueix la recuperació, a través de múltiples tècniques.”
Una de les característiques més destacades d’aquesta ciència és que “tracta malalts, no malalties. En altres paraules, parteix de la base que no hi ha dos casos iguals: no s’aplicarà sempre el mateix protocol de tractament en una patologia, ja que els individus són diferents.”
Entre les diverses tècniques d’aquesta ciència, la fitoteràpia és “la gran desconeguda a Occident, tot i que el seu potencial terapèutic i el ventall d’aplicacions superen fins i tot els de l’acupuntura, molt més arrelada al nostre territori.”
És clar que practicar-la comporta unes dificultats afegides, començant per la necessitat d’importar les plantes xineses, la qual cosa no sempre és fàcil: “L’Estat espanyol posa molts obstacles a les duanes.”
Uns obstacles que esperem que es dilueixin amb el coneixement, de manera que la nostra societat es pugui beneficiar al màxim possible de la saviesa oriental.
