Text del 2005
L’operador és un metge més, que ha d’emprar en la seva intervenció el cervell per sobre de les mans.
Segurament el doctor Andrés Núñez no esperava quan era petit i residia al seu país d’origen, la República Dominicana, que acabaria instal·lant-se i fent arrels a Catalunya: “El meu desig de joventut era ser aviador, però per raons polítiques ho vaig deixar córrer. Finalment em vaig decantar per la medicina i vaig començar els estudis al meu país. Durant el quart curs vaig haver d’emigrar-ne perquè es va produir una guerra civil i jo m’havia significat políticament. La Companyia de Jesús em va ajudar a sortir del país i vaig triar com a lloc de destinació Espanya, on, després de les revalidacions oportunes, vaig acabar els estudis universitaris.”
El canvi de sistema de formació va ser certament sobtat: “En el meu país el nombre d’estudiants que podien accedir als estudis de medicina era molt més reduït que a Espanya. Per contra, però, els professors eren molt més planers i propers i també existia la possibilitat de rebre una formació força empírica, amb bastants pràctiques de laboratori.”
En acabar la llicenciatura, “després d’una estada a Suècia, vaig començar l’especialització en l’aparell digestiu a l’Hospital de Sant Pau. Va ser durant aquest període que em vaig adonar que la cirurgia era molt sovint la tècnica idònia per guarir els pacients. Per aquesta raó vaig decidir especialitzar-me també en cirurgia general i de l’aparell digestiu.”
Durant tota aquesta etapa de preparació professional el seu propòsit era tornar al seu país i instal·lar-s’hi definitivament per tal d’exercir la seva professió i col·laborar en la creació d’una societat més justa: “Encara avui, a la capital del meu país es veuen més cotxes de luxe aparcats que a tot Barcelona. Aquest fet informa de les terribles desigualtats que existeixen com a conseqüència d’una política econòmica que només beneficia uns pocs.”
El fet, però, de conèixer la seva futura esposa i d’establir enriquidors contactes personals i professionals el van anar arrelant al nostre país: “La meva dona estava aleshores especialitzant-se en cardiologia. En un principi havíem previst que tornaríem a la República Dominicana, però de mica en mica eren més les coses i persones que ens lligaven a Barcelona. Finalment, vaig prendre la decisió de romandre a Catalunya, però amb la condició d’exercir durant dos anys al meu país per col·laborar en la millora de la situació sanitària de la població.”
En tornar de l’estada al seu país, oposità i obtingué una plaça com a metge d’atenció ambulatòria a Barcelona, ocupació que encara desenvolupa: “Sempre he tingut vocació d’exercir la medicina pública i privada. Fins no fa gaire el meu ritme de treball ha estat frenètic, operant a diversos centres de la capital –Teknon, Corachan, Fiatc, etc.- i atenent, a més a més, pacients a la meva consulta de Via Augusta. Fa dos anys vaig decidir reduir el ritme de feina i treballar exclusivament des de la Clínica Corachan per dues raons. En primer lloc, la medicina actual exigeix una tasca col·legiada. En segon lloc, aquest centre em possibilita desenvolupar-me com a metge de l’aparell digestiu i com a operador.”
En aquest sentit, el doctor Núñez sempre s’ha considerat simplement “un metge. No entenc el sentiment d’alguns cirurgians que es consideren operadors per davant de tot. Quan vaig començar a exercir hi havia una concepció pejorativa dels cirurgians perquè històricament havien estat vinculats amb els barbers. Per sort, el desenvolupament d’aquesta especialitat mèdica, que tantes vides ha salvat i tantes patologies ha guarit, ha permès desterrar aquest tòpic, però, al mateix temps, s’ha promogut una sobrevaloració de la importància del cirurgià. L’operador és un metge més, que ha d’emprar en la seva intervenció el cervell per sobre de les mans. L’essencial en la seva tasca és aconseguir la recuperació del malalt amb el mínim patiment possible.”
Segurament fou aquesta preocupació per l’exercici d’una medicina multidisciplinària i humanitària el que el va portar a interessar-se pels aspectes psicosomàtics de la malaltia: “Durant l’exercici com a metge i operador t’adones que els malalts amb vides professionals que els omplen es recuperen amb major rapidesa de les intervencions que no pas els pacients la feina dels quals no els agrada. A partir d’aquesta evidència, reflexiones i arribes a la conclusió que els pacients són un tot, i que han de ser tractats des de tots els vessants: mèdic, personal, psicològic i social.”
Aquesta certesa el va portar a ser “un dels pocs ponents cirurgians de la Societat Psicosomàtica de Medicina.”
El doctor Núñez intenta aplicar aquesta filosofia en la seva tasca professional: “Crec fermament en la comunicació amb el pacient. Qualsevol diagnòstic ha de partir, sobretot, de la confecció d’una bona història mèdica, que contingui els antecedents familiars i personals, i de l’exploració i entrevista amb el pacient. Una bona exploració evitarà la realització de costoses proves. D’altra banda, l’entrevista albirarà la tipologia psicològica i social del malalt tractat. Per aquesta raó crec que és fonamental que els especialistes sapiguem escoltar els nostres pacients i extreure les conclusions mèdiques adients.”
Aquesta implicació amb la seva professió també es posa de manifest quan s’han de comunicar diagnòstics de signe negatiu o pronòstics poc esperançadors: “Crec que sempre s’ha d’informar el pacient de manera fidedigna, tot i que les notícies que haguem de transmetre no siguin positives. En aquests casos, el metge ha de sospesar les opcions existents i transmetre adequadament i ponderada les notícies. Hem d’actuar amb cura i seny, perquè, altrament, podríem donar la imatge de ser venedors de falses esperances.”
El doctor Andrés Núñez se sent molt satisfet amb la seva tasca professional: “Dedico el temps necessari a cadascun dels meus pacients, sense fixar-me si és privat o mutual. Ho faig perquè ho considero un deure professional i humà. No obstant això, m’adono de les condicions tan precàries en què els metges del sector privat mutual han de treballar. Com que les quotes que les companyies asseguradores paguen són massa ajustades, els metges han de visitar una quantitat ingent de pacients, la qual cosa es pot traduir en alguns casos en un escurçament del temps dedicat a cada malalt.”
Aquest fet explica que un sanitari que s’hagi decantat de forma total o parcial per l’exercici privat “difícilment pugui dedicar una tercera part de la seva jornada laboral a la recerca perquè necessita dedicar aquest temps a l’assistència. De la mateixa manera, l’exercici en el sector privat o en l’assistència ambulatòria tanca moltes portes de cara a l’ensenyament. Tanmateix, jo he tingut el goig de ser convidat a centres hospitalaris universitaris com l’Hospital de Bellvitge per practicar-hi intervencions que servirien de model als metges residents del centre i que es plasmarien en publicacions científiques de repercussió internacional.”
Tot i així, sempre es pot intentar buscar un moment per “redactar el fruit dels teus anys d’experiència i presentar-lo a congressos, conferències, etc.”
