Text del 2005
Les pròtesis d’extremitat inferior donen tan bons resultats que sovint no val la pena fer un trasplantament.
Nascut a València, el doctor Navarro Quilis tenia afecció per les matemàtiques i la física i hagués volgut ser enginyer, però a València no es podia estudiar i la beca que rebia del Ministeri no arribava perquè se n’anés a Madrid, de manera que es va decidir per la medicina i així va fer content el seu pare, que volia que es convertís en un senyor: “Aleshores, el metge era un senyor respectat per tothom, però el meu pare no sabia que això canviaria molt amb el temps. Actualment, la professió està passant per un mal moment tant des del punt de vista salarial com de consideració social.”
Segurament, ha estat la massificació la que ha portat la pèrdua del prestigi social: “Hi ha hagut metges amb molt mala formació acadèmica, científica i sobretot d’actitud, i això no ens ha beneficiat gens. Trigarem encara un temps a posar-nos al mateix nivell que Europa. Cal que es recuperi el respecte pel metge, perquè és molt necessari per exercir la professió.”
Després d’estudiar medicina a la ciutat de València, el doctor Navarro se’n va anar a Anglaterra a fer l’especialitat de traumatologia i cirurgia ortopèdica, i quan va tornar va treure les primeres oposicions que es van fer a l’Estat espanyol per a catedràtic de traumatologia a la Universitat de Múrcia: “Després vaig venir a Barcelona, primer a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i després a l’Hospital de la Vall d’Hebron. A més, sempre he continuat formant-me, perquè penso que, tot i que sóc jo qui també imparteix moltes conferències i classes, encara estic en edat d’aprendre.”
Els traumatòlegs han estat coneguts popularment com els metges dels ossos, i això s’aproxima força a la realitat: “Tractem sobretot l’aparell locomotor, els ossos, les articulacions, els músculs… L’especialitat és doble perquè ens dediquem als accidents de traumatologia i també a la cirurgia ortopèdica, que tracta malalties de l’aparell locomotor però que no són traumàtiques.”
Hi va haver un temps en què les dues especialitats estaven separades, i de fet encara ho estan a molts llocs del món. “Avui s’està complicant tant l’especialitat des d’un punt de vista tecnològic que pot ser que en el futur tornin a anar separades.”
Probablement, la cirurgia ortopèdica és una de les especialitats que més qualitat de vida ha aportat als pacients en els darrers anys: “Les pròtesis de maluc han fet que la persona pugui participar més en la societat, ja no necessita ajuda de la família ni del veí, no té dolor i això li torna l’alegria. I hi ha hagut també els avenços artroscòpics i endoscòpics.”
El doctor Navarro ha dissenyat tres pròtesis de maluc que es posen a tot el món i sap què vol dir treballar de la mà de l’investigador per aconseguir arribar a bons resultats: “El més difícil és esperar-se uns quants anys per saber com funciona aquell disseny, perquè hi ha molts fracassos de coses que semblava que anirien molt bé i els materials s’han desgastat més ràpid del que ens imaginàvem. Ara, per exemple, estem fent una tècnica nova que ja s’havia provat als anys setanta però que no funcionava perquè la part de fricció era de plàstic i s’anava fent malbé, ara la fem de metall i des de fa deu anys estem obtenint molt bons resultats, però encara no podem cantar victòria.”
També cal parlar dins d’aquesta especialitat de la utilitat que tenen els bancs d’ossos: “Es fan alguns trasplantaments d’ossos, però els bancs d’ossos s’utilitzen sobretot per a la revisió de les pròtesis. Ara, d’altra banda, s’estan utilitzant força els substituts d’ossos perquè encara que en el banc d’ossos les possibilitats de transmetre algunes malalties són mínimes, el cert és que hi són, i en el moment en què tinguem uns substituts ossis que no puguin transmetre res, els bancs d’ossos passaran a la història.”
Pel que fa als trasplantaments, la realitat no és tan espectacular com s’ha transmès sovint a través de la premsa: “Es fa molt poca cosa en extremitats inferiors, perquè les pròtesis estan donant tan bons resultats que a vegades no val la pena que algú pugui salvar una part de la seva extremitat però que això li suposi uns dolors insuportables i acabi demanant l’amputació.”
Al doctor Navarro li agrada molt la cirurgia ortopèdica infantil, però la millora del nivell de vida de la societat occidental ha portat la gairebé total desaparició de l’especialitat: “Malauradament, però, amb l’arribada d’immigrants hem tornat a detectar casos de nens que necessiten operacions d’aquest tipus, i també ha sorgit una nova especialitat que gairebé no existia, la cirurgia ortopèdica geriàtrica: la gent viu molts anys i això vol dir que hi ha trencaments de cames, de fèmurs, de malucs, i també l’artrosi de genoll i l’osteoporosi, que fa que moltes persones grans no tinguin independència, que depenguin de tercers, tant de familiars com de la societat, la qual cosa ens obliga a fer cada vegada operacions mecànicament més estables perquè el malalt pugui valdre’s per ell mateix com més aviat millor.”
Catedràtic des de fa molts anys, el doctor Navarro Quilis considera importantíssima la formació dels futurs professionals de la medicina: “Avui s’està fent un ensenyament molt poc reflexiu, s’està ensenyant perquè l’alumne sigui capaç de respondre un test i això no crec que ens aporti bons professionals. A més, l’ensenyament pràctic l’estem basant en metges que no tenen cap connexió amb la universitat i que simplement tenen una voluntat docent important, però això no hauria de ser així.”
De tota manera continua havent-hi vocacions mèdiques que donaran a aquest país molt bons professionals: “La vocació neix de l’exercici de la professió. Jo volia ser enginyer, però he gaudit molt essent metge; la medicina m’ha apassionat i me n’he acabat enamorant.”
