Text del 2004
El cirurgià toràcic és, sobretot, un cirurgià oncològic, un cirurgià que es dedica al càncer del tòrax.
El Dr. Gerardo Ferrer Recuero és cap del servei de cirurgia toràcica de l’Hospital de Bellvitge. “La cirurgia toràcica és una especialitat amb dos camps principals en aquests moments. El cirurgià toràcic és, sobretot, un cirurgià oncològic, un cirurgià que es dedica al càncer del tòrax. La segona branca important és el traumatisme toràcic.” Això ho explica amb un castellà envejable, tot i que a Castella li diuen que té accent català. Al planter català es va formar com a metge i com a especialista en cirurgia toràcica. Amb bon judici, va fer també cirurgia cardíaca i es va avançar a la tendència actual de la sanitat espanyola que vol unificar aquestes dues especialitats, d’acord amb les demandes de la Unió Europea.
Va ser el primer membre de la família que es va dedicar a la medicina. “Tant a la infància com a l’adolescència, la meva relació amb el metge va ser fugaç, solament el veia a les típiques revisions pediàtriques o quan venia a casa, perquè algun de nosaltres havia agafat la grip. El meu pare, Gerardo Ferrer, va estudiar dret, i alguns dels oncles eren advocats, però des de petit les meves passes s’encaminaven cap a la medicina i la cirurgia.”
A Madrid va estudiar tot el batxillerat. A partir de quart curs, anava amb un grup de companys del col·legi a la sala d’operacions de l’Hospital de San Carlos, per contemplar-hi intervencions en viu. “La classe es feia en un espai molt gran, que era com un amfiteatre amb l’escenari i unes grades, on s’asseien els alumnes, vestits amb bata blanca. El catedràtic operava, de cara a l’alumnat, i explicava la intervenció quirúrgica. L’ambient era especial. Les anestèsies es feien amb cloroform i èter, i l’evaporació d’aquests líquids impregnava la sala d’operacions d’una olor característica. Ens asseiem al costat dels estudiants de medicina i dels futurs metges. Nosaltres també érem estudiants, amb vistes a ser metges. Aquell espectacle m’agradava força i alhora, tot allò, ho veia inaccessible.”
El pare treballava com a director del Banc Vitalici a Madrid, però l’any 1958 el van nomenar director gerent i va decidir traslladar-se amb la família a Barcelona, on hi havia la direcció general. En arribar a la Ciutat Comtal, el Dr. Ferrer va començar a estudiar la carrera mèdica. Primer, va fer l’any comú a la Universitat de Barcelona i, després, va continuar a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic. “En l’època en què vaig començar a fer medicina, hi havia un any comú a totes les carreres de ciències, que es feia al Campus Plaça Universitat. Teníem quatre assignatures: matemàtiques, física, química i biologia. Era un curs molt dur; a més, si no aprovàvem les quatre assignatures, havíem de repetir-lo. Vaig aprovar-lo a la primera convocatòria. Després, vaig matricular-me a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, on vaig llicenciar-me en medicina i cirurgia.”
Va tenir grans mestres durant la carrera. “Als cursos preclínics, hi havia el professor Fernández Cruz, un gran orador, que ens va apropar al malalt; el professor Salvador Gil-Vernet era un home especial, catedràtic d’anatomia i cirurgià urològic. Dels cursos clínics, destacaria el professor Piulachs. A la seva càtedra és on vaig ser-hi més temps.”
Com que aleshores no hi havia oficialment l’especialitat de cirurgia toràcica, per poder fer-la, va anar a una escola de cirurgia general que dirigia el Dr. Piulachs a l’Hospital Clínic. “Quan vaig acabar la carrera, es va inaugurar l’Escola Professional de Cirurgia General del professor Piulachs. Els alumnes havíem d’anar cada dia, durant tres anys, a la seva càtedra. Al costat seu, passàvem visita, acudíem a la sala d’operacions i iniciàvem la formació com a cirurgians generals.”
Simultàniament, el Dr. Ferrer feia cirurgia general a l’Hospital de la Vall d’Hebron i cirurgia toràcica amb el Dr. Caralps al Sanatori Antituberculós de Terrassa. “Un cirurgià amic del meu pare, el Dr. Sans Gasió, tenia un equip de cirurgia a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Això em va permetre poder anar-hi i fer cirurgia general durant molts anys. Una altra circumstància favorable va ser el fet de tenir com a company de curs Josep M. Caralps, que amb el temps esdevindria el cirurgià cardíac pioner en el trasplantament de cor a Espanya. El seu pare, el professor Caralps Massó, que va ser capdavanter de la cirurgia toràcica a Espanya, treballava com a cap de servei al Sanatori Antituberculós de Terrassa. Quan vam acabar la carrera, vam anar tots a formar-nos-hi. Després, Josep M. Caralps se’n va anar als EUA i jo vaig continuar amb el Dr. Caralps Massó. Primer vaig estar com a becari durant tres anys al Sanatori de Terrassa i, posteriorment, vaig ser cirurgià numerari de l’equip. Aquests sis anys em van servir per formar-me com a cirurgià toràcic.”
Quan el doctor Caralps es va jubilar l’any 1973, al Dr. Ferrer se li va plantejar un gran dilema, perquè va haver de triar entre dues ofertes: quedar-se a la plaça del Dr. Caralps o treballar a l’Hospital Prínceps d’Espanya, de Bellvitge. “En aquells moments la sanitat pública es debatia entre potenciar els hospitals tuberculosos o tractar les malalties del tòrax en hospitals com la Vall d’Hebron. El Sanatori de Terrassa era un hospital antituberculós molt gran, a més van nomenar director de tots els sanatoris el Dr. Zurita. Quasi tota la cirurgia toràcica s’havia refugiat en aquests sanatoris. Em feia la sensació que Terrassa podia ser un objectiu molt bo. D’altra banda, l’altra era una plaça a la Seguretat Social, una direcció clínica en propietat. Havia d’escollir entre Terrassa o Prínceps d’Espanya. Finalment, vaig optar per l’Hospital de Bellvitge i ho vaig encertar, perquè poc després els hospitals antituberculosos van desaparèixer.” Se’n va anar a l’Hospital de Bellvitge l’any 1974 i es va dedicar exclusivament a la cirurgia toràcica. Des de l’any 1989 és cap del servei de cirurgia toràcica.
Com a docent de postgrau i de pregrau, se sent orgullós del fet que al servei de cirurgia toràcica s’han format grans especialistes. “L’actual cap de servei de l’Hospital de Cruces de Bilbao, el Dr. Joaquín Pac, va ser resident nostre, com també ho és el Dr. Ribas, cap de servei de l’Hospital Miguel Servet de Saragossa. Un altre resident destacat és el Dr. Antonio Moya Amorós, que sortosament es va quedar amb nosaltres. Avui és cap clínic a l’Hospital Prínceps d’Espanya i, lògicament, serà el meu substitut quan em jubili.”
Quan es jubili haurà donat el relleu també dins de l’entorn familiar. Si els germans són advocats, com el pare, el Dr. Ferrer, en canvi, ha creat una família part de la qual es mou en l’àmbit hospitalari. “La meva dona, Cristina Aguilar, és cirurgiana pediàtrica de l’Hospital de Sant Joan de Déu i de la Corporació Sanitària Clínic. Tinc cinc fills, una dels quals, Patrícia Ferrer Aguilar, ha fet el MIR, i segurament serà ginecòloga. Tant a la meva filla com als metges joves els diria que valorin la professió que han escollit. És una tasca que els donarà molts maldecaps, però també els proporcionarà enormes satisfaccions.”
