Dr. Bonaventura Clotet i Sala
Dr. Bonaventura Clotet i Sala
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional, Pròleg

DR. BONAVENTURA CLOTET I SALA

FUNDACIÓ IRSICAIXA

Text del 13-07-10

La finalitat última que mou els investigadors de l’IrsiCaixa i del programa HIVACAT és aconseguir l’eradicació de la sida” “Si s’augmentés el pressupost de R+D a Espanya augmentaria el PIB com a conseqüència.

S’ha de lluitar en contra dels frívols estereotips de bellesa difosos a través dels mitjans de comunicació.

És necessari un model d’educació exigent que formi joves amb inquietuds i expectatives cientifico-culturals, el qual també ajudaria a igualar les enormes diferències existents entre els diversos segments socials i geogràfics.

Als països en vies de desenvolupament, i especialment a l’Àfrica i l’Índia, una gran majoria dels malalts de sida no sempre tenen accés als tractaments que han fet del virus una malaltia crònica al Primer Món, i moren deixant un rierol d’orfes i de famílies desestructurades.

La Fundació IrsiCaixa, acrònim format entre el nom de la caixa d’estalvis i les sigles IRSI, d’Institut de Recerca de la Sida, va néixer el 1995 gràcies a la col·laboració entre la Fundació ‘la Caixa’ i la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya. Representa al nostre país el primer exemple de partenariat públic i privat per estimular la recerca. Dirigida pel doctor Bonaventura Clotet i Sala, i té com objectiu “contribuir a la millora dels coneixements sobre la immunopatogènia i de les teràpies per tractar la infecció del VIH i d’altres virus associats amb la sida, així com fomentar la difusió del coneixement i de la prevenció d’aquesta malaltia. La finalitat última que ens mou és aconseguir l’eradicació de la sida.”

Per tal de finançar-se, “l’institut disposa de fons provinents de la Fundació ‘la Caixa’ i de la Generalitat de Catalunya, que representen el 45 % del pressupost anual; la resta, el 55 %, s’obté a través de fons competitius. Tanmateix, per tal de seguir creixent en l’àmbit de la recerca necessitem augmentar el pressupost. Malauradament, hi ha manca de cultura filantròpica a Espanya. A països com els Estats Units, les grans fortunes donen considerables sumes de diners per a finalitats benèfiques, entre elles la biorecerca; en canvi, al nostre país aquestes donacions són insignificants, especialment pel que fa referència a la sida.”

A més de la recerca sobre aquesta malaltia, “també realitzem estudis sobre d’altres patologies, com l’hepatitis B i C o el virus del papil·loma humà, o de patologies provocades per retrovirus (XRMV) relacionats amb el càncer de pròstata i, aparentment, també amb la fatiga crònica, malgrat que aquesta última connexió encara s’ha de demostrar. ”

L’any 2006 s’inicià el programa HIVACAT, “per a la creació i el desenvolupament d’una vacuna contra la sida. Aquest consorci ha estat possible gràcies al suport econòmic de la Fundació ‘la Caixa’, de la Generalitat de Catalunya i dels laboratoris Esteve.”

Es tracta d’una col·laboració científica molt important entre el grup de sida de l’Hospital Clínic, dirigit pel doctor Gatell, i el de l’Hospital Germans Trias i Pujol, dirigit pel doctor Clotet. “El programa HIVACAT està coordinat pel doctor Christian Brander, i és el projecte multidisciplinari més gran que existeix a tot l’Estat espanyol sobre recerca d’una vacuna per a la sida.”

Estem en crisi; són temps difícils. “Patim una pèrdua de valors generalitzada; els últims anys de prosperitat econòmica hi han contribuït decisivament. Hem crescut a partir d’un boom urbanístic, el motor del qual ha estat únicament l’especulació. Cal treure de l’error a molt jovent que creu que ho pot tenir tot amb la seva sola presència física i que valora negativament aplicar-se en els estudis i tenir inquietuds intel·lectuals, perquè veuen que els seus referents més pròxims, els freaks que surten per televisió, s’han fet rics malgrat la seva buidor cultural. També cal lluitar en contra dels frívols estereotips de bellesa difosos a través dels mitjans de comunicació. Si no s’aprecia l’esforç ni el sacrifici des de la mateixa escola, bona part dels joves no estarà preparada per a la frustració, serà més egoista, immadura, superficial i incívica.”

La cultura i la ciència són essencials. “Si s’augmentés el pressupost de R+D a l’Estat espanyol, ben segur que augmentaria el PIB com a conseqüència.”

L’única alternativa per capgirar la situació és “un model d’educació exigent que formi joves amb inquietuds i expectatives cientifico-culturals, el qual també ajudaria a igualar les enormes diferències existents entre els diversos segments socials i geogràfics. Caldria destinar també una part del pressupost a la integració correcta dels col·lectius immigrants i a la descoberta i promoció dels seus joves talents, ara no tinguts en compte. Val a dir que el talent és a tot arreu, només cal saber-lo trobar i potenciar.”

Desgraciadament, encara avui en dia “els educadors ens recorden diàriament que ens hem d’esmerçar en augmentar els nivells d’exigència i fomentar l’esforç i la superació personal com a mitjà per assolir qualsevol fita vital. També incideixen en la necessitat de treballar valors cabdals per al bon funcionament d’una societat, com la igualtat entre sexes, la humilitat, la coherència, el respecte cap a altres formes de vida i la solidaritat.”

Un problema important que incideix en la recerca és el fet que part de l’Administració sempre per hi ha hagut la tendència a aprofitar-se de la vocació dels investigadors. “En el nostre cas som un grup ampli, uns 50 membres, que treballem en un bon ambient, però amb sous clarament insuficients per als estudiants de doctorat, atesa la dedicació laboral, a banda del nivell de formació, que tots ells tenen. Els professionals de la recerca haurien d’estar millor pagats, perquè esdevingui una opció de treball atractiva i els joves talents no es decantin per altres activitats o altres països.”

Tot i que la recerca pot semblar de vegades llunyana a la ciutadania, “la tasca de la fundació IrsiCaixa ha ajudat a salvar la vida, i a millorar-ne la qualitat, de moltes persones infectades pel VIH. Pensem que, des del 1996, gracies als avenços científics i terapèutics, la sida s’ha convertit en una malaltia crònica per als pacients del Primer Món.”

Certament, els tractaments tenen multitud d’efectes secundaris i comporten limitacions, “però no hi ha dubte que el benefici supera amb escreix el risc. S’ha aconseguit, mitjançant la prevenció i el tractament antiretroviral, que la incidència de la malaltia no segueixi augmentant.”

Al principi, “en ser una malaltia desconeguda, molt infecciosa i d’agonies terribles, relacionada amb estils de vida prejutjats negativament, despertava por i rebuig en la població. Els malalts eren tractats com empestats, molts de cops inclús per les seves mateixes famílies, i sovint havien de ser internats en institucions especials per ajudar-los a aconseguir una mort digna. Als països en vies de desenvolupament, i especialment a l’Àfrica i l’Índia, per citar dues nacions de les més afectades per la pandèmia, una gran majoria dels malalts no sempre tenen accés als tractaments i moren deixant un rierol d’orfes i de famílies desestructurades.”

Per aquesta raó, “cal seguir lluitant per aconseguir una vacuna contra la sida que permeti evitar les noves infeccions i que fins i tot ajudi a eradicar el VIH de les persones infectades.”

Aquests són alguns dels objectius més importants per als investigadors de l’IrsiCaixa i del programa HIVACAT. “Participem en projectes internacionals per al desenvolupament de la vacuna i disposem de models propis que pensem podran començar a assajar-se en el termini d’uns tres o quatre anys. Probablement, d’aquí 15 anys disposarem d’una vacuna eficaç i serem capaços d’eliminar el VIH de les persones infectades. De fet, la recerca científica en el camp de la sida és la que ha progressat més en menys temps, gràcies a la qual, a més, s’ha avançat molt també en altres malalties.”