Text del 2002
“La Universitat Catalana d’Estiu va néixer d’un grup de catalans del nord que, aprofitant la bafarada alliberadora del maig del 1968, van intentar revifar la cultura catalana al nord i, de seguida, es van adonar que el millor era que convidessin a participar-hi gent del sud. És aleshores quan s’origina aquesta universitat que vol tenir i conservar una base popular.” Així és com explica Miquel Porter i Moix, actual president de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu, el naixement d’una universitat que ha esdevingut punt de trobada de tots els racons de la cultura catalana “sense mirar fronteres; per això seguim parlant de Països Catalans, perquè ens interessa tant l’Alguer com la Franja de Ponent, tant el Rosselló com la punta d’Alacant. Per a nosaltres la cultura catalana és una de sola, per bé que hi hagi mil variants.”
Com que les circumstàncies sociològiques i polítiques han anat canviant, la UCE també ho ha fet: “Hem deixat enrere el resistencialisme dels primers anys, però això no vol dir que no haguem mantingut la lluita cultural, perquè encara no estem contents amb la situació que tenim, ni al nord ni al sud.”
La Universitat Catalana d’Estiu s’ha convertit, doncs, en un punt d’encontre de la cultura catalana, “l’únic que realment existeix amb aquesta voluntat, que no pertany a cap institució oficial, sinó que és una fundació privada i, per tant, amb una llibertat de tria total.”
De fet, Miquel Porter està convençut que “tothom que sent una mica de catalanitat en l’aspecte polític ha passat per la nostra universitat i li ha donat suport, des de tot l’arc parlamentari, fins a gent relacionada amb el món universitari català, alcaldes de poblacions d’arreu dels Països Catalans, i presidents de les comunitats de parla catalana.”
La UCE dura aproximadament 10 dies i es fa, des dels seus inicis, a un Lycée de Prada del Conflent. Les activitats són diverses, i demanem al president de la Fundació que ens en faci cinc cèntims: “Per una banda, fem activitats acadèmiques: organitzem cursos, impartits per professors de les 18 universitats que hi ha als Països Catalans, i que poden ser com els que es puguin fer a qualsevol altra universitat d’estiu. Els alumnes poden convalidar els crèdits que hagin fet a Prada com a crèdits de lliure elecció per a les seves pròpies universitats.” D’altra banda, Miquel Porter explica que també es fan “sessions especials sobre temes candents, que poden servir d’exemple o ajudar a la formació d’un esperit civil obert.”
En aquest sentit, s’han fet esforços notables per tractar temes tan d’actualitat com pot ser la lluita dels bascos o els moviments d’ocupes: “Com que és un lloc obert podem parlar de tot el que ens sembli que pot interessar als nostres alumnes, ja sigui políticament correcte o no ho sigui.” A més, a Prada també s’hi organitzen tallers i jornades que normalment són fetes a instàncies d’altres universitats o fundacions.
Quant al finançament, la UCE rep ajuts de diferents institucions públiques i privades: “El cert és que no ens podem queixar, perquè fins ara hem pogut anar fent coses i el pressupost ha anat augmentant, però això no vol dir que sigui fàcil; hem de fer un autèntic pelegrinatge per anar a veure aquell i aquell altre i convèncer-los que cal que ens continuïn ajudant.” Les subvencions els arriben d’institucions tan diverses com la Generalitat de Catalunya, el Consell General dels Pirineus Orientals, el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, el Govern d’Andorra, les diputacions provincials i diversos ajuntaments i entitats privades.
Des de fa uns anys, la Fundació Universitat Catalana d’Estiu ha volgut prendre iniciatives que van més enllà de l’organització del certamen estiuenc: “Ajudem a organitzar jornades o actes acadèmics sobre temes diversos. Hem buscat docents i hem assessorat ajuntaments per tal d’acollir xerrades sobre patrimoni arquitectònic o sobre la situació econòmica del moment, per exemple.”
A més, també han cregut que calia posar per escrit l’ingent treball que es fa cada any a la UCE, i han començat a editar algunes publicacions: “La nostra activitat principal continuarà essent la universitat, però ens convé que la gent s’adoni que tenim més possibilitats, que hi ha moltes carències en les quals l’estament oficial no pot posar-hi remei per les raons que sigui i nosaltres, com que som totalment independents, ho podem fer.”
El ressò que ha tingut la Universitat Catalana d’Estiu en aquests més de 30 anys ha estat molt i el cert és que d’allà “s’ha arribat a conclusions que han tingut una importància real en el futur del país”, i ens en posa un exemple: “Quan el senyor Suárez va declarar que el català no servia per ensenyar física nuclear, un grup de científics, on hi havia gent com el doctor Casassas, el doctor Laporte, etc. van fer un manifest des de Prada que arribà directament al govern central i va motivar que el president es fes enrere del que havia dit.”
De tota manera, Miquel Porter assegura: “Penso que no tenim la missió d’aixecar noves banderes, sinó d’arreglar les que hi ha; el que passa és que estem al cas de l’evolució de la gent jove, ens interessa saber què vol i també què necessita.”
Enguany, Any Internacional de la Muntanya, el rector de la UCE Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, organitza unes jornades a Prada de tots els alcaldes de banda i banda dels Pirineus, des de l’Atlàntic fins a la Mediterrània: “Estem construint un espai al marge dels estats i volem tenir veu pròpia.”
La trajectòria de la Fundació és ascendent i actualment treballa en un projecte molt interessant: “Volem rehabilitar un edifici a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà per fer-hi un centre d’estudis i residència per tal de potenciar els contactes entre tots els Països Catalans; volem que sigui un lloc d’acollida per a estudiants, on sentiran parlar la seva mateixa llengua a gent que viu a comunitats i estats diferents; pensem que això ens pot ajudar a tirar endavant aquesta nova Europa que tots volem. La nostra funció és reforçar aquests vincles, perquè apostem per no desaparèixer del mapa com a cultura.”
