Text del 2004
Hi ha determinades configuracions genètiques que estan lligades a patrons de conducta.
La psiquiatria és la ciència que estudia de forma global les malalties mentals. En els darrers anys aquesta especialitat mèdica ha progressat notablement en conèixer-se amb més detall els mecanismes alterats de la neurotransmissió química en el cervell que expliquen múltiples trastorns mentals. Aquest avenç enllaça amb una necessitat cada vegada més important d’atendre una societat amb una prevalença força significativa de malalties mentals. Carles Enric Lupresti Abelló, metge psiquiatre, és un destacat representant del món de la psiquiatria catalana que a través de la seva experiència i coneixements i d’un incessant esperit de recerca intenta guarir persones afectades per algun tipus de trastorn mental i millorar-ne la qualitat de vida. El Dr. Lupresti va fer la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, fortament atret pel món de la psiquiatria, va decidir especialitzar-s’hi, formació que va tenir lloc a l’Hospital de Manresa. Actualment dirigeix diferents centres mèdics, on també realitza consultes externes sobre psiquiatria. La seva dilatada trajectòria l’ha portat a participar de forma habitual en congressos i ponències sobre temes vinculats a la psiquiatria, però especialment en dos àmbits específics als quals dedica una especial atenció: els trastorns de pànic i l’agorafòbia, “dos camps que em susciten un gran interès, complexos de tractar i sotsdiagnosticats.”
Precisament, el doctor Lupresti va organitzar el 1998 les I Jornades Nacionals de Pànic i Agorafòbia, que van reunir els professionals més destacats i prestigiosos d’àmbit nacional i internacional especialitzats en aquests tipus de trastorns. El doctor Lupresti també ha contribuït decididament a divulgar la realitat de l’agorafòbia i dels trastorns de pànic entre la població. “És bàsic que la gent reconegui aquests trastorns. La persona, quan s’adona que no es troba bé, es dirigeix al sistema sanitari. Ara bé, si no disposa d’informació per detectar que pateix un trastorn o patologia específics, no anirà al nivell assistencial que li pertoca i serà diagnosticat parcialment. La persona que no és tractada pateix molta soledat, marginació i repercussions socials.”
L’agorafòbia és una fòbia molt complexa i encara poc coneguda per la major part de la societat. “Va molt més enllà de l’etimologia de la paraula. Les persones que la pateixen tenen por a una multiplicitat de llocs i situacions. La fòbia pot estar precedida o no d’una crisi de pànic. L’agorafòbic es planteja tres aspectes fonamentals: en una situació específica, com podria escapar-me si passés quelcom; qui em podria ajudar, i, finalment, com reaccionaré i actuaré si té lloc aquest fet. L’apassionant d’aquest tipus de trastorn és veure com en un moment determinat de la vida d’un individu es trenca una evolució de la por. De fet, la majoria de persones que desenvolupen un trastorn com aquest han tingut una vida normal que en un moment determinat s’estronca. La por no es limita a l’espai i a la capacitat d’accedir a determinats llocs, com pot ser un cinema o un teatre. Aquestes persones se situen en llocs específics vigilant les possibilitats de fugida. A la seva llar, l’espai de protecció, tenen una perifèria de la qual difícilment surten sols. Anar acompanyats els dóna molta seguretat. Aquestes pors són un fenomen que guarda relació amb mecanismes de supervivència de l’espècie i té unes connotacions molt interessants. A aquest trastorn encara no se li ha trobat una explicació psicològica lògica. El pacient agorafòbic és difícil d’entendre i cal que el professional mèdic que el tracti estigui avesat al trastorn. Cal aproximar-s’hi des de la lògica del mateix trastorn. Per entendre aquest i altres fenòmens de la ment disposem cada vegada de més coneixement i tenim més informació sobre les estructures anatòmiques i els circuits neuronals que els sustenten. Les investigacions sobre psiquiatria i medicina donen cada vegada més respostes als enigmes que es plantegen. És apassionant veure que a través de la medicina podem conèixer des d’un gen, que a la vegada codifica unes proteïnes, fins al comportament de l’individu.”
Els trastorns de pànic o d’angoixa són experiències amb una base biològica amb connexions neuronals molt importants. “Apareixen de forma inesperada i no estan determinats ni per l’entorn ni per situacions ocorregudes prèviament. Quan té lloc la crisi, es desencadena com una veritable tempesta de neurotransmissors relacionats amb l’alarma i la supervivència. La persona pateix taquicàrdia, suors, fred, tremolors i sobretot una experiència traumàtica: la major part dels individus creuen que estan a punt de morir, mentre que d’altres tenen sensació de descontrol imminent. Aquesta situació pot durar alguns minuts. Pot ser que amb el temps aquest trastorn desemboqui en una agorafòbia. Els estudis realitzats indiquen que hi ha una forta predisposició genètica. No és una condemna sinó una vulnerabilitat de la conducta. Se sap que hi ha determinades configuracions genètiques que predisposen a patrons de conducta, però encara estan en fase d’investigació.”
En aquest tipus de trastorn, com en general en el món de la psiquiatria, la prevenció de recaigudes és un aspecte fonamental. “Consisteix a enfocar de manera integral el tractament d’una persona de manera que, una vegada resolts els símptomes de la patologia, tant el pacient com el seu entorn hagin agafat una experiència per modificar aquelles coses que poden estar interferint en una bona evolució i adaptació. El psiquiatre no es pot limitar a donar una pastilla, sinó que ha d’entendre el rerefons i el context social de la persona per fer un diagnòstic més enllà del primer nivell. Si en la meva feina només receptés pastilles, el tractament no tindria l’efectivitat esperada. És bàsic tenir una mentalitat artesana i tractar de fer un tractament a mida per cada pacient per aconseguir que assoleixi una correcta qualitat de vida. Tot i així, és important destacar que l’avenç en el desenvolupament de nous fàrmacs ha revolucionat el tractament de certs trastorns mentals. Sovint integro a la consulta elements de psicoteràpia, i d’altres vegades, per aspectes específics, derivo el pacient cap al psicòleg com a complement de la meva labor.”
Tot i que a Catalunya s’hi desenvolupa una psiquiatria d’alt nivell, el doctor Lupresti indica la necessitat que es faci més investigació: “La recerca en el camp de la medicina, i més concretament en el de la psiquiatria, és escassa i caldria que es valorés i reconegués la importància que té per poder millorar el coneixement i les tècniques de tractament.”
Si bé el món de la psiquiatria té una llarga tradició i un fonament mèdic total, encara hi ha una manca de coneixement sobre la realitat d’aquesta especialitat mèdica que genera confusions i opinions errònies. “El professional de la psiquiatria proporciona un espai, un temps i un nivell de comunicació absolutament diferent del que es pot trobar en el propi entorn social per poder entendre i superar una situació personal complexa.”
