Text del 2004
Hem aconseguit que un robot aterri a Mart tres anys després de sortir de la Terra; per tant, no podem ser gaire lluny d’aconseguir que un paraplègic torni a caminar.
La traumatologia engloba tota la patologia de l’aparell locomotor, ja sigui la que afecta els músculs, els lligaments o els ossos, i inclou la subespecialitat de neuroortopèdia, que tracta de pal·liar les lesions que genera una afectació neurològica a través de la cirurgia. En els infants intenta evitar les deformitats que aquesta lesió neurològica pot provocar durant el creixement, i en els adults controlar les seqüeles articulars del dany cerebral o medular de manera que puguin recuperar alguna de les funcions fisiològiques que tenia l’extremitat afectada.
Aquesta és l’especialitat del doctor Frederic Dachs Cardona, qui ja de ben jovenet es va inclinar per la medicina: “No tinc memòria d’haver volgut estudiar una altra cosa, sempre vaig dir que volia fer medicina i així ho vaig fer malgrat les dificultats de la família després de la mort del meu pare quan jo tan sols tenia dotze anys.”
La mare i el germà, però, van lluitar perquè el doctor Dachs pogués entrar a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic: “Vaig iniciar l’especialitat al mateix Hospital Clínic, però després vaig començar a l’Hospital de l’Aliança amb el doctor Rocosa. Al mateix temps vaig iniciar-me en les guàrdies a l’Institut Guttmann, on vaig conèixer el doctor Miquel Sàrries, la persona que més m’ha ajudat professionalment, m’ha orientat i m’ha deixat fer, la qual cosa també és molt important en el món de la medicina. Encara vaig viure les acaballes d’aquells caps de servei que amagaven les coses perquè el seu ajudant no les pogués aprendre, i el doctor Sàrries, en canvi, era tot el contrari, em posava tots els mitjans perquè pogués posar en pràctica qualsevol tècnica nova que hagués sorgit. Així vaig poder assumir responsabilitats amb les espatlles cobertes des de ben jove i això m’ha donat en el món de la neuroortopèdia una capacitat per resoldre problemes que altres companys no tenen perquè no se’ls va donar l’oportunitat d’encarar-se a determinades situacions.”
Cap de servei de l’Institut Guttmann, en aquests moments el doctor Dachs està acabant d’enllestir la seva tesi doctoral sobre la cirurgia de la mà del tetraplègic: “Serà una tesi eminentment clínica perquè tinc la sort de poder tractar un nombre important de malalts amb aquesta patologia i d’aconseguir uns resultats que són prou bons, tenint sempre present que el resultat d’aquesta cirurgia no és recuperar la funció normal d’una mà, sinó una millor funció d’aquesta mà. És a dir, no podem aconseguir que el malalt porti una vida normal, però sí que pugui agafar i deixar coses amb la mà, millorant les activitats de la vida diària.”
Després de vint-i-sis anys a l’Institut Guttmann, el doctor Dachs Cardona assegura que el centre és un punt de referència a tot el món: “Des del punt de vista assistencial, Guttmann ofereix el màxim que es pot oferir a una persona amb una lesió medul·lar o cerebral, i no solament hem de tenir en compte el que ofereix, sinó també el fet que continuï treballant per mantenir i millorar la qualitat de vida d’aquests malalts. Els estem oferint la possibilitat de reintegrar-se a una vida no normal, però sí activa dins de la societat.”
La investigació, d’altra banda, continua en marxa en diversos fronts per poder anar oferint aquestes millores de què parla el doctor Dachs: “El que s’ha descobert fins ara és una medicació perquè la lesió medul·lar que es produeix en el moment de l’accident no s’agreugi, és un protocol de tractament que estan fent servir tots els serveis d’urgències del país. Després hi ha la cirurgia que pot curar l’os que es trenca, però no pot curar la medul·la si aquesta s’ha lesionat, de manera que s’està investigant la regeneració medular a través del teixit embrionari. De moment s’ha aconseguit amb mamífers rosegadors, però encara no amb primats.”
D’altra banda, hi ha altres opcions a l’hora de tractar les lesions d’aquest tipus: “Es tracta d’acceptar que la lesió s’ha produït i intentar aconseguir la màxima recuperació, i és aquí on entra la cirurgia de la mà de què parlàvem, per exemple. Si tenim una persona que pot bellugar l’espatlla, intentarem que també bellugui el colze, i si mou el colze procurarem que pugui moure el canell. No aconseguirem un moviment tan exacte com el nostre, però sí que podrem donar una certa funcionalitat a l’extremitat.”
En el cas de la mà, l’any 2001 el doctor Dachs va participar en el primer implant a l’Estat espanyol d’un sistema anomenat Free Hand que consisteix en la implantació de vuit electrodes, cadascun a un múscul diferent, que es connecten a un receptor estimulat per radiofreqüència en el qual es programen quatre moviments. “Així podem aconseguir moviment de pinça lateral o palmar, cosa que és molt important per a un malalt que només pot moure l’espatlla i que ara serà capaç d’agafar un llapis i escriure, per exemple.”
En aquests moments hi ha una altra investigació en aquesta via que està treballant en la possibilitat de fer el mateix amb una extremitat inferior i així aconseguir desplaçaments en malalts que tenen una paraplègia: “En els malalts hemiplègics, que són persones amb mig cos paralitzat, sigui la banda dreta o l’esquerra, s’està intentant implantar un electrode que els permeti una marxa més normal en cas de peu equí, és a dir, quan arrosseguen el peu. En aquest cas no seria necessari cap dispositiu extern que controlés el moviment del peu.”
En un futur ben proper, segurament els biòlegs hi tindran molt a dir amb les aplicacions de les cèl·lules mare, però si aquesta via no acaba d’arribar tan aviat com s’espera, caldrà continuar avançant en el camp de la física: “Aconseguim que un robot arribi a Mart tres anys després de sortir de la Terra i que allà encara faci coses, aconseguim que un implant de mà tingui un moviment… no podem estar massa lluny d’aconseguir que una persona afectada de paraplègia pugui moure les cames. Aquesta tecnologia de la NASA ha de poder ser ben aviat aplicada a la medicina.”
I, suposant que això arribi aviat, una persona que porta anys amb una patologia d’aquest tipus, podria recuperar-se o ja hauria perdut el tren? “Aquesta és una pregunta que es fan molts malalts lesionats medul·lars, i la resposta és complicada perquè depèn de quina sigui la situació física de la persona. Per això donem molta importància a la rehabilitació, a fer un bon treball amb un fisioterapeuta. Si una persona s’ha quedat sempre al llit i no li han mogut les articulacions, el dia que la musculatura torni a funcionar les mans estaran rígides i els ossos s’hauran descalcificat.”
Així, doncs, la rehabilitació és fonamental i, malauradament, no sempre és prou bona: “Els professionals de la rehabilitació al nostre país son prou competents, però sovint els mitjans de que disposen als centres on hi treballen no són els més adequats per fer una bona feina, o bé estan excessivament massificats. Tant que de bo els esforços de la Administració ens portin a oferir ben aviat a tots els malalts la rehabilitació que els faci falta.”
