Text del 2004
Hem de saber una mica de tot, però no hem de ser millors que ningú en res.
.
“La funció del metge de capçalera és la de ser l’àngel de la guarda del pacient. Els especialistes són àngels de la guarda concrets per a cada malaltia.” D’aquesta poètica manera descriu el Dr. Carlos Casalots Pujadas l’essència del seu ofici. Va créixer en un entorn adequat perquè sentís estimació per la medicina. “El meu pare és pediatre. Tinc un oncle i cosins paterns anatomopatòlegs, dos cosins metges de família i un cosí estudiant el MIR. Per part materna hi ha un oncle i una cosina cardiòlegs, un cosí que és oncòleg i un altre que és metge de família. Als catorze anys ja tenia clar que volia ser metge.”
Les advertències del seu pare encara el van empènyer amb més força cap a la medicina. “El meu pare em va demanar un dia que anés al seu despatx i em va dir que m’ho pensés bé, que la feina de metge era molt dura, que era una feina en la qual s’havien de fer moltes hores, que tindria molta responsabilitat i que hauria d’estudiar molt. Potser per aquesta tendència innata que tenim els joves a portar la contrària, allò em va convèncer més que volia fer medicina.”
L’any 1991, el doctor Casalots se’n va anar de casa per estudiar la carrera a la facultat de medicina de Lleida. “Quan vaig començar a estudiar, encara no existia la Universitat de Lleida com a tal. Aleshores era la Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona. Vaig fer els tres primers cursos a la seu acadèmica que s’havia creat l’any 1989, un edifici nou dins de l’Hospital de Santa Maria, construït amb molt bon criteri quant a dotació tecnològica. A partir de quart vaig tenir contacte amb la part clínica a la Unitat Docent de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. L’any 1992 es va crear la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida.”
D’aquesta etapa conserva grats records. “Si estudiés novament, tornaria a fer el mateix. El fet d’estar sol em va fer passar moments dolents, però també vaig conèixer molta gent de tot arreu.”
Fa una molt bona valoració de la qualitat dels professors, malgrat l’alt grau d’exigència que hi havia. “Eren molt estrictes. Imposaven un nivell d’exigència per sobre de la mitjana d’altres facultats. Ens exigien més per una qüestió de prestigi, potser era una manera de lluitar contra els prejudicis que suscita de vegades el fet de ser menys cosmopolites.”
El fet de ser pocs alumnes tenia els seus avantatges. “Hi entràvem uns cent alumnes i acabàvem els estudis a Lleida uns seixanta. Érem pocs, perquè hi havia facultats on n’hi havia vuit-cents. El curs acadèmic anava minvant, ja que el 80% érem gent de fora de Lleida i molts estudiants a mesura que acabaven cursos demanaven el trasllat. Hi havia molta familiaritat, tot era molt humà.”
Des de bon principi va enfocar la seva carrera amb una directriu mèdica. “Ni cirurgia ni hospitalària, el que jo volia era treballar en una consulta. M’agradava poder parlar de tu a tu amb el malalt. Tenia impresa en el cervell la imatge idíl·lica del personatge del metge rural, que establia un vincle especial amb els seus pacients, d’aquell ‘senyor metge’, que ara per desgràcia s’ha perdut.”
El vessant mèdic estava molt clar. Ara faltava triar l’especialitat i desfer el dubte entre pediatria i medicina general. “En acabar la carrera vaig començar a treballar al centre mèdic, on estic ara, com a metge general i a més preparava l’examen del MIR per buscar plaça de pediatre o bé de metge de família.”
Puntualitza que abans tothom que acabava la carrera sortia com a metge de capçalera, però l’any 1995 es va introduir l’especialitat de metge de família. “Vaig fer l’últim any de carrera a Barcelona, i posteriorment, mentre estudiava el MIR, vaig fer urgències pediàtriques ambulatòries al Baix Llobregat, on ja em coneixien de l’època d’estudiant, treballava als matins a l’ambulatori i a les tardes al centre mèdic, però faltava temps per estudiar. Després de dues temptatives sense èxit de treure la plaça MIR i com que ja estava fent el que jo volia, vaig renunciar al MIR.”
El Dr. Casalots és director del centre mèdic Medibaix de Castelldefels, que engloba pràcticament totes les especialitats. L’especialitat de metge de capçalera ha canviat molt en els darrers cinquanta anys. “Abans el metge de capçalera era el metge. Era el professional que ho resolia gairebé tot. Si hi havia alguna malaltia complicada derivava el pacient a l’especialista. Però, poc a poc, els hospitals van anar agafant preponderància, es va fer tot més gran, es van implantar les mutualitats. Es van omplir las consultes dels especialistes i el metge de capçalera va passar a un segon terme.”
En una època en la qual cada vegada hi ha més especialització, la qüestió és ser conscient del fet que el metge de capçalera comprèn tot el ventall i també cal saber on és la línia fronterera amb els especialistes. “Hem de saber una mica de tot, però no hem de ser millors que ningú en res.”
Amb el MIR de família el metge de capçalera va retornar a la imatge de metge de confiança que en cas necessari deriva a l’especialista. Aquesta tendència troba de vegades alguns obstacles. “Hi ha mutualitats que volen que els seus assegurats vagin directament al metge especialista, i que ho facin saltant-se el metge de capçalera, per estalviar-se una visita.” Aquesta és en opinió del Dr. Casalots una mala pràctica que bloqueja l’agenda de l’especialista, perquè sovint es deriven problemes banals que el metge de capçalera pot resoldre.
Les patologies més comunes que s’atenen al centre mèdic són esquinços, cops, mals d’esquena, mals de cap, panxa, pell i problemes cervicals. També tot el quadre relacionat amb les vies respiratòries altes: oïda, nas, gola, pit. Però hi ha una patologia que destaca especialment: “Les angoixes són la malaltia del segle xxi. El metge que escolti el malalt podrà esbrinar que per un mal de cap no cal demanar un TAC directament. Si disposa de cinc minuts, el pacient li explicarà que s’està separant, per exemple, i el metge pot veure que el que té és un mal de cap tensional. Això és fer medicina clínica, això és recuperar la figura del metge d’abans, a qui no és imprescindible demanar proves diagnòstiques per diagnosticar una malaltia, però que si les demana és per confirmar sospites clíniques o per descartar dubtes i no només per protegir-se legalment.”
La tasca que du a terme al centre mèdic representa la meitat de la seva feina, ja que a més és perit i metge valorador de dany corporal. D’aquesta faceta el que més li agrada és la part que té d’objectivitat i de justícia. “Sóc perit per Arag i Interiura Interrecht SA, companyies d’assegurances especialitzades en defensa jurídica. Per fer aquesta feina s’ha de ser molt objectiu i tenir un coneixement molt ampli de tota la medicina.”
Hi ha una línia de continuïtat en les perspectives del Dr. Casalots. “Veig el meu futur en les dues feines que faig actualment. Quant a la medicina clínica assistencial, continuaré com a metge de capçalera i director mèdic del centre. Com a perit, fa tres anys que estic ficat en aquest món i trobo que és una bona alternativa, és un altre tipus de medicina.”
