Text del 2003
En aquests moments els metges espanyols ja no troben cap companyia que vulgui assegurar-los.
“Els col·legis de metges vetllem per un exercici professional adequat a les necessitats de la societat. En la pràctica de la medicina les credencials hi són necessàries perquè afecta molt directament les persones.”
Així resumeix el doctor Eudald Bonet l’esperit d’aquesta corporació. Ell és president del col·legi de la demarcació de Girona des de 1998, raó per la qual assenyala el fet diferencial del territori: “Tots els col·legis compartim una mateixa filosofia, però tenim una personalitat pròpia, marcada pel territori, el nombre de col·legiats i la capacitat econòmica. Girona té molt territori costaner, amb afluència de població i de trànsit, ja que també és zona fronterera. D’altra banda, inclou comarques interiors com el Ripollès o la Garrotxa, amb molta menys població a causa d’uns accessos dificultosos.”
La població de la Costa Brava, doncs, requereix més serveis sanitaris els mesos d’estiu, i també els caps de setmana, “que junt amb l’escassetat general de metges, fa que en vinguin d’Osca, Navarra, Galícia o Castella per treballar-hi de maig a setembre. Ajudem l’Administració a comprovar que aquests metges que contracten estiguin col·legiats. Han de presentar el títol, el certificat de procedència i el certificat d’estar col·legiat al seu lloc habitual de treball.”
Tot i que aquests tràmits s’han simplificat, ja que “ara només és obligatori col·legiar-se al lloc principal de la professió, mentre que abans també calia fer-ho a qualsevol altre on s’exercís”, el doctor Bonet constata que “algunes vegades ha succeït que els metges contractats en realitat no tenien el títol. Per les presses per cobrir mancances de personal alguns cops s’han ajornat aquests tràmits.”
De totes maneres, el col·legi s’esmerça que tant els metges com els centres mèdics compleixin la llei, que prescriu, entre d’altres, la col·legiació dels metges: “Si un centre no ens facilita la documentació ho comuniquem al Departament de Sanitat i si constatem que no compleixen la normativa o el personal no té la titulació interposem una denúncia judicial.”
A les comarques d’interior, ocorre un fet ben diferent: “A Campdevànol o Olot, llocs allunyats de Barcelona, els manquen especialistes (radiòlegs, anestesistes, etc.). Aquests municipis han d’emprendre iniciatives, com Puigcerdà, que està negociant obrir l’hospital a la població del Llenguadoc i del Rosselló. De l’obertura de les comarques del nord de Girona, ja fa deu anys que en vam iniciar contactes amb les corporacions de l’Estat veí.”
Per al president del Col·legi la manca de metges a comarques de muntanya palesa que “els recursos no estan adequadament distribuïts en el territori. De metges n’hi ha molts, però mal repartits.”
El doctor opina que aquesta desigualtat de recursos en el territori també és al mapa universitari, ja que “la Universitat de Girona, creada el 1991, no té facultat de medicina. Hi és del tot necessària perquè ens aportaria capacitat de recerca, un vincle entre la sanitat i la llicenciatura i un estímul per fer una medicina millor.”
Per atendre millor totes aquestes necessitats, els responsables del Col·legi de Metges de Girona “voldríem dialogar més amb l’Administració quant a valorar formes de participació en l’ordenació sanitària del territori, tot respectant el dret del Govern a decidir quina política sanitària vol aplicar.”
Amb aquest esperit de diàleg, “el 2004, entre tots els col·legis de metges catalans farem un congrés sobre l’estat actual de la professió. Atès que som en un país petit, els metges hem de sumar esforços, ens cal una veu més forta i posar damunt la taula realitats en lloc de desitjos a l’hora de col·laborar amb l’Administració.”
La suma d’esforços també és necessària per resoldre una problemàtica que envolta el fet de ser de metge, estesa de manera general i que deriva del canvi de rol de la professió en la societat d’avui, per a la qual el president creu que “hi ha una solució, però consensuada entre l’Administració, els col·legis professionals i les societats científiques.”
El doctor Bonet descabdella aquesta problemàtica començant pel fet “que en la medicina convencional s’ha perdut allò que dóna sentit a la professió: la relació amb el pacient, mentre que altres formes d’exercir la medicina en recuperen la confiança. Recuperar-la no vol dir tornar a tenir una certa superioritat moral sobre el pacient, sinó poder dedicar temps a la paraula i a fer costat al pacient.”
Per al president del Col·legi, aquesta pèrdua “és deguda a la despersonalització del tracte per l’augment de la pressió assistencial, augment de la població, noves tecnologies i augment del diagnòstic de més patologies. També tenim una societat amb més accés als canals d’informació, que demana més i més del que necessita, perquè selecciona la informació que troba segons els seus interessos.”
Tots aquests factors desencadenen “una pressió social sobre el metge, amb llistes d’espera, consultes i moltes denúncies, que fa practicar una medicina defensiva, amb un excés de proves, moltes innecessàries, que col·lapsen serveis i augmenten la despesa sanitària.”
Segons el doctor Bonet, en el fons d’aquesta qüestió hi ha un buit del sistema judicial que genera un cercle tancat: “les indemnitzacions sanitàries en aquest camp no estan regulades per llei, caldria un sistema que filtrés les denúncies. Només hi ha el criteri del jutge, que sentencia comptant que el metge està emparat per una assegurança de responsabilitat civil. Però en aquests moments els metges espanyols ja no troben cap companyia que vulgui assegurar-los” i han de comptar amb el suport de les institucions: “Entre els col·legis de metges catalans i l’administració sufraguem l’assegurança.”
Respecte de la relació dels metges amb el sistema sanitari, el president del Col·legi de Girona subratlla “un desencant entre els professionals, que són els que van fer realment la reforma sanitària d’aquests darrers anys, amb unes expectatives que no s’han complert.”
El doctor Bonet ho atribueix a la manca d’inversions i recursos amb què s’ha fet aquesta reforma i al funcionament del sistema: “Hem burocratitzat la professió i no n’hem estimulat la capacitat d’organitzar-se.”
Un estímul per als metges, d’altra banda imprescindible, és la formació continuada, l’organització de la qual és una funció bàsica dels col·legis, que en el futur hi apostaran de manera decisiva: “A no gaire llarg termini, el Col·legi no admetrà el metge que no aporti determinats crèdits formatius establerts per la seva especialitat o societat científica.”
El Col·legi de Girona dóna suport a les delegacions gironines de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, i mitjançant la Fundació Pascual i Prats organitza i acredita un programa pioner de cursos: “Amb recursos propis hem començat unes estades de metges d’Atenció Primària a l’Hospital de Santa Caterina per fer activitats formatives en dermatologia.” El Col·legi de metges de Girona obre camí amb iniciatives que volen millorar la realitat de la professió i donar un millor servei als ciutadans.
