Text del 2004
Gràcies als nous diagnòstics podem detectar la sordesa dels nadons amb pocs dies de vida.
L’otorinolaringòleg tracta alguns dels òrgans que permeten el contacte de l’individu amb el món exterior. Parlar, escoltar i olorar són tres activitats bàsiques de la comunicació humana que, si estan afectades, poden provocar un aïllament vital.
El doctor Eduard Esteller va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i posteriorment es va especialitzar en otorinolaringologia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. “A la universitat la formació se l’havia de fer un mateix. No ens van formar sinó que ens vam autoformar. Per fer pràctiques era necessari moure’t personalment per diversos departaments. Quan vaig acabar els estudis estava molt decebut i no tenia un rumb massa clar.”
Després va superar el MIR i, contràriament al que havia succeït durant la carrera, la formació en otorinolaringologia a l’Hospital de Sant Pau va ser positiva i gratificant. “Les il·lusions i esperances perdudes les vaig recuperar en l’estudi de l’especialitat. Vaig descobrir que la medicina era el que jo sempre m’havia imaginat. El doctor Abelló i el seu equip, integrat pels doctors Quer, Fabra i Burgués, es lliuraven completament per formar els joves residents. Tots ells han estat els pilars fonamentals de la meva formació. D’ells vaig aprendre a afrontar la medicina científicament i a tractar el pacient com a persona.” Un cop acabada l’especialització, el doctor Esteller encara va romandre un any més a l’Hospital de Sant Pau. Posteriorment va marxar a l’Hospital General de Catalunya, on va col·laborar en la creació del servei d’otorinolaringologia. Encara hi treballa i a més és el cap de l’especialitat de tots els centres de Creu Blanca.
“L’otorinolaringologia és una especialitat mèdica i quirúrgica molt àmplia. Tracta les patologies de l’orella, nas i gola.” Per això, l’especialista treballa amb la col·laboració d’un ampli equip de professionals d’altres àmbits: rehabilitadors de nens sords i del vertigen, foniatres i logopedes, entre d’altres.
Una malaltia habitual és l’apnea del son. No fa gaire el fet de roncar no es veia com un problema greu i fins i tot feia una certa gràcia, però ara les coses han canviat. “S’ha demostrat que els roncs, a més de causar un malestar en la parella, poden provocar malalties cardíaques, vasculars, somnolència i retard escolar en els infants. Aquest nou enfocament de la malaltia ha obert un nou camp en l’especialitat. L’apnea es genera a la via aèria superior, entre la punta del nas i el començament de la tràquea. El ronc és una vibració de les parts toves d’aquesta via, la qual, si queda tancada, dóna lloc a una aturada respiratòria que dura uns segons. Si es produeix repetidament genera un problema important. Del 5 al 10% de la població pateix apnea del son, mentre que el percentatge que ronca és del 45%.”
Les conseqüències de la patologia del son poden ser molt negatives i diverses. “Les apnees poden causar malalties vasculars greus. A més, quan no dormim bé el son no és reparador i provoca un estat de somnolència l’endemà que dificulta la concentració, el rendiment escolar i fins i tot pot provocar accidents de trànsit.”
Per tenir constància de tot allò que ens succeeix mentre dormim es fan tot de proves tècniques. “Amb un registre polisomnogràfic profund podem registrar determinats paràmetres (oxigenació, fases del son…) i quantificar les parades respiratòries. Una persona sana pot arribar a fer de cinc a set apnees per hora, però si sobrepassen la trentena el cas ja és molt greu. Per solucionar el problema sovint s’ha de recórrer a la cirurgia o a l’aplicació d’una mascareta nasal amb aire a pressió.”
Una altra patologia prevalent en l’actualitat és la hipoacúsia infantil congènita. “Gràcies als nous diagnòstics podem detectar la sordesa dels nadons amb pocs dies de vida. Si hi posem els mitjans adequats, evitarem l’existència de sordmuts. En algunes comunitats espanyoles es fan programes de detecció precoç de manera sistemàtica. A Catalunya no és obligatori encara, però a l’Hospital General de Catalunya sí que els fem. Els implants coclears, és a dir, la col·locació d’uns electrodes dins l’orella interna, permeten que un nen sord hi senti de forma elèctrica. A edats tan precoces, si es fa una bona rehabilitació, no es pot distingir el que porta implant coclear del que no perquè parlen exactament igual. Aquesta intervenció quirúrgica és relativament senzilla però la tecnologia que s’usa és molt complexa.”
Un tipus de pacient molt habitual és aquell que fa servir la veu com a eina professional, com locutors de ràdio, mestres, cantants, etc. “Amb els mitjans diagnòstics que tenim podem detectar, operar i millorar amb rehabilitació logopèdica les lesions de la veu produïdes per una sobrecàrrega. El càncer de laringe i de les vies respiratòries altes és molt freqüent en la nostra especialitat. Sortosament els tractaments amb quimioteràpia i radioteràpia i les cirurgies parcials amb làser són molt efectius perquè permeten en molts casos conservar la veu.”
En l’especialitat hi ha implicats sentits molt importants. La pèrdua de l’oïda, l’olfacte o la parla genera un aïllament del món que ens envolta. D’aquí es dedueix la necessitat de la prevenció i l’educació. “Escoltar música a un volum excessiu, forçar la veu, cridar, fumar, netejar-se les orelles amb palets o usar vasos constrictors per al nas són conductes que ens perjudiquen i que hem d’evitar.” Conscient que l’educació mèdica de la població és fonamental, el doctor Esteller, com a responsable de la web de la Societat Catalana d’Otorinolaringologia, fomenta la divulgació de l’especialitat amb un llenguatge planer.
L’activitat professional del doctor Esteller li deixa poques estones de lleure. No obstant això procura dedicar el màxim de temps a la família, en què troba la felicitat al costat de la seva esposa Maite i els seus dos fills.
