Text del 2004
Les històries clíniques no es fan amb un protocol sinó amb un paper en blanc.
.
“Els especialistes en cirurgia ortopèdica i traumatologia tractem les malalties articulars. Tot i que és una especialitat que afecta el xassís, mai no som aliens a allò que succeeix a la resta del cos perquè, com a metges, hem de tenir una visió global del pacient.”
La vessant humana de la medicina i el tracte amb el pacients va ser allò que va atraure el Dr. Francesc de Borja Estalló vers aquesta professió. Les primeres pràctiques com a estudiant de medicina a la Universitat de Barcelona les va dur a terme a l’hospital de Sabadell, la seva ciutat natal. Allí va trobar dos professionals que li van desvetllar l’interès per la traumatologia. “El Dr. Josep Domingo Pech i el Dr. Carles Enric Torné em van formar i em van ajudar a desenvolupar-me i a estimar la professió.”
Després d’uns anys com a metge adjunt al centre hospitalari de Sabadell, el doctor va ocupar la plaça de cap del servei de traumatologia a l’hospital d’Olot. Era l’inici de la creació dels hospitals comarcals i pocs professionals s’atrevien a donar el pas. “El canvi de l’hospital de Sabadell al d’Olot va ser important perquè aquest centre tenia moltes mancances i vaig haver de renunciar als serveis que estava acostumat a donar i limitar-me a unes parcel.les concretes treballant de la millor manera possible. Em creia capaç d’afrontar el canvi però em vaig adonar que no era el que jo m’havia plantejat en el moment de fer l’opció. D’altra banda, hi havia la idea generalitzada per part dels pacients que l’hospital comarcal era només un lloc de pas abans d’anar al centre de referència de la ciutat comtal. No només havia de procurar fer bé la feina sinó també guanyar la confiança de la població. Després d’un temps, quan vaig veure que la situació no em satisfeia ni m’omplia professionalment, vaig creure que el millor era canviar. Aleshores vaig anar a treballar a l’hospital de Santa Caterina de Girona i posteriorment, a partir de l’any 1997, vaig optar per la medicina privada.”
En l’actualitat el doctor Estalló exerceix la seva activitat professional a l’hospital del Sagrat Cor i en la seva pròpia consulta, especialitzada en les patologies de la columna vertebral. “La dedicació a la columna és un tema molt atractiu i al mateix temps molt complexe. És complicat tècnicament i també és difícil arribar a un diagnòstic exacte perquè sovint estan implicats professionals d’altres disciplines (neurocirurgians, neuròlegs, etc.) És una subespecialitat de diverses especialitats. A més, a partir d’una imatge objectiva (ressonància, radiografia…) has de fer el diagnòstic però no tots els casos tenen el mateix tractament. En definitiva, és una especialitat que requereix molt de temps i no es veuen resultats espectaculars.”
Sovint no som conscients de la importància que té la nostra columna vertebral. Fins i tot, quan ens fa mal l’esquena, creiem que el problema es solucionarà amb unes sessions de massatges. Malauradament, moltes vegades anem a l’especialista adient massa tard. “El millor tractament és sempre prevenir les lesions. Quan som joves no ens adonem de la importància d’una bona ergonomia fins que arriba un moment en què apareix el dolor. Quan això succeeix, el més efectiu és obtenir un diagnòstic el més aviat possible i un tractament ràpid i efectiu abans que la malaltia es cronifiqui. Això evita que es posin en marxa altres mecanismes que dificulten el diagnòstic, com per exemple les situacions depressives o d’inhabilitació causades pel dolor. A vegades un mal d’esquena es tracta de manera superflua i banal i es perd molt de temps en centres massificats de fisioteràpia i la malaltia s’arriba a cronificar abans d’obtenir un diagnòstic. El més efectiu és atacar el dolor i la malaltia en estats inicials.”
Només el fet de seure correctament en una cadira adequada pot evitar moltes malalties. “De la mateixa manera que la Direcció General de Trànsit promou normes d’obligat compliment en la circulació, també hauria de procurar una major seguretat de les persones dins dels vehicles. No només és important dur cinturó de seguretat, també ho és que el seient i el recolzacaps siguin adients per evitar moltes lesions. Si l’habitacle estigués més pensant pel moment de l’accident, hi hauria menys patologia cervical.”
Una mateixa lesió de columna pot donar una simptomatologia molt diferent per la qual cosa es requereix temps per esbrinar la causa real, temps que no sempre es té. “En la patologia de la columna, el malalt m’ha d’explicar molt bé què té i jo haig d’oferir-li un tractament, convençut que és el millor. Les històries clíniques no es fan amb un protocol sinó amb un paper en blanc. Per ser estricte i objectiu hi has de fer constar el resultat de l’exploració i tot allò que t’ha explicat el pacient. Si cal, es demanen proves complementàries per confirmar o descartar la teva intuïció.”
Sens dubte, tota intervenció quirúrgica té un risc però sembla que la columna sigui una part especialment delicada malgrat els avenços mèdics i tècnics. “S’ha de ser molt estricte en l’aplicació de tècniques noves perquè una mala indicació, tot i que sigui amb tecnologia mínimament invasiva, pot agreujar els problemes. El dolor és sempre subjectiu i a vegades és la somatització de molts problemes que no tenen res a veure amb la nostra especialitat.”
Abans de passar per l’especialista el malalt és tractat pel metge de capçalera. Aquesta hauria de ser la situació habitual però a vegades els especialistes es veuen abocats a donar recomanacions que no els pertocaria. “Si veig una problemàtica depressiva o una patologia cronificada recomano la visita a un psiquiatra.
A l’hospital del Sagrat Cor fan pràctiques nombrosos estudiants de la facultat de Medicina, cosa que acosta a molts professionals a l’activitat docent. “El tracte amb joves estudiants aporta il.lusió i t’obliga a estar al dia de la teva especialitat. T’esforces a explicar bé les coses i reflexiones sobre la teva pràctica diària plantejant-te si és prou correcte o millorable. Sens dubte, els estudiants aprenen i els professionals que ja exercim millorem la nostra activitat.”
La dedicació completa del metge vers la seva professió, en detriment de la vida familiar, i la seva situació social i professional, no suficientment valorada en l’actualitat, provoca la següent reflexió del doctor: “no recomanaria als meus fills que estudiessin medicina.”
