Texto del 2003 pel sr. Font
Sempre hem intentat avançar; el 1985 vam ser els primers en fer implants coclears.
Com en d’altres àmbits professionals, moltes societats mèdiques estan construïdes amb vincles familiars. La vocació, tan necessària en la medicina, acaba passant de pares a fills, i sovint per la mateixa especialitat. En una d’aquestes disciplines, l’otorinolaringologia, una família, els García-Ibáñez, s’ha centrat en l’otologia, la branca que tracta les patologies de l’oïda, i ha fundat un centre monogràfic que s’ha caracteritzat sempre per ser capdavanter en la subespecialitat. El doctor Emilio García-Ibáñez explica com ha succeït el relleu entre generacions: “El meu pare, Luis García-Ibáñez, fou el precursor de la cirurgia de la sordesa a Espanya, el 1946. El 1983 vam fundar l’Instituto García-Ibáñez en memòria del meu germà José Luis, mort en accident i també otòleg. Ara dirigeixo l’Instituto junt amb el meu fill Luis.”
El fill també és otòleg i comenta en aquest sentit: “La imatge del centre, que procura el confort al pacient, té l’empremta de la meva mare.”
Poc després de fundar-se, l’Instituto ja va introduir tractaments innovadors en l’otologia, segons Emilio García-Ibáñez: “Sempre hem intentat avançar; el 1985 vam ser els primers en fer implants coclears per a sordeses profundes, que donen uns resultats excepcionals, ja que permeten a un infant sordmut fer una vida completament normal. És una tecnologia molt sofisticada que amplifica el so i el transforma perquè el pacient pugui entendre el llenguatge.”
Per bé que altres centres la practiquen, les estadístiques d’aquesta tècnica a la sanitat pública són baixes: “Catalunya és una de les regions d’Europa amb menys implantació d’aquests aparells, segurament perquè és un tractament molt car, però les autoritats no saben que és més elevat el cost d’una persona sorda tota la vida. Per pal·liar aquesta manca de fons vam crear la Fundació de l’Instituto.”
Innovacions mèdiques com aquesta requereixen una formació continuada i un contacte amb les autoritats mundials en la matèria. Els professionals de l’Instituto segueixen un pla de formació per actualitzar els coneixements adquirits a la carrera, amb revistes, publicacions i assistència a congressos, però el centre també imparteix una formació pròpia: “organitzem quatre o cinc vegades l’any cursos sobre otologia, en què fem venir especialistes d’arreu amb tractaments innovadors, i cada any donem cursos a l’acadèmia americana de la subespecialitat.”
Per als García-Ibáñez l’intercanvi professional és bàsic: “És molt positiu que els especialistes ens relacionem a fi d’intercanviar-nos informació, en institucions com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.”
L’Instituto García-Ibáñez fa ciència, però no es descuida de l’atenció al pacient, que sol reunir certes peculiaritats: “La persona sorda, desgraciadament, s’integra amb més dificultat que una de cega. Té menys capacitat per relacionar-se, cosa que li dificulta entendre que el seu cas té una solució que abans no existia. Fa vint o trenta anys el sord de naixement no rebia un tractament adequat i esdevenia un sordmut.”
Amb aquesta dificultat afegida, el tracte amb el pacient és fonamental per a Luis García-Ibáñez: “La universitat et prepara científicament, però el tracte amb el pacient és una altra cosa. Hem d’explicar-li de manera clara allò que li passa, ja que sol venir mal informat a la consulta a causa d’Internet. Nosaltres hem simplificat el llenguatge i ells el comencen a conèixer millor.” Per a Emilio García-Ibáñez “és important que el metge convisqui amb el sistema públic i el privat, ja que cadascun aporta aspectes diferents de la relació amb el pacient.”
La mena de patologia determina el tractament: “En infeccions i inflamacions de l’oïda, si el tractament mèdic no és eficaç caldrà recórrer a la cirurgia, que, d’altra banda, és molt eficaç contra l’otoesclerosi, una malaltia que provoca sordesa amb sensació de soroll. La pateixen més les dones que els homes, i el risc augmenta durant l’embaràs.”
Luis Garcia-Ibáñez afegeix que la cirurgia també és el mitjà adequat per extirpar tumors al nervi auditiu i al nervi de l’equilibri, “els llocs més freqüents. Per a aquest efecte, treballem amb oncòlegs, neurocirurgians, radiòlegs i cirurgians plàstics. Com que hem d’accedir a les vies nervioses hem de practicar una cirurgia intracranial, més complexa i arriscada.”
Però la cirurgia no és necessària en tots el casos, en contra del que pensen molts pacients, segons Emilio García-Ibáñez: “Avui dia el 99% de les sordeses tenen solució, adés mèdica, adés quirúrgica. Un altra és l’audiòfon, una pròtesi que a vegades al pacient li costa d’acceptar.”
També és una tècnica complexa: “La col·locació de l’aparell requereix certa traça, cal tenir-hi en compte la pèrdua auditiva i la capacitat de comprensió dels pacients; n’hi ha que no el toleren.”
Luis García-Ibáñez apunta les futures novetats en aquests tractaments: “En els propers deu anys una línia de recerca serà la capacitat de regeneració de les cèl·lules auditives, que ja s’està observant en éssers invertebrats. L’altra serà la interacció entre electrònica i audició, que farà possible d’aquí a cinc anys l’audiòfon implantat sota la pell.”
De totes maneres, per a l’otòleg “l’audició natural és molt millor que l’artificial” i destaca la importància de la prevenció, ateses les xifres actuals de malalties a l’oïda.
En primer lloc les constata en la població infantil: “Més del 15% dels infants d’un a cinc anys tenen otitis amb mucositat a l’oïda mitjana, per un factor constitucional, però també perquè estan en contacte a les llars d’infants, lloc de cultiu d’infeccions i bactèries. No obstant, la major part dels infants la superen en créixer; els que no ho fan, hauran d’operar-se.”
En segon lloc, una altra circumstància de la vida actual afecta la salut de l’oïda: “El soroll afecta psicològicament, i se sap que més de vuitanta decibels de pressió sonora causen un dany auditiu que, resistit als divuit anys, repercuteix als seixanta, perquè les cèl·lules auditives tenen memòria. Un dany auditiu és aquella xiuletada que hom sent després d’una vetllada en un local nocturn.”
Si l’estadística actual progressa, “de cada mil, 1,5 nens naixeran amb un problema auditiu i el 80% de la població de setanta anys patirà un deteriorament a l’oïda.”
Per combatre aquesta previsió és fonamental la detecció precoç:“Avui dia el pediatre està molt conscienciat dels problemes de l’oïda i de seguida que observa anomalies el deriva a l’especialista.”
Però a vegades al sistema poden mancar-li recursos: “La llei preveu que les comunitats autònomes han de fer una prova de detecció precoç de problemes auditius a tots els nounats. La que registra l’índex més alt és Extremadura, mentre que a Catalunya depèn molt dels mitjans de cada centre.”
Luis García-Ibáñez recomana per a la salut de l’oïda “controlar, disminuir l’estrès sonor i tractar bé l’oïda, perquè pot ajudar que un dany auditiu remeti amb el temps. No obstant, no hi ha una conscienciació social continuada d’aquest problema de salut tan lligat al ritme de vida actual.”
