Text del 2004
La salut no té preu, però sí té un cost, i hem de ser curosos per tal que no es disparin les despeses.
L’hematologia és una especialitat mèdica força desconeguda entre la població que s’encarrega de la fisiologia i la patologia de la sang i dels òrgans que fabriquen aquesta substància. Com a branca mèdica es divideix en diversos vessants: “En primer lloc, un de clínic, el qual, al seu torn, es divideix en l’atenció de malalts amb malalties benignes, com per exemple l’anèmia, i d’altres malignes, la més coneguda de les quals és la leucèmia. En segon lloc, un de laboratori, el qual se subdivideix en la realització de proves analítiques necessàries per a la diagnosi de les malalties hematològiques i en la confecció d’hemogrames i de proves de coagulació sol·licitades per facultatius d’altres especialitats. En tercer lloc, l’hematologia també té com a finalitat la diagnosi, tractament i prevenció de les malalties tromboembòliques. Finalment, la nostra especialitat s’encarrega de la donació de sang i de la realització i control de les transfusions de sang en qualsevol moment, de manera que donem suport i complementem la tasca d’altres professionals sanitaris hospitalaris.” En qualsevol cas, l’hematologia comporta dos aspectes paral·lels i complementaris: el diagnòstic i tractament de diverses malalties benignes i malignes relacionades amb trastorns de la sang, i el desenvolupament i realització de proves analítiques.
El doctor Evarist Feliu es va decantar per l’hematologia després d’haver decidit fer la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. “Sincerament, no puc argumentar amb raons objectives per quina raó em vaig decantar per la medicina en comptes de fer-ho per la química, per exemple. Només recordo que desitjava poder ajudar altres persones que es trobessin en situacions difícils, i que vaig pensar que la medicina em brindaria aquesta possibilitat de forma directa i quotidiana.”
Per aquestes raons personals, el doctor Feliu prefereix parlar de treball, constància i afecció per la feina ben feta en comptes de fer-ho de vocació: “Crec que és la satisfacció quotidiana de la teva tasca la que et fa estimar més i més la dedicació laboral per la qual has optat.”
Sent encara un estudiant pregraduat, va tenir l’oportunitat de començar a col·laborar en qualitat d’alumne intern a l’antiga Escola d’Hematologia de l’Hospital Clínic, en la qual també va especialitzar-se un cop va obtenir la llicenciatura de medicina i cirurgia. En aquesta prestigiosa institució va disposar de l’oportunitat de conèixer i treballar amb figures sanitàries tan destacades com els professors Farreras-Valentí, Sans Sabrafén, Woessner, Castillo i Rozman: “Aleshores el professor Rozman era catedràtic de la Universidad de Salamanca. Al cap de poc temps de la desaparició del professor Farreras, va ocupar la Càtedra de Patologia i Clínica Mèdica C i va dirigir l’Escola Professional d’Hematologia, ocupant-se de l’assistència, la docència i la recerca, i jo vaig decidir quedar-me a treballar amb ell.”
Atesos els mèrits acadèmics i professionals del doctor Feliu, en acabar el període de formació com a especialista en hematologia es va incorporar “al servei d’hematologia de l’Hospital Clínic, com a metge adjunt primer i com a cap de secció posteriorment.”
Com és habitual en els metges que integren la plantilla del prestigiós hospital barceloní, va poder desenvolupar diverses estades a hospitals estrangers: “El curs acadèmic 1975-1976 vaig fer una estada a l’Hospital de Beaujon, de la Universitat de París, per tal d’estudiar la funció dels granulòcits en els malalts amb cirrosi hepàtica. Fruit d’aquella estada va sorgir la meva tesi doctoral sobre aquesta qüestió. Posteriorment, durant el curs 1981-1982 vaig estar al Massachusetts General Hospital de Boston, de la Universitat de Harvard, per tal d’aprofundir en la microscòpia electrònica. Grosso modo, el meu tema d’estudi eren les proteïnes estructurals dels macròfags pulmonars. Tot i que era una investigació apassionant, que vaig poder desenvolupar gràcies a l’obtenció d’una beca Fullbright i d’un ajut de l’Hospital Clínic, un cop m’hi vaig instal·lar em va interessar sobretot conèixer el funcionament, organització i tècniques de què disposaven en aquell hospital. En tornar a la meva activitat com a metge adjunt del servei d’hematologia biològica, sota la direcció del professor J. Ll. Vives-Corrons, vaig incorporar al Clínic algunes tècniques i formes organitzatives que havia après a Boston.”
El doctor Feliu va estar lligat a l’Hospital Clínic fins que va decidir embarcar-se en una altra aventura professional: “Vaig treballar durant vint feliços anys al Clínic, dedicant-me a l’assistència, a la docència universitària i també a la recerca. Crec que va ser un període molt productiu per a la meva trajectòria professional. No obstant això, quan l’any 1991 l’Hospital Germans Trias i Pujol estava buscant un nou cap del servei d’hematologia, em vaig presentar al concurs oposició i vaig guanyar la plaça.”
Des d’aleshores ha estat vinculat professionalment amb aquest altre hospital català amb diverses responsabilitats: “De 1991 a 1995 vaig exercir com a cap del servei d’hematologia-hemoteràpia. L’any 1995 em van oferir el càrrec de director mèdic de l’hospital, funció que vaig desenvolupar fins l’any 1997. Aleshores em van proposar ser director gerent del centre.”
Va exercir com a tal fins el 2002. Durant aquells cinc anys de gestió va tenir sota les seves ordres prop de dos mil treballadors i quaranta-dos serveis mèdics. D’aquests anys d’experiència en la gestió de centres sanitaris públics, el doctor Feliu ha pogut extreure la conclusió següent: “La salut no té preu, però sí té un cost, i hem de ser curosos per tal que no es disparin les despeses. A fi de garantir la continuïtat del sistema en el futur és imprescindible racionalitzar els mitjans disponibles i no malbaratar-los fent-ne un ús reiteratiu. S’han de realitzar als malalts únicament les proves que siguin de veritat escaients, alhora que hem de practicar una medicina preventiva gradual que no col·lapsi el sistema ni comporti costos innecessaris.”
Al mateix temps, tota nova iniciativa que es vulgui desenvolupar dins del sistema sanitari públic, ha de ser curosament examinada. Per mor d’això, quan es vol posar en marxa un nou programa d’atenció sanitària és molt important “reflexionar, discutir, consensuar, planificar i, sobretot, observar programes semblants que es portin a terme en altres centres hospitalaris. Això és el que vam fer en el cas, per exemple, de la unitat d’hospitalització domiciliària. Vam dissenyar amb detall i temps el projecte, de manera que fou molt més fàcil després materialitzar-lo.”
Les motivacions que van portar el doctor Feliu a centrar-se un altre cop en el vessant assistencial foren diverses, però és evident que el trasplantament hepàtic que patí li va fer plantejar-se la vida des d’una òptica diferent, possiblement més relaxada i lliure de responsabilitats: “Durant els meus anys de gestió, mai no vaig deixar d’exercir parcialment com a metge. Sempre vaig tenir present que la dedicació a la direcció hospitalària era transitòria i que, tard o d’hora, desitjaria tornar a les meves funcions estrictament sanitàries. Quan em van diagnosticar una malaltia hepàtica que requeria un trasplantament de fetge per garantir la meva supervivència, vaig intentar preparar-me per fer el trànsit. Era conscient de la gravetat de la malaltia i de les meves expectatives reals, però sentia que encara em quedaven molts reptes professionals per assolir i molts plaers personals per assaborir. Suposo que en la meva recuperació va incidir el fet de ser una persona optimista que gaudeix de les petites accions quotidianes. Quan estava en la llista d’espera de possibles receptors d’un fetge, era conscient de la urgència de l’òrgan per sobreviure i restablir-me. No obstant això, procurava viure el dia a dia i em centrava en els petits plaers que la vida ens proporciona: llegir un llibre, sentir la pluja, veure el somriure dels meus fills, prendre un cafè al matí amb la meva dona, sentir un disc. Aquestes detalls diaris, dels que jo gaudia tant, em donaven força i em feien sentir positiu quant al futur. Després de ser sotmès a la intervenció a l’Hospital Clínic i de superar-la amb èxit, vaig decidir que havia arribat el moment a tornar a ser únicament metge.”
Durant la seva etapa de gestió, el doctor Feliu havia treballat de valent per tal de crear aliances amb diverses empreses sanitàries públiques, de les quals sempre havia estat un gran partidari, com l’ICO (Institut Català d’Oncologia), IDI (Institut de Diagnòstic per la Imatge) o CTBT (Centre de Transfusions i Banc de Teixits). Una vegada va estar totalment restablert de l’operació, va acceptar l’oferiment que li va fer l’ICO per dirigir aquesta empresa a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Es tractava d’unificar el funcionament de serveis i unitats tan diferents com el d’oncologia mèdica, hematologia, oncologia radioteràpica, cures pal·liatives, psicooncologia o treball social. “Per mi va ser una gran satisfacció personal i professional. Em sentia amb plenes energies i forces. Si havia estat capaç de dirigir un hospital, no hi havia d’haver cap problema per dirigir una nova empresa que incloïa diferents serveis i unitats.”
Tot i que l’hematologia té diversos camps d’acció, sens dubte el que té més repercussió mediàtica, mèdica i humana és el de la leucèmia. El doctor Feliu ha pogut comprovar l’evolució en el tractament d’aquesta malaltia: “Als anys setanta encara discutíem si el trasplantament de medul·la òssia podria ser veritablement un mitjà per guarir-la. Actualment, en canvi, quan el trasplantament de medul·la està plenament implantat com a teràpia efectiva per lluitar contra la leucèmia, estem començant a observar que el nombre de pacients tractats amb els nous medicaments que es van descobrint, i que actuen promovent la diferenciació de les cèl·lules malignes cap a la normalitat, està incrementant de forma exponencial. Tal volta arribarà un dia en què aquest mitjà terapèutic desplaci el trasplantament perquè es demostrarà que és més efectiu i menys cruent. D’altra banda, molt possiblement serà la investigació genètica i molecular la que donarà les claus en el futur per a un tractament més eficient de la leucèmia, i de tots els tumors en general.”
Mentre arriba aquest moment, la seva tasca actual li ha permès reivindicar “la necessitat que l’atenció de cures pal·liatives es desenvolupi de manera paral·lela, en la mateixa planta d’hospitalització, a la tasca terapèutica dels oncòlegs o hematòlegs. Per desgràcia, encara avui els especialistes perdem la batalla contra determinats tumors. Quan ja no hi ha esperances per a la curació, hem de ser especialment curosos, no hem de donar la sensació al malalt que la medicina se n’ha oblidat, i que ja només li queda el trànsit cap a la mort. Els centres sanitaris tenim l’obligació de continuar tractant-lo i d’acompanyant-lo fins al darrer moment proporcionant-li la millor qualitat de vida factible.”
En aquest aspecte, també cal que millorem en el terreny de la informació que es proporciona als malalts: “Per fortuna, hem après molt dels mateixos malalts i també d’experts en psicooncologia, i ara sabem l’impacte que pot provocar la pronúncia d’una paraula tan contundent com leucèmia. És fonamental que el metge desenvolupi les seves capacitats comunicatives i empàtiques. Hem de saber ser humans i donar ànims de manera indirecta. Ara per ara, però, aquest és un dels grans dèficits formatius dels estudiants de medicina i hauríem de treballar per corregir-lo tan aviat com fos possible.”
D’altra banda, el tractament de malalties tan complexes com la leucèmia posa de manifest com l’atenció sanitària ha d’englobar sempre el factor estrictament mèdic, el psicològic, el familiar i el social: “Els equips mèdics i sanitaris han de tenir en compte l’hàbitat convencional del malalt. Molt sovint ens trobem que els malalts que han estat sotmesos a un trasplantament de medul·la no poden ser donats d’alta perquè els seus habitatges no reuneixen les condicions mínimes higièniques indispensables per garantir-ne el restabliment.” Aquest fet és especialment important a l’hora de tractar els col·lectius menys afavorits socialment, com ara la immigració.
El doctor Feliu es defineix com un hematòleg que “creu fermament en el sistema sanitari públic. Em vaig formar en aquest sistema i he desenvolupat tota la meva tasca professional des del sistema i per al sistema. D’altre banda, malgrat que he centrat tota la meva vida mèdica entre Barcelona i Badalona, mai he deixat d’ajudar els malalts de St. Cugat del Vallès, el meu poble, que m’han necessitat. El meu repte de futur és continuar treballant amb les mateixes ganes i forces que he tingut fins al moment.” Des del nostre punt de vista, el doctor Feliu és un exemple de preparació, implicació i humanitat en la seva activitat laboral que hauria d’animar les generacions futures de metges que desitgin lluitar i treballar dia a dia per al manteniment i millora del nostre sistema d’atenció sanitària pública universal.
