Text del 2005
La telemedicina pot fer possible que l’atenció sanitària arribi a llocs recòndits del planeta únicament fent servir una càmera i una petita antena.
La universalització de la cobertura sanitària en el futur passa per l’aplicació d’un terme encara força desconegut: la telemedicina. Aquesta branca de l’assistència mèdica es centra en la realització de proves i seguiment mèdic in situ, és a dir, sense que el pacient hagi de desplaçar-se de la seva localitat habitual de residència. En els casos més extrems, aquestes proves poden ser desenvolupades per personal no qualificat i ser remeses telemàticament a un metge especialista. “Els pacients poden gaudir de l’atenció dels millors experts del món, que poden avaluar i determinar la seva patologia sense que ningú s’hagi de desplaçar. A més, en el cas d’alguns sofisticats i cars avenços tecnològics, no és necessari que s’instal·lin massivament per tal d’apropar-los a la població, sinó que simplement cal que hi hagi una bona connexió (banda ampla, satèl·lit, etc) perquè es pugui portar a terme la prova diagnòstica a distància.”
A més d’una forma de diagnòstic, la telemedicina també és una possibilitat mèdica terapèutica i de seguiment dels pacients. Això es fa evident, per exemple, en el cas de la psicologia i de la psiquiatria: “Els pacients de qualsevol punt del territori poden tenir sessions amb el seu terapeuta a distància, amb la comoditat i facilitat de tractament que aquest fet comporta.”
L’únic que ara per ara es pot objectar a aquesta forma de medicina és l’elevada despesa econòmica que suposa, encara que podria ser reduïda si s’arribés a una entesa satisfactòria entre les institucions involucrades, ja que “les comunicacions únicament han d’estar disponibles en determinants moments, i no de forma contínua, de manera que es podria aprofitar aquesta possibilitat comunicativa amb altres finalitats.”
En qualsevol cas, “és inqüestionable que la telemedicina pot fer possible que l’atenció sanitària arribi a llocs recòndits del planeta únicament fent servir una càmera i una petita antena.”
El doctor Moreno és l’impulsor i responsable del desenvolupament d’aquesta opció mèdica al nostre país: “La telemedicina és essencial per tal de garantir una bona qualitat assistencial i vital per a les persones que resideixen en comarques aïllades, com les dels Pirineus.”
De fet, el Servei Català de la Salut hi ha apostat clarament en “posar en marxa un programa de telemedicina amb l’objectiu de prestar una millor, més ràpida, eficient, acurada i equilibrada assistència facultativa als petits nuclis de població dispersa de les comarques pirinenques lleidatanes.”
El reconeixement d’aquest mitjà terapèutic i diagnòstic ha estat gradual i “encara queden molts reptes per assolir i moltes barreres tecnològiques, econòmiques, personals i socials per trencar; a pesar d’aquests entrebancs, però, és evident que el futur de la medicina i, especialment, de la racionalització de l’assistència mèdica passa per l’extensió de la telemedicina.”
Una de les entitats que més ha apostat per aquesta iniciativa ha estat l’Ajuntament de Barcelona, concretament en un projecte de cooperació anomenat Implantació d’una xarxa de telemedicina per a la República Àrab Sahrauí Democràtica. Aquesta iniciativa permetrà diagnosticar patologies cardiològiques, dermatològiques i oftalmològiques en els campaments de refugiats del desert argelí, a Tinduf, i quan sigui escaient els pacients es desplaçaran a Catalunya per tal de ser tractats: “En aquest projecte hem comptat amb el suport humà i tècnic inestimable de l’equip mèdic de l’Hospital de la Vall d’Hebron”.
L’avantatge de la telemedicina en aquests projectes de cooperació internacional rau en el fet que “tradicionalment els especialistes s’han desplaçat periòdicament als països per diagnosticar i intervenir, però, com que havien de tornar a les seves obligacions en el Primer Món, no podien encarregar-se del seguiment posterior dels pacients. La telemedicina fa possible que puguin apreciar i valorar l’evolució dels malalts des del seu lloc de feina i residència habitual.”
Difícilment l’adolescent José Manuel Moreno podia imaginar-se el rumb que prendria la seva trajectòria professional quan va inclinar-se pel món de la medicina, “seguint la vocació de la meva mare, Sacramento, que sempre havia dit que desitjava que el seu fill petit es dediqués a la medicina. La veritat és que no va ser pas difícil fer realitat la seva aspiració perquè des de ben menut em vaig sentir atret per la fisiologia i la biologia.”
Va estudiar a la Universitat de Barcelona en uns anys en què la política dominava els ambients acadèmics: “L’any 1974 tenia concedida la residència a l’ Institut Nacional de Cardiologia de Mèxic per tal d’especialitzar-me, però no va ser possible perquè les execucions de Burgos van comportar el tancament de les fronteres espanyoles com a símbol de rebuig per part de les democràcies occidentals. Aquell incident va impedir que em pogués formar a l’estranger, deixant de banda una petita estada posterior a Alemanya.”
L’any següent, el doctor Moreno s’enfrontà directament amb les autoritats sanitàries franquistes en participar en una protesta de metges residents. Va ser l’únic dels implicats que es negà a claudicar i a cedir a les pressions del règim: “Em va costar un contenciós amb l’Administració, però finalment el vaig guanyar i vaig haver de ser readmès com a metge resident.”
Tant la residència com les seves primeres passes professionals estan lligades amb la Vall d’Hebron, on va formar-se com a internista, pneumòleg i metge rehabilitador. Entre les tasques que hi desenvolupà destaca “el treball en l’àrea d’ergometria, dins del departament de rehabilitació. La nostra feina es centrava a mesurar els dèficits energètics dels malalts que presentaven una carència a la musculatura o a l’aparell motor.”
Aquesta especialització requeria un bon coneixement de les eines informàtiques, i aquest fou el punt de partida de la seva especialització actual: “Formalitzant un projecte per controlar a distància els pacients cardiològics, dissenyant i fabricant els equips necessaris, i creant un centre de recepció telefònica dels resultats dels electrocardiogrames realitzats a pacients de tot el territori.”
Més tard, en col·laboració amb l’Institut Social de la Marina “es van equipar els vaixells de pesca amb tots els estris necessaris per poder-hi portar a terme un telediagnòstic, és a dir, amb la possibilitat de desenvolupar a distància proves diagnòstiques que determinessin si es tractava d’un pacient en una situació d’urgència que calia ser traslladat a un centre hospitalari.”
Va ser així com de mica en mica es va anar introduint en projectes relacionats amb la telemedicina. Tot i així, el doctor Moreno mai no ha volgut abandonar totalment la seva vessant com a metge clàssic i per això encara es dedica també a l’atenció dels seus pacients des de la seva consulta mèdica privada.
