Text del 2004
Els pacients psiquiàtrics en una gran majoria poden conviure amb els seus mentre dura el procés terapèutic.
El doctor Josep Fàbregas, director general del CPB -Serveis Salut Mental, es va acostar al camp de les malalties mentals atret per la vessant neurològica, però ja en els primers anys de la carrera de medicina es va apassionar per la psiquiatria, sobretot pel seu aspecte psicològic i social. Va ser un dels introductors al nostre país d’una nova manera d’entendre i practicar l’assistència psiquiàtrica i la salut mental, que a poc a poc s’ha acabat imposant. Els manicomis tradicionals, precaris, amb manca de recursos, on quedaven recloses de per vida les persones que pertorbaven l’ordre social, immersos en una societat artificial i amb una normativa interna basada en l’autoritarisme, han estat substituïts per centres d’atenció multidisciplinaris basats en la psiquiatria comunitària. “A partir segle xix en alguns països va sorgir un moviment que considerava l’hospital psiquiàtric no com un lloc de reclusió sinó de tractament i rehabilitació, entenent que l’ordre moral, l’educació, la higiene i el treball repercutirien positivament en la millora dels pacients. Aquest impuls renovador es va estancar a principis del segle xx com a conseqüència dels conflictes bèl·lics que van trasbalsar el món. Les administracions no hi dedicaven els recursos suficients i els hospitals psiquiàtrics van caure en un període de decadència, malgrat l’esforç lloable dels ordes religiosos que s’ocuparen de moltes d’aquestes institucions. Els hospitals públics es van convertir en llocs deficients i degradats on s’arraconaven unes persones desposseïdes dels seus drets més fonamentals, allunyades de les seves famílies, amb mesures terapèutiques ineficaces i en ocasions molt agressives. Aquesta situació fou denunciada arreu d’Europa per destacats psiquiatres, però el canvi passava per la conscienciació de les autoritats polítiques, per la democratització de les institucions i per un increment pressupostari, coses que no es van donar a Espanya fins al final dels setanta.”
El Dr. Fàbregas va viure i va protagonitzar la renovació dels hospitals psiquiàtrics catalans. La seva experiència professional amb el Prof. R. Sarró, quan encara era estudiant, i posteriorment com a resident a l’antic Preventori Municipal i a la sala de psiquiatria de l’Hospital Clínic de Barcelona, es va reforçar amb una estada a Anglaterra, bressol de la psiquiatria comunitària. Allí va estudiar de prop els hospitals de dia que havien sofert una profunda renovació basada en un nou enfocament del tracte amb el pacient. “Els hospitals psiquiàtrics públics anglesos dels anys setanta tenien una forma de fer molt diferent de la que practicàvem aquí. Allí el pacient era considerat l’eix central dels tractaments, es buscaven formes organitzatives més solidàries, es fomentava la participació de la família i es posava èmfasi en la psicoteràpia, i no tan sols en la medicació. A més, s’havia creat un sistema d’atenció domiciliària que permetia tractar els malalts sense necessitat d’internament, cosa que volem introduir ara a Catalunya mitjançant un projecte que hem presentat recentment a la Conselleria de Sanitat. En molts casos no cal ingressar els pacients per realitzar el tractament adequat.”
En una altra estada a França el Dr. Fàbregas va entrar en contacte amb el psiquiatre i psicoanalista català Francesc Tosquelles, un dels creadors de la psicoteràpia institucional. “Aquest moviment, que entén que el bon funcionament dels centres repercuteix positivament en la salut dels pacients, ha proporcionat eines teòriques i tècniques per analitzar i redefinir la funció dels grans hospitals i equipaments psiquiàtrics. No necessitem asils o centres de reclusió allunyats sinó serveis als hospitals generals i altres serveis comunitaris a l’abast de tots els pacients per no desvincular-los del seu entorn social i familiar. Ens hem d’acostumar que, en els barris, a més dels establiments habituals, ha d’haver-hi centres de salut mental, amb equips multidisciplinaris ben preparats on, a més del psiquiatre hi hagi psicòlegs, treballadors socials, vetlladors psiquiàtrics, terapeutes ocupacionals, etc. treballant en equip per atendre els factors biològics, psicològics i socials de la salut mental. Si bé és innegable el progrés dels psicofàrmacs, en els últims cinquanta anys no hi ha hagut una gran evolució de les tècniques terapèutiques com en altres especialitats, sinó que el canvi s’ha esdevingut en el context en què s’apliquen.”
CPB – SSM ha creat serveis i equips especialitzats en el tractament i rehabilitació de les malalties més greus, com ara l’esquizofrènia, que impliquen la desconnexió més o menys perllongada del pacient amb el món que l’envolta. “Com s’ha demostrat, per als trastorns severs, a més de la medicació, cal aplicar mesures terapèutiques psicosocials. La pràctica habitual d’ingressar un malalt ocupant un llit mentre s’assoleix la seva curació, pròpia de la medicina en general, no és vàlida en el cas dels pacients psiquiàtrics ja que aquests, en una gran majoria, poden conviure amb els seus mentre dura el procés terapèutic. Per aquest motiu, a més dels hospitals d’aguts és necessària l’existència d’hospitals de dia, comunitats terapèutiques, centres de rehabilitació social, etc., cosa que alguns vam començar a promoure a finals del setanta al nostre país, mentre la psiquiatria acadèmica prioritzava la investigació farmacològica.”
A la dècada dels vuitanta l’Administració i la sanitat catalana van encaminar-se lentament cap a la reforma de l’assistència psiquiàtrica. Amb la voluntat de posar en pràctica allò que era habitual a la resta d’Europa, el Dr. Fàbregas, l’any 1980, amb un equip de col·laboradors va crear el primer hospital de dia a Barcelona, el Centre Psicoteràpia Barcelona, amb una filosofia assistencial pròpia i innovadora, al qual van seguir tot un seguit d’equipaments especialitzats integrats a la Xarxa Pública. “CPB – Serveis de Salut Mental gestiona actualment diversos centres a la dreta de l’Eixample: centre de salut mental, hospitals de dia, comunitat terapèutica, serveis de rehabilitació social i laboral, club social, una residència, etc.” El Dr. Fàbregas és també president de FÒRUM d’Iniciatives S.M., associació amb 15 entitats i més de 90 serveis de salut mental comunitària a Catalunya.
La família del malalt psiquiàtric esdevé alhora un objectiu i una eina imprescindibles en el tractament del pacient. “Donem suport i orientació a les famílies mitjançant reunions periòdiques i terapeutes especialitzats. Els familiars no han de recloure els seus malalts psiquiàtrics, com succeïa anys enrere, sinó participar activament en la seva curació. La relació interpersonal, ja sigui amb els altres malalts, mitjançant les teràpies de grup o amb els seus, permet al pacient adquirir un principi d’autonomia. Quan s’arriba a aquest punt el següent pas és la reinserció en el món laboral, en una empresa qualsevol o bé en centres especials de treball. L’estabilització de les persones amb patologia mental sovint passa pel sentiment d’utilitat a la societat.”
