Text del 2005
Les teràpies biològiques han comportat poder ajudar de forma significativa els pacients reumatòlogics.
En l’actualitat es coneixen més de dues-centes malalties diferents que tenen com a símptoma bàsic la inflamació de les articulacions. Els trastorns reumàtics i musculoesquelètics són bastant freqüents entre la població i es calcula que un 30% pot tenir alguna forma d’artritis o de lumbàlgia que requereixi atenció mèdica. Qualsevol manifestació de dolor muscular esquelètic ha de ser supervisada pel reumatòleg. És aquest professional de la medicina qui ha de donar la primera orientació al pacient i determinar les terapèutiques més aconsellables a la seva patologia concreta. El 95% dels pacients que acudeixen al reumatòleg pateixen algun tipus de dolor, ja sigui en alguna articulació, a l’espatlla, dels ossos, dels músculs… El doctor Fernando Martínez Pintor és reumatòleg i director del servei de reumatologia de l’Institut de Reumatologia Barcelona. La seva tasca mèdica es complementa amb la docent com a professor de la Universitat Internacional de Catalunya. La relació de Fernando Martínez Pintor amb la medicina es va iniciar de ben petit al costat del seu pare, metge de medicina laboral a Madrid. “El meu pare, Juan Martínez Cabello, va ser un dels primers metges a l’Estat espanyol a practicar un tipus de medicina dirigida a empreses, quan encara no tenia la regulació actual i no era una especialització reconeguda. Em va saber transmetre un visió humanista de la medicina però també de la vida. El seu llegat m’acompanya en la tasca diària i em guia a l’hora d’interpretar la medicina i de fer-la efectiva. L’experiència que va determinar de forma definitiva la meva decisió de ser metge va ser veure com el pare va patir i lluitar durant la malaltia del meu germà, més gran que jo, i que finalment va morir. L’actitud humana del meu pare i de la meva mare, Encarnación Pintor, enfront de la malaltia del seu fill ha marcat la meva vida.”
Va estudiar la carrera de medicina a Madrid, on també va realitzar-hi l’especialitat. Diverses actuacions formatives a l’estranger, entre les quals una estada de vuit mesos a París i cursos a la Universitat de Montpeller, han estat aspectes claus de la seva formació reumatològica. “L’escola de reumatologia francesa, amb membres de la qual mantinc una relació professional, és de gran importància. Destaquen la seva forma de treball molt propera al pacient i els seus estudis semiològics.”
El 1981 havia acabat la formació mèdica i iniciava la seva etapa laboral acceptant una proposta professional a Barcelona. La seva trajectòria en el món de la reumatologia l’ha portat a dirigir en l’actualitat el servei de reumatologia de l’Institut de Reumatologia Barcelona, un espai que atén una mitjana de vint mil pacients anuals. “Un bon nombre de les malalties que veiem tenen a veure amb l’envelliment del cos. L’artrosi i l’osteoporosi en són un exemple clar. No són patologies fàcils de tractar ja que moltes són cròniques i no tenen un tractament curatiu. A molts dels meus pacients els dic que puc ajudar-los un cinquanta per cent i que l’altre depèn del seu esforç i de la seva forma d’afrontar la malaltia. L’actitud del malalt davant la malaltia i la forma de lluitar-hi esdevé bàsica per assolir la curació o bé un cert nivell de qualitat de vida.”
El conjunt de l’activitat que desenvolupa el reumatòleg exigeix un plantejament multidisciplinari. “El reumatòleg ha de disposar d’una una visió multidisciplinària i estudiar el pacient des d’una perspectiva integral, podríem dir que gairebé renaixentista. És bàsic actuar conjuntament i estretament amb altres especialistes mèdics que aporten el seu coneixement i experiència a una disciplina complexa.”
La població és conscient avui dia que els reumatòlegs són els encarregats de tractar el dolor. “Des del 1978, quan vaig començar l’especialitat, fins a l’actualitat el coneixement de la reumatologia ha canviat. La població ha descobert la funció dels reumatòlegs. La malaltia que segurament l’ha donat més a conèixer ha estat l’osteoporosi, una patologia que es manifesta específicament en dones a partir de la menopausa i que provoca la pèrdua de massa òssia. L’augment de l’esperança de vida ha fet que hi hagués cada vegada més dones afectades per aquesta patologia i és aquest sector de població el que ha començat a percebre l’existència d’uns especialistes dedicats a l’estudi del metabolisme dels ossos. Sobre aquesta patologia és bàsic actuar de forma preventiva per evitar-ne l’aparició.”
Per aquest tipus de patologia així com per altres vinculades a l’envelliment es realitza medicina antiedat per evitar el desgast precoç de les articulacions. “La població, sobretot la gent gran, ens exigeix que donem respostes a patologies que no podem frenar provocades pel procés d’envelliment.”
L’aparició de les teràpies biològiques ha suposat un abans i un després en el camp de la reumatologia: “Han canviat la vida de moltes persones afectades per artritis reumatoides, artritis psoriàsiques i malalties reumàtiques inflamatòries gràcies als efectes revolucionaris d’un tractament que actua directament sobre el punt articular on es genera la inflamació. Abans de l’arribada d’aquests fàrmacs que frenen la cadena inflamatòria no disposàvem de teràpies contundents per poder tractar uns pacients que anaven perdent la capacitat de valer-se per ells mateixos. Amb les teràpies biològiques, avui aquests malalts poden portar una vida gairebé normalitzada. Si l’osteoporosi va significar donar a conèixer la reumatologia com a especialitat, les teràpies biològiques han comportat poder ajudar de forma significativa els pacients reumatòlogics. Però el nou repte és entendre la relació de la malaltia reumatològica amb el component psicològic.”
En tota actuació mèdica té una especial rellevància la capacitat del metge de percebre la situació del pacient, de captar quelcom que no funciona encara que analíticament o radiològicament no s’hagi detectat res. “En aquest sentit l’empatia amb el malalt té un paper rellevant en la reumatologia, una especialitat que cura poc però en què s’estableix una relació basada en la comunicació, l’ajuda, el consol i el manteniment del dolor crònic de la millor manera possible.”
Més enllà del tractament mèdic i quirúrgic hi ha un vessant que cal estudiar i tractar i que ens remet al vessant psicològic de la persona. “Hi ha un component emocional important en un bon nombre de pacients reumàtics. La fibromiàlgia, una patologia que provoca un dolor crònic generalitzat amb quadres depressius i d’ansietat, té un component emocional molt important i és difícil de tractar. Tot i que no limita la funcionalitat de cap articulació s’associa a un component emocional molt fort. El malalt pateix un sentiment cada vegada més gran de solitud i desesperació. Com més estudis hi ha sobre neurobiologia del dolor més a prop estem de conèixer els mecanismes de la depressió.”
Són les paraules d’un metge humanista, d’un professional de la medicina que se situa a prop del malalt i que treballa intensament per donar respostes a les patologies de la població.