Text del 2004
Els metges hem de moure’ns en tot moment per criteris principalment ètics i mèdics.
L’odontoestomatòleg Joan Carrera Guiu es va decantar per la medicina seguint motivacions altruistes: “M’agradava pensar que em dedicaria a una professió mitjançant la qual es podia ajudar altres persones. Després, durant els anys d’exercici professional, he pogut palesar com aquest contacte i ajut és el que omple veritablement qualsevol professional mèdic.”
El fet de ser fill de la ciutat de Lleida va fer que es decantés per formar-se a les Universitats d’Osca i Saragossa: “La universitat en què vaig estudiar estava encara força polititzada. Per aquesta raó, més que els catedràtics destacaven els metges amb càrrecs inferiors que portaven a terme una tasca acadèmica i científica anònima, però summament eficient.”
Durant els anys de llicenciatura es va anar decantant per l’especialitat odontoestomatològica: “Desitjava dedicar-me a un vessant mèdic que es caracteritzés per ser creatiu i manual. A més a més, m’atreien totes aquelles especialitats que es podien exercir de manera independent, sense que calgués formar part d’una estructura hospitalària.”
L’odontoestomatologia complia tots aquests requisits i, a més, “els meus condicionaments familiars determinaven que fos una opció especialment convenient.”
Després d’acabar els dos anys d’especialització, començà a fer substitucions a l’ambulatori d’especialitats de LLeida; posteriorment obtingué una plaça com a metge especialista al centre d’atenció primària de Mollerussa, on va engegar l’aplicació d’un pla de salut bucodental que el va portar a col·laborar esporàdicament amb l’hospital Arnau de Vilanova. Aquesta cooperació resultà tan estreta que finalment s’incorporà com a metge adjunt al servei de cirurgia maxil·lofacial de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova l’any 1996, contradient una de les premisses laborals que s’havia establert: “Quan vaig haver de decantar-me per una especialitat mèdica vaig tenir molt present el fet que no fos hospitalària perquè no em sentia atret per aquest tipus de medicina. No obstant això, estic molt satisfet d’haver optat per un camp poc estès en la nostra especialitat. La tasca hospitalària odontològica aborda les patologies bucals i dentals susceptibles de tractament quirúrgic. Aquesta activitat em permet poder desenvolupar les habilitats científiques, tècniques i humanes.”
Paral·lelament, el doctor Carrera va obrir la seva consulta privada al carrer Major de Lleida. El gran avantatge de l’exercici de la medicina privada dins l’àmbit bucodental és que “atesa la limitació de tractaments coberts pel sistema sanitari públic, des de la consulta privada es poden diagnosticar i tractar moltes més patologies. A més, la introducció de la implantologia ha obert nous camins per a la nostra especialitat que possibiliten que la població, especialment la més gran, pugui continuar gaudint del plaer de menjar.”
El doctor Carrera té molt clar, però, que la seva qualitat assistencial és exactament la mateixa en l’àmbit públic i en el privat: “El que canvien són els mitjans i les tècniques disponibles, però no pas la meva implicació i preocupació per la salut del malalt.”
L’any 2002 va deixar la seva ocupació a l’Hospital Arnau de Vilanova per tal de començar a treballar com a coordinador de la unitat odontològica i de cirurgia bucal de l’Hospital de Santa Maria: “La demanda d’intervencions bucals estava col·lapsant el sistema sanitari públic amb llargues llistes d’espera. Tot i que aquestes patologies no comporten un risc vital, sí que incideixen força en la qualitat de vida dels pacients. Per aquesta raó des de l’Hospital de Santa Maria es van proposar de reduir les llistes d’espera i de proporcionar una assistència més ràpida als pacients.”
Des de la creació d’aquesta unitat “s’ha aconseguit reduir-les i atorgar un millor servei als pacients. A més a més, gràcies a la col·laboració de la direcció del centre, hem aconseguit poder donar atenció bucodental gratuïta als nens que estan sota protecció de l’Estat o que presenten algun tipus de discapacitat. És el nostre petit gra de sorra per tal d’aportar quelcom a la societat.”
Aquesta tasca altruista també la desenvolupa des de la seva consulta privada: “Els metges sempre hem de fer excepcions i hem de moure’ns en tot moment principalment per criteris ètics i mèdics.”
El seu altruisme, però, no li impedeix d’argumentar per què la seva especialitat mèdica té un cost superior al d’altres vessants sanitaris: “Per tal de millorar l’assistència, s’han portat a terme nombrosos estudis i s’han desenvolupat innumerables avenços. De fet, materials com el titani o tècniques com la de la regeneració òssia, que tan freqüents són en l’actualitat en altres especialitats com la traumatologia, van ser introduïts pels dentistes. Aquests estudis i innovacions continus tenen un preu que el pacient finalment abona. D’altra banda, no podem passar per alt que l’esterilització imprescindible en tots els processos i instrumentals, des de la irrupció de noves malalties infeccioses, ha encarit considerablement qualsevol intervenció mèdica odontològica. Per acabar, la introducció de les noves i sofisticades tècniques implantològiques obliguen que els odontòlegs disposin de complets equips mèdics i d’unes instal·lacions adequades per poder intervenir amb totes les garanties.”
En qualsevol cas, “l’usuari hauria de fixar-se en la qualitat de l’atenció que rep i no pas en el preu, perquè tot professional ètic ajustarà al màxim els preus i estarà preocupat principalment pels resultats positius del tractament.”
A més a més, tot bon professional “ha de saber quins són els límits de les seves atribucions mèdiques. Personalment, sóc del parer que determinades intervencions bucals s’han de portar a terme sempre amb un suport hospitalari que garanteixi la salut del pacient.”
La relació pacient-metge s’ha de basar en la confiança mútua i total: “L’usuari ha d’estar convençut en tot moment que està rebent el millor tractament possible. Per això cal tant que el pacient cregui en les paraules del seu metge com que el facultatiu expliqui en tot moment les opcions que pren i per què les adopta.”
La tasca mèdica del doctor Carrera es completa amb la docència puntual com a professor de postgrau i amb el seu càrrec de president de l’entitat sindical Metges de Catalunya a la demarcació territorial de Lleida: “L’ensenyament comporta una millora de la teva eficàcia professional i una competitivitat mental molt saludable. Estar en contacte amb les generacions més joves t’obliga a reciclar-te i a conèixer les últimes tècniques i, a més a més, et força a ser mentalment més flexible. D’altra banda, la meva ocupació en el sindicat m’ajuda a adonar-me de la situació heterogènia del nostre col·lectiu. Els metges continuem sent força individualistes i solitaris en el nostre treball. Hauríem d’actuar de manera més corporativista per aconseguir fer realitat les nostres reivindicacions sindicals. No ens ha de fer vergonya disposar de més mitjans per poder millorar l’atenció als nostres pacients i és totalment lícit intentar canviar unes condicions laborals injustes i, moltes vegades, abusives, més encara tenint en compte la responsabilitat que es deixa en les nostres mans: la salut i la vida de les persones.”
