Text del 2004
Les campanyes de prevenció no poden funcionar quan el consum d’alcohol està tan estès en la nostra societat.
El psiquiatre Francesc Freixa i Santfeliu és una de les personalitats més conegudes en l’àmbit de les drogodependències i de l’alcoholisme en el nostre país. A banda de la seva dedicació assistencial, li devem l’elaboració de treballs com els següents: El alcoholismo; Toxicomanías, un enfoque multidisciplinario; La enfermedad alcohólica, modificador sociobiológico de trastorno comportamental; El fenómeno droga (reeditat en diverses ocasions); Trastorno por dependencia del alcohol: conceptos actuales, etc. També ha participat en nombrosos projectes a l’Amèrica del Sud per tal de lluitar contra aquesta xacra. Una de les constants de la seva carrera ha estat la lluita “contra els prejudicis que consideren l’alcoholisme i la drogaaddicció no com una malaltia, sinó com un vici. Aquesta concepció estava molt estesa als anys 60 quan vaig acabar els meus estudis de psiquiatria i vaig començar a exercir.”
Es va decantar per l’exercici de la medicina després d’haver dubtat entre la filosofia i la medicina interna. El vessant científic, biològic i filosòfic de la psiquiatria el va fascinar i fer decantar-s’hi. De fet, tot i que el doctor Freixa està subespecialitzat en un àmbit de treball molt concret, és un enamorat de la seva especialitat mèdica: “la psiquiatria és l’àrea de coneixement que ha vingut a substituir, des d’un vessant pràctic, l’antiga filosofia. El seu objecte és intentar abordar la problemàtica de la naturalesa humana en la seva interrelació social seguint un mètode de treball científic.”
En la psiquiatria és fonamental “el diagnòstic i tractament del malalt, com a persona, tot i tenint en compte el seu entorn.”
Va cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, enmig d’un ambient polititzat i dogmatitzat. Tot i que és indubtable que molts dels professors i catedràtics no ho eren pas pels seus mèrits mèdics o científics, el doctor Freixa reconeix la categoria mèdica i humana d’una sèrie de docents, “com el professor Agustí Pedro Pons, el doctor Nadal, el doctor Obiols, el doctor Sarró, el doctor Barraquer Bordes, el doctor Espadaler i molts d’altres.”
La universitat d’aleshores era eminentment teòrica, però no faltaven oportunitats per a aquells estudiants que volguessin millorar els seus coneixements pràctics: “L’accés a la pràctica mèdica tenia lloc a partir de les oposicions a alumne intern. Va ser així com vaig començar a col·laborar amb el servei de psiquiatria de la Universitat de Barcelona.”
Durant els anys de formació acadèmica es va adonar de la falta d’opcions terapèutiques per a les persones afectades per l’alcoholisme especialment o per l’addicció a un substància química concreta. A més a més, en el cas de l’alcoholisme es va conscienciar de la magnitud i transcendència d’un problema sociosanitari que s’ocultava sota excuses culturals: “Diversos estudis han demostrat que Itàlia o l’Estat espanyol són països en què l’alcoholisme és una patologia prevalent, però on, en canvi, no és comú veure un borratxo. És a dir, les persones que presenten problemes d’addicció a l’alcohol han desenvolupat una tolerància envers la substància química que els ajuda a emmascarar la seva addicció. Molt sovint únicament els seus familiars i persones més properes són conscients de la seva addicció i de com aquesta afecta la seva conducta.”
Una dita popular castellana resumeix perfectament el quid i drama de l’alcoholisme: “¿Qué és un alcohòlic? Un santo en plaza y un demonio en casa.” El consum d’alcohol no sempre desemboca en malalties hepàtiques, però sempre ho fa en trastorns de la personalitat.
Preocupat per aquesta paradoxa dramàtica, un cop llicenciat va opositar per tal de poder treballar en la desintoxicació i rehabilitació de persones afectades per l’alcoholisme o algun tipus de drogodependència des del sector públic: “Desitjava posar en pràctica un tractament que tingués en compte el vessant social d’aquests afectats. Això no era corrent aleshores. Molt sovint les famílies s’avergonyien d’aquests familiars, als quals no consideraven com a persones malaltes. Una de les nostres finalitats era conscienciar-los que convivien amb una persona malalta que necessitava ajuda i una atenció especial. Aquest pas era bàsic per aconseguir la seva curació.”
El sistema de tractament psicosocial proposat pel doctor Freixa partia “d’una teràpia de grup en què l’afectat podia comprovar els beneficis de la desintoxicació i d’una presa de contacte amb el nucli familiar.”
Fruit d’aquesta filosofia de desintoxicació, van néixer les associacions d’alcohòlics rehabilitats que es reuneixen sota la Federació d’Associacions d’Alcohòlics Rehabilitats d’Espanya (FARE). La desintoxicació ha d’anar més enllà de la simple deshabituació al consum de la substància: “existeixen fàrmacs per lluitar contra la dependència física; de fet, aquesta és només una petita part del procés. L’alcohòlic i l’addicte a substàncies químiques són malalts crònics que requereixen un tractament multidisciplinari.”
L’any 1981 el desaparegut doctor Laporte li va proposar que s’encarregués de la gestió dels recursos sociosanitaris: “vaig passar a ser coordinador dels centres d’alcoholisme i drogues de Catalunya fins l’any 1986, en què se’m va delegar la gestió d’un centre de rehabilitació adscrit a la Seguretat Social. L’any 1996, en complir seixanta-cinc anys, em vaig jubilar de les meves tasques al sector públic.”
No obstant això, ha pogut continuar amb l’exercici de la medicina des del sector privat. A més a més, continua sent assessor de la FARE, de la Federació Catalana d’A.R. i actuant en diversos projectes de cooperació internacional. “La meva passió és la meva feina i, fent servir la terminologia incorrecta que circula actualment per contaminació de l’anglès, sóc un addicte a la meva tasca professional.”
La seva dilatada trajectòria en l’àmbit de la rehabilitació d’alcohòlics i altres toxicòmans, sempre pròxima al malalt i als seus familiars, li fa apreciar la falta de mesures efectives per evitar la propagació d’aquesta malaltia: “Per desgràcia, el consum d’alcohol forma part de la nostra cultura i provoca l’emmalaltiment de moltes persones. Crec que l’única mesura realment efectiva per tal de lluitar contra aquesta epidèmia seria la promulgació de lleis semblants a les antitabac.” Ara per ara “les campanyes de prevenció no poden funcionar quan el consum d’alcohol està tan estès en la nostra societat; no podem predicar sense exemple perquè estem transmetent un missatge distorsionat als joves.”
La nostra societat ha de ser conscient que “d’una banda el consum d’alcohol provoca morts en els no alcohòlics perquè cada cap de setmana moren joves en accidents de trànsit i, d’una altra, és el consum d’alcohol el que provoca alteracions biològiques i psicològiques en la salut de les persones i no pas l’existència d’una problemàtica personal la que deriva en el consum d’alcohol. De problemes en tenim tots, però no tots som alcohòlics.”
Tanmateix, ara per ara, “no s’ha pogut demostrar que hi hagi un component hereditari en l’alcoholisme.” El determinisme naturalista de les novel·les de finals del segle xix que abocava els seus protagonistes cap a l’alcoholisme forma part només de l’àmbit de la ficció.
